L'actiu més important de l'independentisme català és la no-violència activa i, sobre això, Gandhi va construir la idea que s'està "davant d'un cert acte de força, no només interior o espiritual, consistent a 'persistir', a 'insistir' en la veritat, i això, sense vacil·lar ni calcular les conseqüències personals que puguin derivar-se d'aquesta actitud", però sense cap exercici de violència, i Martin Luther King Jr. la va definir com aquell instrument que "pretén provocar una crisi i una tensió que obliguin la comunitat a negociar".

A partir d'aquesta idea s'ha avançat i construït una estratègia política i un discurs que, si les coses es fan bé, pot acabar arrelant. Dit d'una altra manera: mentre se segueixi pel camí de la no-violència activa i s'aconsegueixi fer les coses bé, es podrà continuar construint un projecte de país amb el qual fa temps que molts catalans somien.

Les detencions de 9 persones acusades esotèricament i forçadament de terrorisme i rebel·lió, com si ambdós tipus penals fossin compatibles, porta a pensar que, una vegada més, el codi penal no és un límit per a la consecució d'uns objectius que disten molt de ser els propis d'un estat democràtic i de dret. És clar que, entre la rebel·lió i el terrorisme, en el pitjor dels casos, estaríem davant d'un concurs de normes, de l'article 8 del Codi Penal i, per tant, o l'un o l'altre o, com m'estic imaginant, ni l'un ni l'altre.

Encara és aviat per determinar quina base fàctica i indiciària real existeix per a imputacions d'aquest abast, però, en tot cas, les successives reformes del Codi Penal permeten qualificar de delicte de terrorisme gairebé qualsevol conducta si és adequadament descrita en l'atestat oportú i en el seu corresponent procediment.

Mentre se segueixi pel camí de la no-violència activa es podrà continuar construint un projecte de país amb el qual fa temps que molts catalans somien

En aquests moments del que sí que podem parlar és de com s'ha gestionat aquest cas i el que es pot estar amagant al darrere i, sens dubte, ni l'un ni l'altre no resulten encoratjadors, almenys no pas des d'una perspectiva democràtica.

Tota actuació policial desproporcionada només serveix per a finalitats alienes a l'administració de Justícia i, en aquest cas, és evident que això és el que ha passat. Estic convençut que, si s'hagués actuat amb mesura, els resultats, des de la perspectiva de la investigació, no diferirien dels que es puguin aconseguir amb un desplegament que ens recorda a altres temps i llocs.

La desproporció, mare de totes les injustícies, s'ha vist com a element essencial de l'actuació de l'Estat i, com a poc, l'únic que serveix és per deslegitimar tant el dispositiu com els objectius perseguits. La desproporció en les formes no és imputable al jutge que va ordenar l'operació sinó únicament i exclusivament al ministre de l'Interior que, en definitiva, és el màxim responsable de l'actuació policial i els antecedents del qual són coneguts de sobres pel Tribunal Europeu de Drets Humans.

La desproporció, igualment, és un element que impedeix d'analitzar amb sensatesa davant de què ens trobem; és a dir, impedeix saber si realment existeix un fenomen de radicalització o només estem davant d'un intent de generar el relat de la radicalització i, els que apostem per un procés no-violent actiu, mereixem saber si existeix aquest problema o només respon a una estratègia estatal per, d'una part, arrossegar casos insulsos cap a l'Audiència Nacional i, d'una altra, criminalitzar el conjunt d'un moviment que es caracteritza per l'ús de la no-violència activa.

Caure en l'error de pensar que en un procés com el català hi ha dreceres és fer el joc als que creuen que la indissoluble unitat de la nació espanyola s'ha de defensar a qualsevol preu

En una situació de tensió permanent com la que viu Catalunya és previsible, i possible, que es produeixin fenòmens de radicalització i s'haurà de confiar que no siguin més que posicions aïllades que caldrà encapsular i tractar com a tals. Tanmateix, és evident que aquesta radicalització no sol tenir lloc en una única banda, com ha quedat demostrat amb la desproporcionada actuació seguida de reaccions impròpies de determinats sectors que estan cridats a mantenir la calma i, fins i tot, la imparcialitat.

En qualsevol cas, si alguna cosa ja tenim clara, és que no és propi d'un estat democràtic i de dret que, fins i tot, associacions de jutges i de fiscals es facin ressò de rumors malintencionats per criminalitzar, vulnerant la presumpció d'innocència, unes persones que qui sap si el dia de demà s'hauran de jutjar.

La violència, si apareix, no és bona per a ningú, almenys per a ningú que es qualifiqui i consideri com a demòcrata, i a més serveix exclusivament com a element justificatiu d'una repressió més dura, profunda i sistemàtica. Caure en l'error de pensar que en un procés com el català hi ha dreceres és, simplement, fer el joc als que creuen que la indissoluble unitat de la nació espanyola s'ha de defensar a qualsevol preu.

Els estats, i l'espanyol no és l'excepció, si hi ha una cosa davant de la qual saben respondre i se senten còmodes fent-ho és davant de la violència, i aquí hi ha centenars, si no milers, d'exemples. Els estats, i l'espanyol no és l'excepció, el que no toleren ni saben com actuar és davant de la lluita no-violenta.

La tàctica de la violència es contradiu amb l'estratègia de la independència, i per això, com més repressió, més no-violència activa

Mentre tot ha estat no-violent, i mentre segueixi sent-ho, veurem com es va descomponent la resposta estatal i com es va construint país, que és una cosa que ningú no va dir que seria senzill. La clau és traslladar tot l'exercici de la violència a l'Estat i, a partir d'aquí, reforçar la legitimitat necessària per atreure no ja les simpaties sinó el reconeixement general.

La denominada "operació Judes", que ves a saber per què l'han denominada així —però ho acabarem sabent—, sembla com el començament d'una cosa més grossa en la qual, de manera sistemàtica, s'anirà intentant criminalitzar tot el moviment independentista per, d'aquesta manera, arrossegar-lo a un escenari d'excepcionalitat en què els drets i les llibertats individuals i col·lectives quedin "a disposició" de l'Audiència Nacional.

Veurem, i no es tardarà gaire, que de la rebel·lió es passarà a qualificacions jurídiques "alternatives" i, sobretot, veurem com es va tractant d'enfangar la imatge i reputació d'aquells que apareguin com a rellevants i importants per a l'independentisme català. Aquí no hi haurà miraments i, en l'esmentat procés, s'arrossegarà tant els actors principals com els secundaris com a les seves famílies i entorns... El que es pretén no només és generar por sinó, també, descrèdit.

Davant d'una actuació així, l'única resposta possible, l'única resposta assenyada i l'única resposta per a la qual la societat catalana està preparada és la no-violenta i, a més, és l'única resposta que Europa i el món no només toleraran, sinó que li donaran suport. Caure en el joc de l'Estat és senzill, i sortir vencedors d'aquest error serà impossible.

La tàctica de la violència es contradiu amb l'estratègia de la independència i, per això, com més repressió, més no-violència activa.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Opinió Quid pro quo Gonzalo Boye
Opinió I ara què? Gonzalo Boye