Gracie Abrams va portar el mal temps a Barcelona. Beneït mal temps que permetia fins i tot màniga de camisa al Fòrum. Més d’una família, majoritàries en l’obertura del festival aquest dimecres, indicava als més petits que s’abrigessin. Ja amb Girl in red es van veure les primeres cares rondinaires: qui vol una jaqueta quan es pot saltar!
L’actitud despreocupada, aquest cop amb americana (que no sempre l’hàbit fa el monjo), va connectar amb el públic des del bon començament a l’escenari principal. El concert es va basar en la seva última gira, especialment celebrades My girl o This is my girlfriend, però també hi va haver moments molt sentits: va dedicar-se a si mateixa la nova Hemingway, amb guitarra i carisma de pop folk, després d’un any dur de rehabilitació per dependència a benzodiazepines, alcohol i altres tòxics. Per cert, una realització preciosa a les pantalles del festival. Va aportar ritme fins al punt gairebé d’efervescència, power pop i soroll, la noruega. La van acabar enlairant. Merescut. Amb Lia Kali, moltes famílies en van aprofitar per sopar. Es van perdre una de les veus del hip-hop estatal amb més suc: deixos flamencs, caribenys i, és clar, urbans. Un espectacle que, pels músics i ballarins, mereixia més públic i potser un escenari més gran. Ambiciosa i artesana, com canta al bolero Qué te debo.
Pray for els pares (i les mares) coratge
¿Hi ha més notícia en un festival d’estiu que el cel completament ennuvolat, fins i tot amb núvols negres, en plena onada de calor? Gracie Abrams va tenir un clima d’una altra època. Una de millor. De quan refrescava a les nits. De quan el ventilador de sostre no valia com les pedres precioses. D’aquells estius que només es viuen quan ets jove, en l’edat en què els seus fans més fidels ploren només començar la seva música, criden quan encara no ha tocat ni quatre acords i diu “love you Barcelona” mentre col·loca una senyera damunt del piano. La seva música viu d’aquesta transversalitat, d’aquesta intensitat i d’una melangia que ni tan sols ha tingut temps de viure; en aquesta, la seva Era —parafrasejant Taylor Swift—, tot és pura nostàlgia, i ella la narra amb segell propi.
La seva música viu d’aquesta transversalitat, d’aquesta intensitat i d’una melangia que ni tan sols ha tingut temps de viure; en aquesta, la seva Era —parafrasejant Taylor Swift—, tot és pura nostàlgia, i ella la narra amb segell propi
Una nostàlgia que només es pot gaudir sent-ne fan. Polaritza. A petita escala, és un fenomen com el de la ja esmentada Swift o Olivia Rodrigo; els més joves la senten com una amiga, molt curosa amb la seva imatge i missatge. Sí, es fa selfies amb mòbils d’altres, i ells es fabriquen el seu propi merch amb adhesius amb els seus títols que planxen a la roba. Els més grans, farts de viure, la rebutgen, la critiquen (se l’ha acusat de nepobaby per ser filla de J.J. Abrams) o —com hauria de ser—, la lloen per la seva posada en escena, amb acústica a la mà i una banda d’acompanyament més treballadora que l’equip UAE al Tour, i pel seu rodó The Secret of Us (2024).
No era la primera vegada de la fenomen de l’streaming (les seves actuacions a la televisió americana són memorables), però en la seva anterior visita a Barcelona va passar per Razzmatazz. A la velocitat d’un reel, ha passat a encapçalar festivals (també està confirmada pel Mad Cool) gràcies a l’aura, una escenografia discreta i un encant mesurat. Ho va demostrar des del bon començament amb —paradoxa curiosa— Risk. El més arriscat del tema van ser les samarretes amb què un pobre pare va haver de carregar mentre acompanyava les seves tres filles: “Too soon to tell you I love you”, hi deia. Pray for els pares (i mares) coratge. Abrams va repetir a Barcelona, gairebé amb claqueta, el seu concert tipus (va dedicar un tema al piano a Girl in Red, això sí, Two people), però tot i així va fer balades irresistibles com la recent Death wish o I love u I’m sorry. Fins a arribar a himnes on lluïa falset i vestit de country pop, com a That’s so true.
Abrams va repetir a Barcelona, gairebé amb claqueta, el seu concert tipus (va dedicar un tema al piano a Girl in Red, això sí, Two people), però tot i així va fer balades irresistibles com la recent Death wish o I love u I’m sorry
El Cruïlla s’ha convertit en el festival de la barreja, tot i que això passa sobretot els dies de divendres i dissabte. Avui era el dia de les noves veus femenines. El festival continua aquest dijous commemorant les seves quinze edicions amb un cartell molt més d’arrel, enfocat al ball i amb alguns mítics, mítics, com Seu Jorge, Goran Bregovic o els Sex Pistols amb Frank Carter. I amb menys recorregut però igual de vàlua, com Remei de Ca la Fresca.