Es veu que sí, que el PSOE és millor que la dreta, que un Govern del PP, que quan els socialistes governen tot és molt millor, que aleshores lliguem els gossos amb llonganisses. Recordo una vegada en què vaig ser convidat a l’Ateneu Barcelonès, quan el president era Oriol Bohigas, insigne pròcer del PSC. A la reunió hi havia tota mena de gent, però de manera notòria, tot de personalitats vinculades amb el Partit dels Socialistes de Catalunya. Es queixaven molt i molt de la situació política i vaig tenir la possibilitat d’adonar-me, per a mi mateix, que no només la presidència de la benemèrita institució era en mans del PSC. En aquella època l’alcalde de Barcelona era, em penso, Jordi Hereu, socialista, la presidència de la Generalitat era ocupada per José Montilla, socialista, i la presidència del Govern espanyol estava encapçalada per José Luis Rodríguez Zapatero, del PSOE. Com que les crítiques sobre la situació política no s’esmorteïen, com que  la crítica a la situació general no era satisfactòria per a cap dels meus interlocutors, vaig dir-los amb el pes del plom: “no us preocupeu, el dia que governin els socialistes tot això s’arreglarà”.

Reconec que tinc una especial animadversió pels socialistes. Cap partit polític ha generat tantes esperances, tantes opinions positives, cap partit ha malbaratat tant de capital polític com ells. El PSC i el seu germà gran, i també amo i senyor, el PSOE, posseeixen una fabulosa capacitat per generar il·lusions i, lògicament, per decebre els electors. Els socialistes tenen la millor maquinària de propaganda a l’Estat espanyol, des dels temps de Felipe González, però en realitat mai no han estat a l’alçada de l’ambició transformadora que generen i proclamen. Quan es parla de frustració per desacreditar la proposta política regeneracionista dels independentistes és que estan oblidant el cas dels socialistes, els polítics que havien anunciat l’adveniment de la fraternitat interterritorial gràcies al federalisme, els que havien de redistribuir la riquesa per cohesionar la societat, els que havien de modernitzar Espanya i aconseguir que esdevingués un dels primers països del món. Els socialistes són probablement els que tenen les millors idees i, alhora, les pitjors accions, els que fan arrencades de cavall i parades de burro, els que han gestionat pitjor el gran capital polític de l’esperança espanyola per millorar. En aquest sentit, no cal dir que a l’hora de la veritat han esdevingut una simple crossa de la ultradreta espanyolista, col·laboradors necessaris de l’autoritarisme i del foment de les desigualtats promoguts pel Partit Popular. Els que avui se sorprenen de les peticions de condemnes de l’advocacia de l’Estat, de 25 a 10 anys per als presos polítics, és que no volen saber què ha representat històricament el PSOE per a la recent història de l’Estat espanyol. Aquells que es presentaven en les primeres eleccions democràtiques com a hereus de “cien años de honradez” han continuat vivint del cinisme i de l’arrogància dels purs, de la falsa superioritat moral de l’esquerra. Un socialista, ho deia Josep Pla, pensa que els hiverns haurien de ser més càlids, que els estius haurien de ser més frescos, que la societat hauria de ser més còmoda, més pacífica, més agradable. Ara bé, no farà res per aconseguir una tasca transformadora tan titànica. A la boca li podem fer dir qualsevol cosa. El problema és el que fan o deixen de fer les mans. Els presos polítics independentistes almenys haurien de saber amb qui no poden comptar.   

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat