Les múltiples incidències generades a partir de la judicialització de la política, especialment la que té a veure amb el conflicte entre Catalunya i Espanya, fan que dia a dia sigui més complex entendre l'estat de les coses i les conseqüències de cada nova aberració jurídica amb què es tracta de tapar l'anterior. Si tot això és complex per als qui seguim l'actualitat de manera diària i directa, ho és molt més per als que ho fan des de més enllà dels Pirineus.
Quan es podia mantenir el discurs que els catalans eren supremacistes i que això no era més que un problema intern que seria resolt dins d'Espanya i pels espanyols, la cosa semblava que anava bé. Tanmateix, fa ja molt temps que aquest discurs no és comprat fora de les fronteres de l'Estat i, dia a dia, aquest relat queda més i més buit de contingut perquè la realitat supera la imaginació de qualsevol.
El problema, les conseqüències del qual les pateixen també els catalans, és intern d'Espanya, en això podríem estar-hi d'acord, però la seva solució ja fa temps que va deixar d'estar en mans d'Espanya per una raó molt senzilla: l'estat espanyol ha demostrat ser incapaç de culminar un procés de transició a una autèntica democràcia i, a més, la consolidació democràtica de qualsevol estat membre és una obligació de la Unió Europea.
El cas català ―que a Europa acabarà sent anomenat el cas espanyol―, a través de la seva internacionalització, està demostrant les mancances d'un procés inconclús de transició cap a una autèntica democràcia que, entre altres coses, no només consisteix a votar cada tants anys, com s'ha anat acreditant dia a dia, acció rere acció, en aquests últims dos anys.
Més encara, i des d'una perspectiva estrictament europea, el que està quedant en evidència és l'existència d'una clara disfunció entre l'ordenament jurídic nacional, mai millor dit, i el de la Unió; unes normes incompatibles amb les comunitàries, una visió del dret contrària a l'europea i una manera d'aplicar la llei que repugna a les democràcies consolidades.
El desafiament és immens i, sens dubte, inajornable si no es vol perdre, potser de manera definitiva, el tren de la democratització, a l'últim vagó del qual ens ofereixen plaça preferent des de la Unió Europea. La qüestió no és menor i, més encara, tenint en compte els desafiaments a què s'enfronta Europa a partir del Brexit i la irrupció dels populismes feixistoides que tan reconeixibles ens resulten.
Ara bé, no tot el que el cas català ―que insisteixo acabarà sent el cas espanyol― està posant de manifest afecta exclusivament el procés de democratització espanyol, sinó que, també i afortunadament, està marcant el camí per a la consolidació d'un projecte unitari d'Europa, ja que ensenya, a poc a poc, algunes de les àrees en les quals s'ha d'avançar més de cara a aconseguir fer realitat el fet que Europa es "fonamenta en els valors de respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, Estat de Dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories. Aquests valors són comuns als Estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no-discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre dones i homes".
L'estat espanyol ha demostrat ser incapaç de culminar un procés de transició a una autèntica democràcia, i la consolidació democràtica de qualsevol estat membre és una obligació de la Unió Europea
Fer realitat les promeses del Tractat de Lisboa i oferir als ciutadans europeus "un espai de llibertat, seguretat i justícia sense fronteres interiors, en el qual estigui garantida la lliure circulació de persones", implica, necessàriament, assumir com a propi el problema generat pel cas espanyol i anar traient, a poc a poc, les conclusions adequades sobre quines són algunes de les tasques pendents.
Avui dia, i sense ànim de ser exhaustius, podem identificar dues grans àrees que afecten, entre altres coses, el dret de representativitat i la seguretat jurídica com a mecanismes per garantir la lliure circulació de les persones en l'espai comú. M'explicaré.
Les decisions adoptades per la Junta Electoral Central (la temuda JEC) tant en relació amb els eurodiputats Puigdemont, Comín, Junqueras i ara Ponsatí, com amb les referides al president Torra, són un fidel reflex, d'una part, de la falta d'encaix de les normes electorals espanyoles respecte de les europees i de com les esmentades normes poden ser utilitzades per restringir, de manera indeguda, el dret de participació i representació, que resulta que són pilars bàsics de qualsevol estat democràtic. El desafiament és avançar cap a una normativa comuna, de la Unió, que reguli aquests temes des d'una perspectiva europea i democràtica, i redueixi, d'aquesta forma, el marge a l'arbitrarietat i a la tirania de la qual tan dependents són alguns.
La condemna dels membres de l'anterior Govern, per un inexistent delicte de sedició, així com la persecució dels exiliats pel mateix i inexistent delicte, contrasta amb la interpretació que, dels mateixos fets i les mateixes proves, han fet els tribunals d'altres estats membres. La falta d'harmonització dels ordenaments jurídics i, especialment, l'àmbit penal dins d'una Unió sense fronteres atempta directament contra el dret a la lliure circulació.
Només a partir de l'existència d'una harmonització dels codis penals, adaptant l'espanyol a criteris democràtics, serà viable, des d'una perspectiva de respecte als principis, valors i drets garantits a tots els ciutadans de la Unió, la utilització de l'instrument de cooperació previst en la Decisió Marc 2002/584/JAI de 13 de juny del 2002 reguladora de les euroordres. Un sistema de cooperació jurídica basat en la confiança mútua requereix, necessàriament, basar-se en un llenguatge comú, és a dir, en normes comunes. Dit en altres termes: es van construir ordinadors, però encara no es posen d'acord en el llenguatge de programació.
Els dos exemples citats afecten l'essència del problema: unes altes instàncies jurisdiccionals que no és que no siguin independents, que ho són, sinó que tenen agenda política pròpia i que, a més, no tenen cap tipus de contrapès com a poder de l'Estat, amb el perill que això comporta per a qualsevol sistema que es vulgui definir com a democràtic.
Els exemples citats sembla que són problemes espanyols, però, si els mirem des d'una perspectiva adequada, són d'àmbit europeu i, per tant, la solució ha de venir d'Europa i, sens dubte, això facilitarà la feina als qui hagin d'assumir les tasques de democratització d'Espanya, perquè si no es pot canviar a qui és el problema, almenys es pot limitar el seu marge de discrecionalitat que, al final, acaba sent sempre d'arbitrarietat.
Aquestes disfuncions sistèmiques són algunes de les que han estat evidenciades a través de la internacionalització del conflicte entre Espanya i Catalunya, no les úniques. I, com s'acabarà demostrant, el cas espanyol haurà de ser resolt per Europa, però Espanya estarà en deute, també, amb Catalunya per haver patit tant per poder demostrar una cosa que és tan evident: Espanya necessita ajuda per concloure el seu procés de democratització i, mentrestant, Europa ens mira i ja no entén res.