No són pocs els que diuen que Espanya li deu molt a Joan Carles de Borbó. Segurament, la història està més preparada per determinar-ho. Però, si hi ha una cosa en la qual puc estar d'acord, és que en matèria de drets i llibertats processals, potser al final li podem agrair molta cosa. M'explicaré abans de ser linxat a les xarxes.

Poques vegades, més aviat només en aquest cas, s'ha vist un respecte tan exquisit per les normes establertes en la Directiva (UE) 2016/343 del Parlament Europeu i del Consell, del 9 de març de 2016, sobre presumpció d'innocència. Uns per convenciment, altres per genuflexió, la majoria està sent extremadament escrupolosa a l'hora de referir-se als actes del rei emèrit... Sincerament, si aquest costum ha arribat per quedar-se, llavors benvingut sigui, i donem les gràcies al deposat monarca.

Sobre això, hi ha dues possibilitats: a) s'ha interioritzat el sentit i contingut de la Directiva 2016/343 de manera generalitzada, o b) estem davant d'un cas únic en el qual l'atavisme servil cap a la monarquia pot més que les evidències. Sigui com sigui, crec que ens hem d'alegrar del que estem veient, perquè això permetrà, després, exigir el mateix comportament que estem veient en el cas de Joan Carles de Borbó.

Si una persona, contra la qual encara no es dirigeix cap procés penal, pot canviar de domicili i anar-se'n a viure l'estranger sense que se li digui fugit i sense que aquesta mudança comporti un gravamen addicional a la seva situació personal en el cas que, posteriorment, s'obri un procés penal, llavors haurem avançat en matèria de drets i llibertats de tots. En cas que sigui així, i que es consolidi l'esmentat criteri, llavors benvinguda sigui aquesta nova visió social del dret a la llibertat ambulatòria i donem les gràcies a l'exrei.

Fa anys que sento i llegeixo el terme fugit en referència als meus defensats Carles Puigdemont, Toni Comín, Meritxell Serret, Clara Ponsatí i Lluís Puig, però ara, i gràcies al monarca retirat, descobreixo que això no era més que una confusió fruit de la ignorància o la maledicència, perquè canviar de domicili abans que existeixi una causa penal no és més que un nou gest de sacrifici per Espanya i els espanyols.

Si algú que viu fora de l'Estat, com passa amb Corinna, és citat a declarar davant d'un jutjat en un procediment penal i pot comparèixer per videoconferència i no se li nega aquesta possibilitat ni es cursa una ordre nacional i internacional de recerca, detenció i ingrés a la presó, s'haurà avançat en la implementació de normes processals i marcs jurídics comunitaris existents fa més d'una dècada. En cas de ser així, a més, estaríem encaminant-nos a un autèntic procés de modernització de la justícia i tots, una vegada més, ho hauríem d'agrair al rei emèrit.

Seria interessant poder veure com s'enfocarà aquest tema a partir d'ara i, per què no dir-ho, veure quina és l'opinió d'aquells que des de les altes instàncies jurisdiccionals van plasmar negre sobre blanc que no existia previsió legal per al que ara sí que existeix, sense que s'hagi produït cap reforma legal.

Joan Carles de Borbó ha de tenir els mateixos drets que tenim tots els ciutadans, i el tracte que es doni al seu cas ha de servir de mesura per al que hagi de rebre qualsevol altra persona que s'enfronti a "esdeveniments passats de la seva vida privada"

En qualsevol cas, l'important no és que se li doni aquest tracte als assumptes de l'anterior rei, sinó que això es generalitzi, a fi que avancem cap a una justícia moderna, democràtica i respectuosa dels drets i llibertats de tots, especialment d'aquells que són subjectes passius d'un procés penal.

Aquesta, i no cap altra, sí que seria una gran aportació de Joan Carles I a la societat espanyola, i els qui amb tant esforç viuen en una constant genuflexió cap a la monarquia podrien interioritzar-ho i, així, semblarien més equànimes i democràtics.

Han estat anys de somriures, rialles, menyspreus, setges, insults, amenaces, desqualificacions i persecucions infundades per haver dit que el dret preveia i permetia tot el que ara està fent Joan Carles de Borbó. Ningú no rectificarà, però es fa evident que quan ho vam dir i vam fer, no només hi havia raons, sinó, també, dret en què basar-se.

No es tracta de portar l'aigua al meu molí, sinó, simplement, de fer un repàs de coses que han passat, que estan passant i a les quals se'ls ha donat i està donant un tractament molt diferent del que està rebent l'emèrit, qui, segons la meva opinió, té el mateix dret a la presumpció d'innocència i a la llibertat de moviments que qualsevol altre ciutadà... però tampoc més.

Joan Carles de Borbó, com dic, ha de tenir els mateixos drets que tenim tots els ciutadans i el tracte que es doni al seu cas ha de servir de mesura per al que hagi de rebre qualsevol altra persona que s'enfronti a "esdeveniments passats de la seva vida privada". La igualtat davant la llei és això i no les excepcions que després s'inventin per justificar l'injustificable.

Si realment els qui tant lloen Joan Carles I, i ens volen fer creure que hem d'estar molt agraïts per la seva aportació i entrega a Espanya i als espanyols, són honestos, faran d'aquest cas un exemple de com s'han de respectar els drets i garanties de tots.

Però el problema, l'autèntic problema en una societat cortesana, és que s'acaba justificant el que és injustificable i aplaudint el que és reprovable.

No tinc cap dubte que garantir els drets i llibertats de l'exrei és una obligació de tots, tant dels poders públics com dels ciutadans en el seu conjunt. Tanmateix, perquè aquesta defensa sigui legítima i no es transformi en un nou privilegi, s'haurà de generalitzar a tots, absolutament a tots els ciutadans, amb independència del seu origen i les causes per les quals s'enfrontin a "esdeveniments passats de la seva vida privada".

En qualsevol cas, i com que la realitat no s'assembla en res als desitjos, segurament es perdrà l'oportunitat històrica d'avançar cap a una justícia democràtica, en la qual els ciutadans tinguem els mateixos drets que els monarques i, també, s'impedirà a Joan Carles I que presti un autèntic servei a Espanya, un que vagi més enllà de la institucionalització del règim del 78.