Han hagut de passar moltes coses, fins i tot amenaces directes a ministres i exmembres del govern espanyol, com Pablo Iglesias, perquè alguns s'adonin d'una cosa que diem des de fa anys: el feixisme, que mai no se'n va anar del tot, és una realitat a Espanya i ha de ser combatut amb tots els mitjans al nostre abast.

L'origen del problema no és unívoc, té moltes causes i coneixent-les potser serem capaços de reconduir la situació o, almenys, tenir clar a què ens enfrontem.

En primer lloc, s'ha de tenir en compte que el bonisme propi de la Transició i les ànsies per sortir del franquisme —però sense eliminar-lo— van conduir Espanya a un model constitucional que es coneix com a "indiferentisme ideològic", segons el qual s'admet qualsevol tipus d'ideologia, fins i tot les contràries a la Constitució. En democràcies menys plenes que l'espanyola, com seria el cas alemany, estan proscrites les ideologies contràries als principis recollits a la Constitució.

La diferència entre un model i l'altre rau en el fet que el Tribunal Constitucional, quan es dedicava a allò que és la seva feina d'interpretar la Constitució, va establir que en el model espanyol no té cabuda la "democràcia militant", segons la qual s'imposa una adhesió tant a la Constitució com a la resta de l'ordenament jurídic (SSTC 13/2001, 48/2003, 235/2007 o 12/2008).

El problema d'aquest plantejament en un estat amb una genètica sociològica tremendament marcada pel franquisme, és que un model de democràcia "no militant" ha servit, juntament amb altres factors, com a base per al que tenim ara: un neofranquisme absolutament desbocat i despreocupat que, a més, se sent fermament emparat tant per sectors rellevants dels cossos i forces de seguretat de l'Estat com per sectors importants de les altes instàncies jurisdiccionals.

Un altre dels factors que ha propiciat que molts es traguessin la careta ha estat l'irresponsable tractament que els mitjans de comunicació han donat a aquest fenomen, el del ressorgiment d'un franquisme que sempre havia estat latent, servint-los no només de caixa de ressonància sinó, també i especialment, de legitimador omissiu en tractar-los com si fossin opinions respectables i legítimes.

El feixisme fa ja molt temps que campa al seu aire i així ho hem denunciat uns quants. El problema ha estat que ha pesat més la "indissoluble unitat de la nació espanyola" que la defensa de la democràcia

No, en les autèntiques democràcies, aquelles que no necessiten qualificatius ni cognoms, aquest tipus d'idees estan proscrites i els mitjans de comunicació ho saben. Aquí, al contrari, se'ls va donar tribuna, espais i, sobretot, es va mantenir una posició equidistant respecte d'uns i altres actors polítics com si fossin equiparables i, en gran manera, es continua debatent sobre el tema.

El feixisme fa ja molt temps que campa al seu aire i així ho hem denunciat uns quants. El problema ha estat que ha pesat més la "indissoluble unitat de la nació espanyola" que la defensa de la democràcia i, per això, se'ls ha permès que anessin guanyant espais i consolidant la seva presència i poder, ja que eren els qui estaven "fent front" a l'independentisme català.

Molt criticats, ignorats i fins i tot atacats, hem estat tots aquells que, des d'un començament, vam saber posar-nos al costat correcte de la història i fer front, fins i tot amb grans costos personals, a un feixisme que ja era evident i que es va desplegar en tota la seva intensitat contra les legítimes aspiracions d'una majoria de catalans.

La interactuació entre les institucions i el feixisme era i és evident. N'hi ha prou de veure qui exerceix l'acusació popular en les diferents causes obertes a partir de l'1-O i en els intents previs de criminalitzar la política catalana, qui ha instat les decisions més abjectes de la tristament famosa Junta Electoral Central, qui lidera les actuacions més brutes en contra de qui discrepi dels seus postulats feixistes... I tenir clar que ho fan perquè se senten avalats i en aquesta anàlisi no estan gaire equivocats.

Reprimir els desitjos de decidir dels catalans no només va ser un error polític sinó també un de democràtic molt gran, perquè va servir de trampolí perquè el totalitarisme campés al seu aire i es legitimés a nivells mai vistos des de la mort de Franco

Avui més que mai estem veient els errors de la tan esbombada Transició, de com va ser una sortida inconclusa del franquisme i com l'error més rellevant de tot aquest procés va ser no desfranquitzar les institucions i l'Estat en general, tal com es va fer, per exemple, a Alemanya amb el nazisme.

Sens dubte un procés de desfranquització hauria estat dolorós i hauria afectat moltes persones, moltes famílies i moltes institucions, però, tampoc no hi ha cap dubte, hauria permès avançar en una consolidació democràtica que avui més que mai s'evidencia com a inassolida.

Si el nacionalisme centrípet no hagués emboirat tantes visions, segurament el problema que s'ha fet tan evident avui ja s'hauria percebut nítidament fa més de tres anys. Reprimir els desitjos de decidir dels catalans no només va ser un error polític sinó també un de democràtic molt gran, perquè va servir de trampolí perquè el totalitarisme campés al seu aire i es legitimés a nivells mai vistos des de la mort de Franco.

D'errors se n'han comès i molts. S'ha arribat, fins i tot, a equiparar l'independentisme català amb manifestacions tan abjectes com l'assalt al Capitoli i això ha servit de caldo de cultiu perquè el feixisme trobi justificacions que a cap país democràtic no haurien trobat.

Molts d'aquests errors s'han comès per pseudodemòcrates que, en el fons, no fan més que defensar un règim transicional fracassat que finalment ha demostrat que tot va canviar perquè res no canviés i que, a la mínima distracció, els que manaven ahir seran els que manin demà.

En qualsevol cas, ja no serveix de res plorar per la llet vessada, però sí que es pot aprendre de les lliçons que aquest error històric ens mostra i, a partir d'aquí, avançar en una defensa a ultrança dels valors democràtics que, d'una part, serviran per parar el feixisme i, per l'altra, generar l'espai necessari perquè idees i drets tan democràtics com el de decidir tornin a tenir cabuda en el debat polític, del qual mai no haurien d'haver estat exclosos... molt menys criminalitzats.

Ara bé, el que és important de debò és saber si la detecció del problema i el compromís de lluitar en contra d'aquest renovat franquisme que vol tornar-nos a les imatges en blanc i negre, només serà un reclam electoral o, un cop passades les eleccions madrilenyes, es continuarà considerant com un problema i es mantindrà el compromís de lluita que a uns quants tant ens ha costat... I, sobretot, no ens oblidem que al feixisme no se'l combat només en període electoral.