Les darreres resolucions per les quals els presos polítics catalans han tornat al règim ordinari, o segon grau, després d'haver estat progressats, primer, al règim de l'article 100.2 del Reglament Penitenciari (RP) i, després, al tercer grau (semillibertat), són una clara demostració del caràcter arbitrari de la presó que pateixen —tal com ja van dictaminar les Nacions Unides—, però, sobretot, de com pot ser d'arbitrària l'execució d'unes condemnes que no s'haurien d'haver produït mai.

El compliment penal està orientat, constitucionalment parlant, a la reeducació i reinserció social dels penats. Per aconseguir-ho s'estableix un sistema de compliment dinàmic i progressiu, que es basa en un tractament segons el qual cap condemnat no pot estar en un règim diferent del que li correspongui segons la seva evolució.

En el cas que ens ocupa, sembla evident que l'esmentada orientació i sistema no estan sent aplicats i que els criteris sobre els quals es basa l'actuació de la Fiscalia del Tribunal Suprem, i del mateix Suprem, disten molt de ser admissibles en un estat democràtic i de dret.

El denominat "tractament penitenciari" es basa en una sèrie de criteris que consisteixen, primer, a analitzar l'etiologia del delicte comès, els trets de la personalitat del penat que es considera que cal modificar, el temps que es necessita per assolir els resultats i l'extensió de la pena imposada.

El problema sorgeix quan el dret penal s'utilitza per reprimir una realitat política incòmoda o determinada, perquè, a partir d'aquí, la primera de les variables s'esquerda: l'etiologia del delicte, atès que, si s'assumeix que és una conducta delictiva —cosa que no faig—, s'haurà d'assumir que la causa motivadora és política i, per tant, el tractament hauria d'estar orientat a atacar i modificar aquesta causa política que l'ha generat. Segurament, ni la Fiscalia del Suprem ni el mateix Tribunal no estan disposats a assumir que, si els fets fossin delictius, l'etiologia seria política.

Superat aquest primer escull, caldria fer una anàlisi dels "trets de la personalitat" del penat que es considera que cal modificar. En aquest cas, estaríem davant d'uns polítics amb uns marcats perfils polítics i amb una sòlida consciència política de caràcter independentista... Serien aquestes les característiques que es pretendrien modificar a través del tractament penitenciari?

Després de tenir clars aquests dos paràmetres, haurien d'analitzar, i posar per escrit, quin és el temps que consideren que el sistema penitenciari necessitarà per, tenint en compte l'etiologia política del "delicte" comès, modificar aquestes característiques de les seves respectives personalitats que els van portar a delinquir.

Un cop s'ha establert el temps necessari per a la reeducació dels penats, haurien d'especificar per escrit en què consistirà el tractament que vulguin imposar-los per, d'aquesta manera, corregir aquestes anomalies de les seves respectives personalitats que els van empènyer a la comissió d'aquests delictes tan greus.

Sí, ha de ser per escrit com s'han d'establir les pautes tractamentals i el temps de durada; això es fa en un document denominat Pla Individualitzat de Tractament (PIT). El PIT és un document que s'ha de lliurar a l'intern perquè pugui assumir-lo i participar activament en aquest "tractament individualitzat" que presons hagi dissenyat per abordar el seu cas concret.

Com que he vist, revisat i utilitzat molts PIT, em costa imaginar què podria proposar un centre penitenciari com a Pla Individualitzat de Tractament per a un cas com el que ens ocupa sense que això comporti, per la seva pròpia naturalesa, assimilar-nos a règims totalitaris on es busca reconduir dels dissidents.

Sempre hauríem de tenir present una cosa que és essencial: no hi ha tractament perquè no hi ha delicte, així que això no és més que revenja

En realitat, i si analitzem la situació des d'una perspectiva objectiva, el patiment s'ha tornat a traslladar als presos i a les famílies, però el problema no deixa de tenir-lo qui els està reprimint.

Cap estat democràtic i de dret pot assumir l'autèntica etiologia dels fets —que no delicte—, ni pot assumir que existeixin trets de la personalitat dels condemnats que hagin de ser modificats, ni que existeixi un programa individualitzat per curar-los ni un temps determinat per fer-ho.

Doncs bé, tenint en compte tot això, llavors s'hauria d'assumir, també, que aquestes condemnes no compleixen cap finalitat constitucionalment admissible i que són unes penes merament retributives que, a més, pretenen una mena de prevenció general mitjançant la gestació d'una por col·lectiva que impedeixi que d'altres, siguin els que siguin, puguin tornar a intentar un desafiament a la "indissoluble unitat de la nació espanyola" com el viscut l'1 d'octubre de 2017.

Com ha passat en moltes fases del procés repressiu contra el procés, les decisions pseudojurídiques que es van adoptant han anat generant una realitat que transcendeix el mateix procés i afecta no només els presos polítics catalans sinó el conjunt de l'Estat.

Els criteris penitenciaris adoptats en aquest cas tenen un abast general i mitjançant unes quantes resolucions judicials s'ha modificat no només l'article 25 de la Constitució sinó, també, una sèrie de normes contingudes en la Llei Orgànica General Penitenciària i en el Reglament Penitenciari i, de passada, una consolidada jurisprudència menor sorgida de la feina de molts jutges de vigilància penitenciària i de les audiències provincials que s'han pronunciat, durant dècades, sobre aquesta matèria.

Dit més clarament: en la repressió al procés, una vegada més, s'han envaït esferes pròpies d'altres poders de l'Estat sense que cap d'aquests poders sigui capaç de pronunciar-se sobre quelcom tan essencial per a qualsevol democràcia com és la separació de poders. El Tribunal Suprem ha tornat a legislar mentre el legislador no només guarda silenci, sinó que es deixa usurpar funcions que li són pròpies i intransferibles.

Si no es posa límits a aquest tipus d'excessos, llavors després no ens queixem, i sempre hauríem de tenir present una cosa que és essencial: no hi ha tractament perquè no hi ha delicte, així que això no és més que revenja.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Agustí Colomines
Opinió Repressió a dojo Agustí Colomines
Elisa Beni
Opinió La trituradora Elisa Beni