La situació sorgida a partir de l'elecció del president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller Comín com a eurodiputats ha generat i generarà rius de tinta i, també, si ens deixen, un cúmul important de pronunciaments judicials que marcaran la següent etapa de la construcció de la Unió Europea com "un espai de llibertat, seguretat i justícia sense fronteres interiors, en el qual sigui garantida la lliure circulació de persones", segons va establir el Tractat de Lisboa, i en el qual es diu: "Els ciutadans estaran directament representats en la Unió a través del Parlament Europeu". És a dir, una unió fonamentada "en els valors de respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, estat de dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones que pertanyen a minories".

El que està en joc no és poca cosa, però no només a nivell estatal o català, sinó, també i específicament, en l'àmbit europeu. El que es resolgui en aquest escenari no serà menor i, per tant, dels plantejaments de les parts es podrà configurar una Unió o una altra i, sobretot, determinar si anem en la direcció correcta o no. Aquí no entren en joc tres escons, sinó una concepció democràtica de la Unió Europea.

La partida té diferents escenaris i ritmes, però tots convergiran en una cosa que, com dic, sembla essencial: la configuració o no de la Unió Europea com un espai de llibertats, drets civils, polítics i d'igualtat en el qual també es garanteixin els drets de les minories nacionals, que és una cosa a què se li ha donat poca importància fins ara. Sí, el tema de les minories nacionals no és un assumpte menor i menys quan els tres eurodiputats electes han estat elegits, majoritàriament, per ciutadans de la Unió que pertanyen a minories nacionals com són la basca i la catalana.

Entre els escenaris, un que destaca, segurament per les implicacions del cas i perquè ja es coneix la data en què hi haurà un pronunciament sobre això, és el del vicepresident Junqueras que, segons ha indicat el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), se celebrarà la vista el 14 d'octubre, la qual cosa no implica que en aquesta data resolgui, sinó que ho farà a partir d'aquell dia.

El marge d'actuació que té el TJUE respecte del cas del vicepresident és ampli, molt més del que ha pretès establir el Tribunal Suprem en la seva tramesa, que, per cert, ha prescindit totalment del plantejament de la defensa del Sr. Junqueras i, també, del que vam fer en defensa del president Puigdemont i el conseller Comín que va ser, de ple, inadmès a tràmit "perquè no eren part del present procediment", no em va quedar clar de quin procediment som part llavors.

Els escenaris que s'obren a partir de la tramesa del Suprem al TJUE són diversos, específicament en el cas del vicepresident, i Pérez Royo els ha analitzat de manera molt encertada, però, al meu entendre, la qüestió no és tant les possibles respostes que pugui emetre el TJUE, sinó, sobretot, la profunditat de la jugada de Marchena realitzant l'esmentada tramesa.

Per veure la magnitud d'aquesta jugada, res millor que analitzar els passos fets pel mateix Tribunal Suprem i les notícies que estan ja circulant sobre la possible data en què coneixerem la sentència. Posades totes les dades en línia, potser aconseguirem endinsar-nos en el que passarà... sempre amb el risc d'equivocar-nos.

Sembla evident que el Tribunal Suprem no té molt clar això del "principi de cooperació lleial" i de l'obligació dels estats membres d'ajudar "a la Unió en el compliment de la seva missió" i del deure d'abstenir-se de prendre qualsevol "mesura que pugui posar en perill la consecució dels objectius de la Unió"

Quan Marchena acorda remetre la qüestió prejudicial al TJUE, ho fa deixant en suspens pronunciar-se sobre la petició realitzada per la defensa de Junqueras. És a dir, no ha dit ni que li hagi de donar el "permís" per sortir a prometre el càrrec ni que hagi de denegar-l'hi, la qual cosa s'ha vist com un gest garantista davant la rotunditat amb què Llarena va denegar la petició que vam fer en nom del president Puigdemont i de Toni Comín perquè deixés sense efecte l'ordre nacional de detenció amb la mateixa finalitat. Marchena semblava tenir dubtes sobre com s'han d'interpretar les normes europees que regulen aquest tema, mentre que Llarena no en tenia cap.

Però potser és un bon moment de preguntar-nos si Marchena tenia dubtes o només volia fer veure que els tenia i, d'aquesta manera, salvar la situació de cara al que vindrà. Sí, em refereixo que, potser, la intenció de Marchena no era la d'esperar que resolgui el TJUE, perquè si ho fa, corre un risc molt elevat: que donin la raó a Junqueras i hagi de deixar-lo en llibertat. El que no es podia permetre és aparèixer denegant, sense més ni més, la sortida i que això se li girés després en contra quan s'arribi al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH).

Potser per això la tramesa realitzada estava tan distanciada de la proposta sol·licitada per la defensa de Junqueras i se centrava en la "concessió o denegació d'un permís penitenciari extraordinari a un acusat per delictes greus i en situació de presó provisional per risc de fuga". I dic això perquè sembla evident que, si com anuncien ja alguns mitjans, Marchena ha decidit fer pública la sentència abans del 14 d'octubre ―data en què es farà la vista davant el TJUE―, llavors la qüestió prejudicial, una vegada condemnats, haurà perdut el seu sentit i necessitat.

Si una qüestió prejudicial perd el seu sentit, perquè s'ha superat aquesta concreta situació sobre la qual es va plantejar, llavors la jugada, i puc equivocar-me, consistirà a retirar-la i evitar així que el TJUE s'hi pronunciï i, per tant, tot haurà estat un exercici a "risc zero" entrant de ple en un nou àmbit: el de les qüestions prejudicials de posar i treure.

Actuant d'aquesta manera, aparentment, ningú no podrà recriminar davant el TEDH a Marchena que hagi impedit a Junqueras que prometés el càrrec de cara a complir els requisits indeguts de l'article 224 de la Llei Orgànica de Règim Electoral General (LOREG) perquè mai no s'hauria pronunciat sobre això i, per no fer-ho, va elevar qüestió prejudicial al TJUE, només que, sembla, era de posar i treure.

Òbviament, com a estratègia processal seria més pròpia d'una defensa que d'un tribunal que es predica imparcial, però, a hores d'ara, és molt difícil pensar que alguna cosa de tot el que passi i passarà és mera casualitat.

Ara bé, pensar que una actuació d'aquestes característiques no tindrà conseqüències a nivell europeu és tant com el que va pensar Llarena amb les ordres europees de detenció de posar i treure, que tan poc han agradat a Bèlgica, Alemanya i Escòcia. D'acord amb el que s'ha vist en aquests gairebé dos anys, sembla evident que el Tribunal Suprem no té molt clar això del "principi de cooperació lleial" i de l'obligació dels estats membres d'ajudar "a la Unió en el compliment de la seva missió" i del deure d'abstenir-se de prendre qualsevol "mesura que pugui posar en perill la consecució dels objectius de la Unió".

En qualsevol cas, el temps dirà si tenim raó o no, però, afortunadament, no tot el que s'està fent depèn del Tribunal Suprem, i les vies obertes a Europa per garantir els drets dels eurodiputats electes i proclamats donaran els seus fruits tard o d'hora... Sempre que parlem d'una Unió en la qual els ciutadans estiguem directament representats al Parlament Europeu.

Jordi Barbeta
Anàlisi Què ens està passant? Jordi Barbeta
Elisa Beni
Opinió Qui avisa és... avisador Elisa Beni