La cruesa de qualsevol guerra no ens deixa indiferents, especialment davant del patiment infinit d'éssers humans que avui són ucraïnesos, també palestins, sirians, iemenites, afganesos o kurds i, demà, podríem ser nosaltres mateixos. Tanmateix, la defensa d'aquestes víctimes i l'oposició a la barbàrie que representa qualsevol guerra no ens pot arrossegar a un punt del qual sigui difícil tornar o, dit d'una altra manera, no ens pot portar a abandonar els valors i principis sobre els quals hem construït una societat que assumim i presentem com a moralment superior.
Oposar-nos a una actuació brutal, fins i tot penalment reprotxable ―només s'ha d'analitzar l'article 8 bis) de l'Estatut de Roma del Tribunal Penal Internacional―, és el nostre deure, sense cap dubte; però, igualment, hem d'exigir que aquesta resposta no només sigui proporcionada, sinó, al seu torn, adequada i que no es transformi en una mena de bumerang que torni destrossant aquells valors, drets i llibertats que tant apreciem.
La resposta que es doni ha d'estar a l'altura de les circumstàncies i estic utilitzant el terme correcte: no es tracta de donar una resposta similar a la que es mira de reprimir, sinó una que, amb uns objectius clars i dins d'un marc respectuós dels drets fonamentals, permeti restaurar un estat de les coses amb el qual puguem conviure sense que perseguint aquest propòsit perdem allò pel qual tant hem lluitat.
Fa ja diverses dècades que de manera sistemàtica s'han anat debilitant, fins i tot suprimint, els mecanismes de control i d'exigència de responsabilitats des de la perspectiva del dret internacional. I avui, just quan sembla que més els necessitem, ens adonem que s'han degradat tant que, potser, aquests mecanismes i institucions resulten ineficaços per a la tasca que se'ls vol encomanar.
Els mecanismes de contenció, per a situacions com la que actualment s'està vivint a Ucraïna, no és que estiguin fallant, sinó que han estat pràcticament desmantellats en un procés sistemàtic d'abandonament de la defensa dels drets humans, per raons que alguns polítics, senils i apassionats, avui defensors de la llibertat i abans silents còmplices, algun dia haurien d'explicar.
El dret internacional, tan grapejat aquests dies, esclar que és un instrument útil, vàlid i necessari per reconduir situacions com l'actual o, arribat el cas, exigir les responsabilitats en les quals s'hagi incorregut, també en altres moments previs, però se l'ha anat lligant de mans, per interessos espuris i, sobretot, perquè s'havia convertit en una cotilla que reprimia les seves pròpies pràctiques. El millor exemple del que estic parlant el trobem en el Tribunal Penal Internacional, el qual avui tots recorden, però ningú no volia saber-ne res quan les seves normes podien i havien de ser aplicades a amics ben poderosos.
Ara tots parlen del crim d'agressió i insten que el tribunal actuï en contra de Putin, tot ometent dades essencials com ara la posició dels Estats Units, el Regne Unit i altres països rellevants respecte a l'esmentat tribunal en les passades dècades i com s'anat minvant la credibilitat i la capacitat de dissuasió d'un tribunal que va néixer per a situacions com a aquesta, o com les que han tingut lloc a l'Afganistan, Iemen, Palestina, Síria, Kurdistan i tants llocs més, però que mai no s'ha fet servir contra els poderosos.
Pensar que com que "estem en guerra" tot és possible i tot és justificable implica una degradació que ens aparta d'aquest pedestal de superioritat moral des del qual estem analitzant la situació
Ningú no va voler donar suport al tribunal quan es tractava d'investigar els crims de guerra comesos per soldats britànics, holandesos, israelians o de la rica Aràbia Saudita i això va ser un error que segurament no es reconeixerà i que va impedir una actuació efectiva d'aquest tribunal, amb tot el que en l'àmbit de la impunitat, també de la legitimitat, ha comportat. En qualsevol cas, reforçar l'esmentat tribunal és una bona idea si a més se'l dota d'instruments legals i materials per complir amb la seva missió sense fixar-se contra qui actua.
L'exigència de responsabilitats és un procés que ha de fer-se sempre dins del marc de l'estat de dret, mai al marge ni en contra i, molt menys, a cop de telenotícies ―pràctica molt hispànica que ens ha portat sempre a un procés de reforma permanent del Codi Penal― o sota els fervors guerrers d'alguns líders senils que tant els fa arrossegar-nos cap a un o un altre escenari sense mesurar les conseqüències.
La resposta que Europa doni a l'actual situació a Ucraïna marcarà el futur de la Unió i, segurament, el més assenyat seria impedir que la senectut i els ardors bel·licistes d'alguns alts responsables europeus ens arrosseguin a la destrucció d'un marc convivencial que tant ha costat construir.
El foc no es combat amb foc i les vulneracions de drets humans ni els crims més greus que es puguin o no cometre tampoc es combaten saltant-se les regles o cometent altres crims. Si abandonem el marc legal del qual ens hem dotat, per combatre el malèfic, en aquest afany ens haurem estimbat per un precipici del qual difícilment després podrem sortir.
La Unió Europea ni pot ni ha de combatre l'actuació de Putin fora del marc dels tractats europeus i internacionals i, molt menys, saltant-se el que hi ha establert a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, perquè, en aquest cas, quan passin els efluvis bel·licistes, ens haurem quedat sense cap protecció no ja "contra Putin" sinó contra els poderosos que ens governen.
Pensar que com que "estem en guerra" tot és possible i tot és justificable implica una degradació que ens aparta d'aquest pedestal de superioritat moral des del qual estem analitzant la situació, ens posa al mateix nivell. Creguin-me, tard o d'hora, aquesta degradació serà utilitzada en contra de tots. Creure que la renúncia als nostres valors i drets, perquè "estem en guerra", serà una cosa provisional i que ho reprendrem quan tot això acabi és un error, és un no entendre que hi ha determinades línies que només es creuen una vegada i que després les situacions no són reconduïbles.
Creure, com fan alguns, que suspendre drets és una cosa que no té conseqüències o que, com que "estem en guerra", es tracta de mesures provisionals, és una ingenuïtat, una ignorància o, pitjor encara, un exercici de profund cinisme. En la guerra no tot s'hi val i, a més, de com s'afronti una situació com l'actual dependrà l'escenari que ens trobarem al final d'aquest conflictiu moment.
És evident que, en una situació de conflicte, ja de confrontació, s'han de prendre decisions i algunes no són del grat de tothom, però tampoc no hem de perdre de vista una cosa que és essencial: cada una de les mesures que s'adoptin han de ser analitzades críticament perquè el resultat no acabin sent retallades de llibertats que, així ho demostra la història, sempre que arriben, es queden.
Les mesures que s'estan adoptant des de la Unió Europea, amb un Borrell que va ser persistentment silent en altres conflictes, ni són les adequades ni són respectuoses amb les normes amb les quals ens hem dotat. Espero que el temps em tregui la raó, però, començant per la censura a mitjans de comunicació, veurem com, si avui ho acceptem, demà ho patirem.
Defensar la llibertat i la democràcia a Ucraïna em sembla una necessitat, fer-ho aquí també i, tanmateix, resulta sorprenent que, per exemple, estats com Polònia ―els nostres aliats― detinguin periodistes i no només no passi res, sinó que, a més, es miri cap a un altre costat perquè "estem en guerra", en una guerra en la qual hi haurà moltes víctimes, però en la qual, entre les primeres, ja hi ha els nostres drets i llibertats i, d'això, ningú no n'està parlant.
Si hem de fer la guerra, que així sigui; però el que no pot ser és que ho fem a costa d'allò que tant ens ha costat guanyar i sobre el qual sempre hem establert la nostra superioritat moral; si hi renunciem, ens hi igualem i, al final, el que no se sabrà és qui són els bons i qui els dolents o, més ben dit, tots serem dolents... En definitiva, que la guerra no ens envileixi, perquè llavors no hi haurà guanyadors i perdedors, haurem perdut tots.