Ara que ja tenim data per al "desconfinament de la justícia", hi ha molts temes que s'haurien de plantejar, però, lamentablement, no hi ha res que indiqui que anem pel bon camí respecte al que realment necessita la justícia per poder actuar com a element essencial del que ha de ser un estat democràtic i de dret. Pel que es pot anar veient i llegint, tots els esforços es destinaran a l'"agilització de la justícia", com si aquesta fos la veritable solució als problemes que pateix.
La justícia, entesa com un servei públic i un poder —fins i tot un contrapoder— necessari en qualsevol estat democràtic i de dret, requereix molt més que un procés d'agilització. Necessita modernitzar-se i, tot abandonant els paràmetres del segle XX o del XIX, endinsar-se definitivament en el que serà el segle XXI, que, així ho diran algun dia els historiadors, va començar amb l'aparició d'aquesta pandèmia que tantes costures està deixant a la vista i posant a prova.
La justícia aquí és encara analògica, la part digital no és més que una representació informàtica d'un món i una mentalitat analògiques i, per tant, ni pot ser eficient ni pot ser eficaç ni podrà donar resposta a les necessitats d'una societat que serà molt diferent de la que coneixíem abans del confinament.
Alguns exemples que permetran entendre millor que la solució no passa per agilitar sinó per modernitzar la justícia:
- De què serveix tenir digitalitzats els procediments si els funcionaris de justícia i els jutges només poden connectar-se a les aplicacions informàtiques des dels ordinadors dels jutjats, perquè falten mesures de seguretat?
- De què serveix tenir-ho tot digitalitzat si l'única "certesa" que com a tal s'admet és la còpia en paper de cada resolució que, a més, va firmada cal·ligràficament?
- De què serveix augmentar o renovar els ordinadors si quan cal fer les notificacions als ciutadans —testimonis, víctimes, etc.—, s'han de fer en persona i per correu certificat amb justificant de recepció?
- De què serveix que estigui tot digitalitzat i ho presentem per Lexnet si la demanda, per al demandat i les altres parts, l'hem de continuar presentant en paper?
- Per què cal anar a la notaria per donar un poder per a plets si es podria fer electrònicament, que seria més fàcil, àgil i barat?
- De què serveix que estigui tot digitalitzat si, per exemple, per fer efectiva la llibertat d'un pres, l'agent judicial ha d'anar en persona a la presó a notificar al pres i a la mateixa presó la interlocutòria de llibertat?
- De què serveix que estigui tot digitalitzat si quan s'ha de fer un tràmit a un jutjat, es documenta tot en paper, que ha de ser firmat a mà, i després s'incorpora al procediment, en paper, i es guarda una còpia en format digital?
- De què serveix que el judici sigui oral si quan al començament es vol aportar algun document cal portar tantes còpies, en paper, com parts hi hagi en el procediment?
L'agilització de la justícia sempre serà a costa dels drets dels ciutadans, però la modernització ho seria a favor de tots i, sobretot, implicaria un autèntic procés de democratització d'una administració ancorada en el segle XIX
Com aquests, hi ha molts més exemples a través dels quals podríem evidenciar alguns dels mals que afecten la justícia a Espanya, però n'hi ha d'altres que apunten cap a unes maneres inadequades d'impartir-la i que tenen molt més a veure amb la concepció que es té del que ha de ser l'administració de justícia, qui hi ha de participar i com s'ha d'aplicar la llei. Per això, la solució no passa per mesures d'agilització, sinó per un autèntic canvi de model.
Necessitem integrar les noves tecnologies en l'àmbit de l'administració de la justícia, combinar-les de manera segura amb instruments de participació i coordinació ciutadana que permetin més agilitat, però, sobretot, hem d'assumir que el principal desafiament modernitzador passa pel canvi de concepció sobre què ha de ser una administració de justícia moderna, com ha d'aplicar-se la llei i qui hi ha de participar.
La feina judicial, especialment, en l'àmbit judicial, requereix no només que s'usin intensivament les noves tecnologies, sinó que, a més, el procés estigui revestit d'una sèrie de mesures de seguretat que impedeixin l'accés dels qui no són part d'un procés determinat, l'alteració per part de qualsevol i, també, és necessària una interactuació segura, eficaç, eficient i ràpida amb els operadors jurídics i amb els ciutadans. Tot això és possible, però cal voluntat política i una forta inversió.
Ara que la justícia es "desconfinarà", no podem oblidar que part important de la paralització s'ha degut a les condicions en què s'exerceix i, en temps d'incerteses mèdiques, de possibles i successives noves onades d'aquesta pandèmia o d'altres de diferents que puguin arribar, és inevitable plantejar-nos la reforma integral de la justícia si no volem veure'ns, d'aquí a poc temps, tan paralitzats com estem des del març.
Però no tot el que es refereix a la modernització de la justícia ha de ser la tecnologia, un dels desafiaments més importants a què ens enfrontem és molt més complex i requereix més dosis de voluntat política i capacitat d'autocrítica per part dels diversos operadors jurídics involucrats en o amb l'administració de justícia.
Així, juntament amb el tema tecnològic, hem d'assumir que no és sostenible seguir amb unes estructures de poder judicial que no es corresponen prou bé amb una democràcia moderna. Tampoc no és assumible mantenir un sistema de progressió professional dels jutges basat en criteris que no són els mèrits professionals objectivament ponderats ni un sistema d'accés a la carrera judicial que es basi exclusivament en la bona memòria.
En qualsevol cas, resulta molt menys assumible encara el manteniment d'un concepte i aplicació de les lleis marcadament autàrquic, com si les úniques normes que s'han de conjugar fossin les internes, quan som part integral d'una unió que va molt més enllà de l'economia.
En realitat, part del que és més urgent és assumir la necessitat d'abandonar aquesta mena de nacionalisme juridicojudicial imperant i així, des d'una perspectiva moderna i integradora, avançar en un procés de modernització que deixi enrere una justícia nacional vuitcentista i es converteixi en una de perfectament integrable en el panorama europeu.
Una crisi pot ser una oportunitat i, aquí i ara, tenim una ocasió única per abordar, una vegada per sempre, un autèntic procés de modernització —també d'europeïtzació— de la justícia perquè agafi un ritme, un nivell i una qualitat que no s'assolirà amb mesures d'agilització, sinó de modernització.
L'agilització de la justícia sempre serà a costa dels drets dels ciutadans, però la modernització ho seria a favor de tots plegats i, sobretot, implicaria un autèntic procés de democratització d'una administració ancorada en el segle XIX que no està preparada per afrontar els desafiaments que ens planteja aquest segle XXI que, en termes històrics, acaba de començar.