Sàsser ja és un nom que pocs oblidaran, encara que les raons per recordar-lo siguin diverses i en alguns casos divergents: uns perquè una vegada més hem guanyat; uns altres perquè, finalment, han entès que la repressió no és la resposta a un problema polític, i uns quants, però poderosos, els de sempre, perquè ho assumeixen com una humiliació.
Des de la nostra perspectiva es pot, i cal, considerar el que va passar a Sàsser com un èxit, perquè clarament hem guanyat. Però en la decisió del Tribunal d'Apel·lacions d'aquesta ciutat hi ha moltes lliçons i moltes pistes sobre allò que, fins ara, no s'ha volgut veure i que sempre ha estat sobre la taula, perquè la nostra estratègia ha estat transparent.
La decisió de suspendre sine die el procediment se sustenta en la combinació de diversos procediments pendents davant del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) i el Tribunal de Justícia de la Unió (TJUE), així com altres aspectes que alguns, els de sempre, ometen per ocultar les seves vergonyes.
S'ha reconegut la immunitat del president, i amb això també la de Toni Comín i Clara Ponsatí, perquè, encertadament i respectant plenament el dret de la Unió, el Tribunal d'Apel·lacions de Sàsser va vincular la demanda d'anul·lació que vam presentar davant el TGUE i en contra de la resolució del Parlament Europeu de 9 de març de 2021 que acordava concedir el suplicatori amb les prejudicials del jutge Llarena.
Com que l'esmentada resolució no és ferma, el tribunal italià entén que mantenen intacta la immunitat, tota la immunitat i no només una part, com pretenia i pretén el jutge Llarena i els qui el secunden.
Però no va quedar aquí, la cosa: també es reconeix que el procediment que se segueix al Tribunal Suprem està suspès per imperi de la llei perquè es van plantejar unes qüestions prejudicials pel mateix jutge Llarena. Aquest és el parer general a Europa i només discrepen tant el Tribunal Suprem com el Tribunal Constitucional en una actuació molt semblant a la qual està arrossegant Polònia a un possible procediment sancionador.
Però la batalla de Sàsser no només va generar una resolució favorable per al president Puigdemont, la defensa del qual mai no ha estat personal sinó col·lectiva, també va posar en evidència una cosa que sostenim des de fa anys: que es tracta d'una persecució política i que tard o d'hora això seria reconegut pels diversos estats europeus. Les comunicacions suïsses, austríaques, finlandeses o lituanes són un fidel reflex d'això i ens les havien ocultat fins ara.
La rellevància de la percepció que altres estats tenen del procediment seguit pel Tribunal Suprem no és menor i es farà valer allà on sigui necessari. És a dir, el no-lliurament de Lluís Puig no era un caprici dels belgues, sinó un sentiment àmpliament compartit pels europeus. Això és clau.
Fa gairebé quatre anys que pensem com a guanyadors, actuem com a guanyadors, juguem com a guanyadors i, per tant, guanyem, la qual cosa no és una casualitat, sinó la constatació de la importància del marc mental sobre el qual es construeix una determinada actuació
El Tribunal d'Apel·lacions de Sàsser en va tenir prou amb una hora de vista oral per comprendre el cas que tenien davant, la rellevància que té en matèria de drets fonamentals i, sobretot, les implicacions que una decisió adversa al president Puigdemont tindria per al dret de la Unió i la integració europea. Van entendre tota la nostra estratègia en poc temps i això contrasta amb els quatre anys d'obsessió repressiva en què s'han embarcat les altes instàncies jurisdiccionals espanyoles.
L'estrepitosa caiguda de la tesi suprema ha servit, en aquesta ocasió, per obrir els ulls de molta gent i que comencessin a veure allò que fa tant temps que afirmem sobre aquesta causa especial que tant costa desmuntar: no és justícia sinó repressió, i el preu, si bé inicialment el paguem els represaliats, finalment l'acaben pagant els qui l'exerceixen i, a més, el conjunt de la societat espanyola.
Però no ens confonguem, les raons que porten a molts al convenciment que la manera d'actuar de les altes instàncies jurisdiccionals és errònia només s'està percebent a causa i a cop de derrotes; si no haguéssim guanyat, acabarien convencent propis i estranys que tenien raó, quan no és així.
Bèlgica el 2017, Dinamarca, Bèlgica i Alemanya el 2018, novament Bèlgica i l'ingrés al Parlament Europeu el 2019, han marcat el rumb del que vindrà i que alguns s'entossudeixen a negar. Tanmateix, ha estat a Sàsser on, finalment, s'ha acabat de veure una cosa que és imparable: el triomf judicial que, si Espanya es manté dins de la Unió Europea, permetrà el retorn dels exiliats.
Sàsser ha estat una batalla reeixida, però no el final de la guerra, encara que tots ja saben quin serà el resultat final.
Tanmateix, Sàsser no s'explica sense conèixer el marc mental sobre el qual es va construir l'estratègia de defensa, que només ha estat un acompanyant de l'estratègia política prèviament definida pels exiliats: tot plegat està donant aquests resultats i permetrà la construcció d'una bastida jurídica que restableixi el president Puigdemont i els seus companys en la posició de la qual mai no se'ls hauria d'haver desbancat com a interlocutors legítims per resoldre políticament un conflicte que clarament és polític i no judicial.
La defensa de l'exili es va planificar i s'ha caracteritzat per ser la defensa del que és col·lectiu, dels drets inalienables de la minoria nacional catalana, però, també, d'un constructe democràtic en el qual tots ens sentim còmodes
Fa gairebé quatre anys que pensem com a guanyadors, actuem com a guanyadors, juguem com a guanyadors i, per tant, guanyem, la qual cosa no és una casualitat, sinó la constatació de la importància del marc mental sobre el qual es construeix una determinada actuació.
En contraposició al nostre marc mental, n'existeix un altre: el d'aquells que creuen que la realitat es veu millor en blanc i negre, que es van instal·lar en la supremacia del poder en lloc d'en la lògica i l'ètica del dret i, a poc a poc, s'han endinsat en un marc mental del qual ja no poden sortir: el de la derrota.
Quan els qui han de pensar es posin a fer-ho, comprendran que hem posat sobre la taula tots els elements per construir una societat autènticament democràtica i que amb aquests ingredients no només es pot trobar una solució al conflicte existent entre Espanya i Catalunya, sinó que, a més, podran construir una societat que encaixi millor en el club al qual fa ja dècades que van inscriure el Regne d'Espanya: Europa.
La defensa de l'exili es va planificar i s'ha caracteritzat per ser la defensa del que és col·lectiu, dels drets inalienables de la minoria nacional catalana, però, també, d'un constructe democràtic en el qual tots ens sentim còmodes. S'ha tractat i es tracta d'això, que, justament, és el que tant els ha costat de comprendre i que tanta por genera en els de sempre.
Vam començar instal·lats en un marc mental i ens hi mantenim perquè creiem que tenim raó, sabem com explicar-nos i, a més, ens ho estan reconeixent, però tot això s'ha aconseguit a partir d'una cosa que és essencial: pensar que guanyar és possible.
En tot cas, és bo aclarir que la gran diferència entre el triomfalisme i l'instal·lar-se en el marc mental adequat és que el primer, gairebé sempre, manca de fonament; mentre que el segon és una actitud vital, un posicionament i un fer real el que molts creuen que és impossible.
Ara bé, si el marc mental és important en el món jurídic, més ho és en el polític i aquesta és l'actitud que sempre ens ha transmès l'exili quan ens ha atorgat una infinita confiança per defensar-los des de i cap a un marc mental adequat... Res no és impossible, només cal creure-s'ho i actuar en conseqüència.