El que planteja Elisa Beni i no tinc raons per dubtar del que diu, ens endinsa en una comprensió millor del que està succeint en el judici al procés i l'actuació que està tenint el jutge Marchena en totes les últimes sessions restringint fins a límits insostenibles dins d'un estat democràtic i de dret, el dret de defensa dels acusats. Provaré de realitzar una anàlisi d'algunes de les diverses actuacions que són, clarament, vulneradores de drets fonamentals.

La no-exhibició dels vídeos als testimonis: De manera clara i ferma, el jutge Marchena ha impedit l'exhibició de diversos vídeos als testimonis. L'esmentada decisió no té un fonament legal i, al contrari, la llei processal tant penal com civil preveu l'exhibició de documents, i els vídeos, sens dubte, són documents... Una altra cosa és que la sala no vulgui veure'ls perquè contradiuen la versió acusatòria i les declaracions de molts dels testimonis escoltades fins ara.

Els interrogatoris als testimonis: Una altra de les restriccions introduïdes per Marchena és sobre els temes pels quals es pot o no preguntar als testimonis, limitant el dret de defensa en funció de la justificació que al seu dia es va donar al moment de proposar la prova. Doncs bé, estem, d'una part, davant d'una interpretació inconstitucional, asistemàtica i antidemocràtica de l'article 708 de la llei d'enjudiciament criminal i, d'una altra, davant d'una trampa, també il·legalment introduïda, per part de la sala quan va requerir les parts perquè justifiquessin la idoneïtat i pertinència de la prova, que és una cosa que la llei no demana i en la qual es va entrar erròniament.

Quan el Suprem es dedicava al dret, i no es tractava del procés, la seva jurisprudència, sustentada en la doctrina del Tribunal Constitucional, era clara i la citaré textualment per a més precisió: “Sentencia de 2-2-11: «(...) La LECr, en una interpretación ajustada a los principios constitucionales, contempla una relativa pasividad del Tribunal encargado del enjuiciamiento. Ello no impide la dirección del plenario, ni que solicite al acusado o a algún testigo alguna aclaración sobre el contenido de sus declaraciones, como se desprende de lo dispuesto en el artículo 708 de la LECr, que, aunque solo se refiere al testigo, se ha extendido en la práctica común a los acusados.

No obstante, la jurisprudencia ha entendido que el Tribunal, para preservar su posición imparcial, debe hacer un uso moderado de esta facultad (STS núm. 538/2008, de 1 de setiembre; STS núm. 1333/2009, de 1 de diciembre, entre otras) y solamente para solicitar aclaraciones, con mayor razón cuando se trata de los acusados, lo cual excluye la formulación de preguntas de contenido incriminatorio que pudieran complementar la actuación de la acusación. El Tribunal Constitucional, en la STC núm. 229/2003 y en la STC 334/2005, entendió que el límite a esta actuación del presidente del Tribunal venía establecido por la exigencia de que la formulación de preguntas no fuera una manifestación de una actividad inquisitiva encubierta, sustituyendo a la acusación, o una toma de partido a favor de las tesis de ésta

A mesura que es van practicant les proves que són més útils per a l'acusació, veiem com la direcció del judici es va apartant de l'agradable figura del Dr. Jekyll per anar deixant entreveure la del Sr. Hyde, que serà qui dicti la sentència

Però no tot el que està succeint en el judici aquests dies té a veure amb l'actuació de Marchena, també hi ha fets rellevants que afecten la credibilitat dels testimonis donats en aquests dies i que preocupa i molt per la falta de conseqüències que veurem.

Les presumptes mentides dels testimonis: No som pocs els que pensem que diversos testimonis, proposats per les acusacions, s'han apartat de la veritat o, simplement, han pogut mentir. Òbviament, el delicte de fals testimoni està previst i penat en el Codi Penal, però aquí ens trobarem amb diversos inconvenients a l'hora de poder actuar en contra d'aquells que creguem que han mentit en judici.

El primer dels problemes consistirà que tant la doctrina com la jurisprudència, no sense encert, estimen que per poder incoar un procediment per delicte de fals testimoni és requisit necessari disposar, prèviament, d'una "veritat processalment establerta" i que d'aquesta "veritat jurídica" es desprengui l'actuació delictiva consistent a mentir en el judici. No és un requisit legal de procedibilitat però sí un de material.

El segon dels problemes consistirà que els qui més clarament s'han pogut apartar de la veritat han estat persones els testimonis de les quals han de considerar-se en una doble condició de testimonis i investigats, per la qual cosa és dubtós pensar que tenen l'obligació absoluta de dir la veritat, i m'explicaré: Nieto i Pérez de los Cobos encara no ho estan però poden acabar com a investigats pels fets que s'investiguen al jutjat d'instrucció 7 de Barcelona i, sens dubte, això ha de tenir-se en consideració a l'hora de valorar les seves respostes... Una altra cosa és què farà el Tribunal si tenim en consideració l'explicat per Elisa Beni.

Com a resum del que ha passat aquesta setmana podem dir que, a mesura que es van practicant les proves que més útils resulten per a l'acusació, veiem, clarament, com la direcció del judici es va tornant més malcarada, parcialitzada i vulneradora de drets fonamentals apartant-se, si se'm permet el símil, de l'agradable figura del Dr. Jekyll per anar deixant entreveure la del Sr. Hyde que, en definitiva, serà qui dicti la sentència.

Davant de tal cúmul de vulneracions de drets fonamentals no només és necessari exposar-les i oposar-s'hi sinó, fins i tot, escenificar-les perquè si no es fa, no es podrà al·legar després ni en el Constitucional ni a Estrasburg i, en moments així, recordo un cartell que vaig veure fa anys: Què passa si hi ha guerra i no hi va ningú?

Elisa Beni
opinió La solució final Elisa Beni
Joan J. Queralt
Opinió El judici del procés com a selfie Joan J. Queralt