Grans titulars i molt nerviosisme, això és el que veig i, sincerament, em preocupa, perquè crec que, en resum, no han entès res del que ha passat les últimes setmanes en relació amb l'exili i el que a poc a poc s'ha anat aconseguint.

Alguns, els que de la confrontació han fet un modus vivendi, sembla que no comprenen que res no ha estat casual, que tot va estar perfectament planificat i va ser, després, adequadament executat i que del que ha anat passant se'n poden aprendre importants lliçons que permetrien avançar en una democratització del sistema i, sobretot, de la forma en què s'administra justícia.

La sentència de Lluís Puig és un document digne d'estudi.

Però no tot ha estat exclusivament jurídic, no ens confonguem. També, pel que fa a la manera de fer política es pot aprendre, especialment després de les compareixences del president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí davant la Comissió d'Assumptes Jurídics del Parlament Europeu (JURI) que hauria de ser, i amb independència de quin sigui el resultat final dins de la cambra, un exemple a seguir.

Què ens ha ensenyat la sentència de Lluís Puig?

Bàsicament, que arrogar-se una competència judicial sense que existeixi una norma que ho sostingui és una vulneració de drets fonamentals de tal intensitat que impedeix l'execució de qualsevol euroordre (OEDE). La competència no es decideix a caprici ni per interessos polítics i saltar-se-la és perceptible i revisable per qualsevol tribunal de la Unió Europea. A més, aquestes trampes tenen conseqüències, com s'ha vist.

Aquesta sentència, ho vulguin o no, també té conseqüències molt més enllà de Lluís Puig. Les té respecte dels presos i de la resta d'exiliats, tant en el terreny del suplicatori com, en cas de concedir-se, en la continuació del procés de l'OEDE contra el president Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí.

Però més enllà de les conseqüències amb "nom i cognom" en matèria de competència, per mi, la més rellevant és que, finalment, algú ha posat els punts sobre les is en matèria de vulneració del dret fonamental a la presumpció d'innocència en relació amb el que estableix la Directiva de la Unió 2016/343.

Aquest és el principal èxit i això té a veure amb l'inveterat costum a l'estat espanyol segons el qual tot déu es pot apuntar a "sentenciar" qualsevol persona, afirmar qualsevol tipus de barbaritat respecte d'ella i, a més, donar per condemnada una determinada persona que encara ni tan sols ha estat jutjada.

Sense presumpció d'innocència no hi ha procés degut, és a dir, no hi ha judici just i quan això passa, el que mai no es podrà establir és una veritat jurídica que resisteixi el pas del temps i el pes dels recursos

El cas dels exiliats ha servit per posar sobre la taula una cosa que és habitual: les versions policials, fiscals o judicials en el marc d'una investigació, que s'assumeixen com a veritats revelades, es difonen pels mitjans de comunicació i generen contundents pronunciaments de polítics i autoritats de tota mena.

En el cas dels exiliats hem arribat, fins i tot, a veure com associacions de jutges i fiscals majoritàries han emès fins i tot comunicats pronunciant-se sobre persones i fets que encara no han estat jutjats.

Totes aquestes vulneracions es van anar acumulant i es van posar sobre la taula de la justícia belga des de novembre del 2017 i en aquest procés no s'ha fet res més que anar incrementant les evidències fins que van resultar intolerables per a la Cambra d'Apel·lacions de Brussel·les.

Ara bé, ningú, absolutament ningú no pot dir que no ho vam advertir, perquè tenim les hemeroteques per desmentir-los. Sempre vam avisar d'aquest risc i tot el que vam obtenir van ser somriures, rialles o, fins i tot, insults... Ara tot són retrets cap a nosaltres i cap a la justícia belga, però els autors d'aquesta vulneració continuen sense entendre que l'estaven cometent o, pitjor encara, els importa molt poc.

Que no vulnera la presumpció d'innocència que una indocumentada eurodiputada digui fugat al president Puigdemont? És clar que és una vulneració i les conseqüències, més enllà dels titulars, es veuran més aviat que tard.

La Directiva de la Unió Europea 2016/343 de presumpció d'innocència és llei tan espanyola com qualsevol altra sorgida de les Corts; tanmateix, i pot ser que sigui un problema de cultura democràtica, a molts els importa molt poc i no entenen que, pas a pas, ens van donant la raó comentari a comentari i que, nosaltres, tots aquests exabruptes els anem acumulant i arxivant per utilitzar-los en el moment adequat.

Sense presumpció d'innocència no hi ha procés degut, és a dir, no hi ha judici just i quan això passa, el que mai no es podrà establir és una veritat jurídica que resisteixi el pas del temps i el pes dels recursos. En el cas del procés ha passat això des del començament i, a poc a poc, es van veient els resultats: el pes dels recursos ho va deixant tot en evidència.

La justícia ha de ser discreta, ha de ser reposada, ha de ser respectuosa amb les garanties dels afectats i no pot prestar-se a tripijocs ni maniobres polítiques que no l'ajuden en la seva funció tutelar.

Només a Espanya és possible veure que un dia, per exemple el 18 de desembre passat, una jutgessa emeti una resolució judicial i la difongui als mitjans i, una setmana després, n'emeti una altra de diferent que és la que acaba notificant als afectats.

A què respon aquest tipus de comportaments? Entra això dins del que ha de ser la correcta administració de justícia? Es tracta d'una resolució judicial o, més aviat, d'un acte d'exhibicionisme vulnerador de la presumpció d'innocència?

Dic tot això perquè, en la meva actual condició de processat, és, justament, el que m'ha tocat viure i continuo sense rebre resposta a aquestes preguntes per part de qui va cometre un acte que no es pot qualificar de relliscada... sinó de vulneració del dret a un procés degut, a un judici just i, sobretot, al dret a la presumpció d'innocència.

L'ús polític dels procediments penals sempre acaba destrossant, primer, els afectats, però després la credibilitat del sistema i ja va sent hora que alguns jutges deixin la política i es dediquin a impartir justícia o, si és el que els agrada, deixin la judicatura i es dediquin a la política... El que han de fer és decidir-se.