Desconec les autèntiques raons que van portar al fracàs el primer intent d'investidura de Pedro Sánchez i, segurament, molts tindran més i millor informació sobre això, però crec que d'aquesta fallida investidura sí que se'n pot treure una conclusió: no ens hem de confondre pensant que un govern d'un o un altre signe generarà algun tipus de diferència respecte a com es tractarà, al llarg de la pròxima legislatura, el conflicte entre Catalunya i l'Estat.

Si a Espanya governa la dreta o el centreesquerra només afectarà les formes però no en el tracte que, de fons, es donarà al conflicte i, en cap cas, influirà sobre la situació dels presos perquè aquesta no està ni ha estat en mans del govern sinó del Tribunal Suprem, que té la seva pròpia agenda política i a la qual la investidura d'un o un altre govern poc li preocupa i menys encara l'afecta.

No són pocs els que, erròniament, creuen que amb un govern de Pedro Sánchez la cosa es podrà arreglar amb més facilitat que amb un del trifachito i, en aparença, podrien tenir raó, però l'autèntic problema serà difícil de resoldre fora de la via en la qual es troba ara: la judicial i, allà, les lògiques i dinàmiques poc o gens tenen a veure amb les de la política, encara quan també siguin polítiques.

La lògica que funciona en la política res té a veure amb la que s'aplica a nivell judicial i, molt menys, la que es té en compte en les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles que es mouen per camins molt diferents. A aquestes altes instàncies jurisdiccionals poc o molt poc els importa qui governi perquè, en el fons, saben que el poder el segueixen tenint ells i que, al final, tot és qüestió de fer-ho saber a qui acabi governant.

Marchena, que és qui ostenta el poder, sap que governi el PP o governi el PSOE acabarà presidint el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i el Tribunal Suprem i, per això, poc li importa quin dels dos partits acabi formant govern. Potser li preocupen més els temps que no pas el qui, ja que això sí que pot interferir en la seva agenda, no pas en els seus plans.

A l'agenda de Marchena hi ha tres fites ja definides: l'obertura de l'any judicial, la renovació del seu càrrec com a president de la Sala Segona i, finalment, l'elecció com a president del CGPJ, en aquest mateix ordre, i li falla només saber la data de l'últim. Entre aquestes fites podrà acomodar dia, hora i forma en què faci pública la sentència del procés, el contingut de la qual només coneix la Sala d'Enjudiciament... Bé, i alguns més.

Sí, no només la Sala sembla estar al corrent de com sortirà la sentència, ja que la inefable Carmen Calvo va declarar aquesta setmana que "Ens preocupa tenir un govern en funcions davant de la situació que es generarà quan es conegui la sentència", frase que no pot interpretar-se com una ingerència de l'executiu en l'àmbit judicial sinó, més aviat, com una indiscreció de l'àmbit judicial cap a l'executiu i, a més, com a part d'un procés de negociació política que res no té a veure amb la formació del Govern d'Espanya sinó del Govern dels jutges.

Calvo no ha estat ni hàbil ni discreta, tampoc no ho va ser amb la proposta de Podemos filtrada als mitjans després d'haver-la alterat, però, sens dubte, ha deixat entreveure el que s'està coent i l'escàs marge de maniobra, que potser és inexistent, que té el govern davant d'una sentència que, entre altres coses, els marcarà l'agenda política de la pròxima legislatura.

L'únic poder de l'Estat amb capacitat per solucionar el problema és el Tribunal Suprem i, a més, ni té intenció ni al·licients per resoldre'l

No és el Govern espanyol el que li marca el camí del Suprem sinó aquest el que l'informa de com aniran les coses perquè s'adaptin al que ells han decidit... Un poder, el judicial, que manca de qualsevol "contrapès" o "contrapoder" informa, no negocia, amb cap altre poder, l'executiu, que encara no sembla comprendre que els resultats electorals no li permeten actuar com si aquí continués sent una política de dos.

L'agenda política de l'Estat la marca, des de fa temps, el poder judicial —més ben dit les altes instàncies jurisdiccionals— i això té ja algunes conseqüències visibles i altres que veurem en els propers anys. Pensar que la cosa funciona al revés és no entendre el que realment ha succeït i el que ha de succeir.

Pensar, com fan alguns, que un problema polític, il·legítimament judicialitzat, podrà resoldre's a través de la negociació política o de les concessions polítiques de diversa intensitat és un error d'una ingenuïtat tremenda perquè cap dels partits estatals no té, en aquests moments, cap marge d'actuació davant del poder desplegat pel Tribunal Suprem i el control que aquest té de l'agenda política i de les agendes dels polítics.

El control de l'agenda política continuarà estant en mans del Tribunal Suprem mentre no s'abordi una autèntica reforma del sistema judicial i això per dos motius: primer, tots els processos penals en contra de l'independentisme i encara pendents es tanquen, en última instància, en el Tribunal Suprem i, segon, no existeix, en l'ordenació interna, cap tipus de contrapès al poder que té l'esmentat Tribunal.

Un poder sense contrapesos acaba per impregnar-ho i controlar-ho tot, fins i tot allò que, en aparença, excedeix el seu àmbit de competències i els exemples són múltiples però és sobrer recordar-ne alguns: mentre els catalans van votar una vegada el 21-D, Llarena ho va fer en tres ocasions i en sentit oposat a com ho van fer els ciutadans de Catalunya; mentre els catalans van elegir una sèrie de representants a Cortes Generales, Marchena va votar en sentit contrari (sí, allà va tenir la complicitat de Meritxell Batet), mentre els ciutadans europeus residents a Espanya van votar el president Puigdemont, Junqueras i Comín; el Tribunal Suprem, tant Llarena com Marchena, han votat en sentit contrari impedint-los accedir, ara per ara, al ple exercici del càrrec per al qual van ser elegits.

En resum, si no som capaços d'adonar-nos- on radica l'autèntic poder i quina és la seva agenda, serà molt difícil abordar la recerca de solucions viables que, a més, no comportin indeguts entreguismes, servilismes i renúncies que els ciutadans no estan disposats a secundar.

No aprofundim la confusió: Pedro no vol però, a més, tampoc no pot. L'únic poder de l'Estat amb capacitat per solucionar el problema és el Tribunal Suprem i, a més, ni té intenció ni al·licients per resoldre'l tant per qüestions ideològiques com d'exercici real de poder. Oblidant-nos dels principis democràtics, què més poder que marcar l'agenda política sense presentar-se a cap elecció?