Quan sentim avui la paraula “genocidi”, amb freqüència apareix com un qualificatiu polític, una etiqueta utilitzada de manera gairebé automàtica per descriure conflictes armats, violències estructurals o tragèdies humanes. El terme llisca amb tal lleugeresa als discursos i a les xarxes socials que corre el risc de buidar-se de contingut. Aquesta banalització opera en dues direccions igualment perilloses: tant quan s'afirma sense rigor la comissió d'un genocidi, com quan es nega amb idèntica lleugeresa la seva existència. En ambdós supòsits s'erosiona el nucli mateix de la prohibició i es debilita la serietat amb què s'han de tractar els crims més greus contra la humanitat. El genocidi no és una paraula qualsevol: és el crim internacional per excel·lència, l'anomenat “crim de crims”. Comprendre-ho exigeix un recorregut històric i jurídic que expliqui la seva definició, la seva aplicació i el motiu pel qual els tribunals internacionals mai no han admès que existeixin causes de justificació.
El terme va ser encunyat el 1944 per Raphael Lemkin, jurista polonès d'origen jueu i que va acabar refugiat a Suècia. Buscava una paraula que descrigués el que havia passat amb els jueus d'Europa durant la Segona Guerra Mundial. Per a ell, el genocidi anava molt més enllà de l'aniquilació física: incloïa també la destrucció cultural, lingüística i econòmica d'un grup. Es tractava d'anul·lar la seva identitat i el seu futur com a col·lectiu. El seu afany va aconseguir que a Nuremberg l'acusació fes servir per primera vegada el terme, encara que el Tribunal Militar Internacional el va enquadrar encara sota la categoria de crims de lesa humanitat. Així i tot, aquest precedent va obrir la porta a la consolidació d'una figura autònoma, i Lemkin, amb una tenacitat visionària, es va convertir en l'artífex intel·lectual perquè el dret internacional reconegués aquest crim com una quelcom diferent i irreductible.
Aquesta porta es va obrir definitivament el 1948, amb l'aprovació de la Convenció per a la Prevenció i Sanció del Delicte de Genocidi. Allà es va definir com els actes comesos amb la intenció de destruir, totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós, enumerant entre els actes típics la matança, les lesions greus, la imposició de condicions de vida orientades a la destrucció, la prohibició de naixements i el trasllat forçós de nens. Aquesta definició es va convertir en pedra angular del dret internacional i, amb matisos, continua vigent avui. Tanmateix, va deixar fora els grups polítics, socials o culturals i va reduir l'abast del genocidi cultural que Lemkin havia concebut. L'èmfasi va quedar en la destrucció física o biològica, la qual cosa ha generat un debat permanent sobre si l'eliminació cultural d'un poble també s'hauria de qualificar de genocida.
La jurisprudència internacional ha estat decisiva per precisar els seus contorns. El Tribunal Penal Internacional per a l'ex-Iugoslàvia, en el cas Krstić, va reconèixer la matança de Srebrenica el 1995 com a genocidi i va reforçar la necessitat de provar no només els actes materials, sinó la intenció específica de destruir el grup. El Tribunal Penal Internacional per a Ruanda, en el cas Akayesu, va subratllar que la violència sexual sistemàtica podia constituir genocidi quan es dirigia a impedir la reproducció d'un grup ètnic. El que converteix un crim en genocidi no és únicament la magnitud quantitativa de les atrocitats, sinó la seva finalitat qualitativa: exterminar un col·lectiu pel que és, i no pel que fa.
Reconèixer un genocidi no és prendre partit polític, és defensar els principis bàsics que han de guiar la humanitat. El silenci, la negació o el relativisme equivalen a soscavar el consens mínim sobre el qual descansa la convivència global
Aquí entra en joc una distinció fonamental. Tot delicte internacional exigeix mens rea, l'element subjectiu del tipus penal, és a dir, la intenció o voluntat de cometre l'acte prohibit. Però en el genocidi no n'hi ha prou amb el dol genèric que acompanya als crims de lesa humanitat o de guerra. S'exigeix una forma qualificada, l'anomenat dolus specialis: la intenció específica de destruir, en tot o en part, un grup nacional, ètnic, racial o religiós com a tal. Aquesta és la clau de volta de la figura: no n'hi ha prou amb demostrar que hi va haver matances, trasllats o persecucions massives; és necessari acreditar que darrere d'aquests actes hi havia la finalitat última d'exterminar un col·lectiu. Aquesta intenció pot aparèixer en discursos polítics, ordres militars o plans escrits, però també pot inferir-se de patrons de conducta, de la magnitud dels crims o de la selecció sistemàtica de les víctimes.
L'exigència del dolus specialis compleix una doble funció. Primer, delimita amb rigor el genocidi davant altres crims internacionals igualment greus però diferents en la seva essència. Segon, preserva la força conceptual del terme, impedint que es converteixi en sinònim d'atrocitat genèrica. Per això és especialment greu el comportament dels qui, per ignorància, convicció ideològica o conveniència política, neguen l'existència del genocidi allà on es presenten tots els elements que el configuren. Negar l'evident no només ofèn les víctimes, sinó que constitueix un acte de complicitat discursiva amb el crim mateix, perquè busca erosionar la legitimitat de les denúncies i minar la capacitat del dret per nomenar i sancionar l'intolerable.
No s'ha d'oblidar que el genocidi és un crim de ius cogens, una norma imperativa que no admet derogació. Des de Nuremberg va quedar clar que ni l'obediència deguda, ni la defensa pròpia, ni l'estat de necessitat, ni la utilitat militar serveixen com a justificació. Cap tribunal internacional no ha acceptat aquestes excuses: ni a l'ex-Iugoslàvia, ni a Ruanda, ni al Tribunal Penal Internacional. Qui participa en un genocidi respon penalment sense atenuants, perquè es tracta d'un delicte que nega la condició mateixa de la humanitat compartida.
Hi ha crims que no admeten equidistàncies, ni excuses, ni matisos relativizadores, ni oblits. El genocidi marca un límit infranquejable que cap ideologia, simpatia o conveniència política no pot traspassar sense destruir alhora la noció mateixa d'humanitat
Per això és inacceptable pretendre relativitzar-lo. Davant el genocidi no hi ha equidistàncies, excuses ni matisos que el relativitzin. Els qui busquen justificar l'injustificable manquen de raó jurídica i moral. I els qui pretenen diferenciar entre genocidis “bons” o “dolents”, “comprensibles” o “incomprensibles”, “justificables” o “injustificables”, no fan res més que erosionar el nucli de la prohibició. Quan es presenten els elements objectius i subjectius —inclòs el dolus specialis—, el cometi qui el cometi, ha de ser reconegut i denunciat sense titubejos.
Criticar la comissió dels més greus crims internacionals no significa alinear-se amb un dels bàndols enfrontats. Reconèixer un genocidi no és prendre partit polític, és defensar els principis bàsics que han de guiar la humanitat. El silenci, la negació o el relativisme equivalen, en canvi, a soscavar el consens mínim sobre el qual descansa la convivència global. Qui denuncia un genocidi no milita en un bàndol, sinó en favor de la dignitat humana.
El genocidi és, en definitiva, la negació absoluta del dret a existir d'un grup humà. El seu recorregut històric, des de la seva formulació en la postguerra fins a la seva consolidació en la Convenció de 1948, passant per la jurisprudència dels tribunals internacionals i les adaptacions legislatives en diferents Estats, reflecteix un esforç constant de la humanitat per posar límits a l'horror. Banalitzar-lo —ja sigui afirmant la seva existència sense rigor, negant-la amb lleugeresa o introduint excuses que el relativitzen— equival a trair aquest esforç. Reconèixer-lo amb precisió, en canvi, ens dona les eines per comprendre millor la realitat i exigir justícia allà on correspon.
I, sobretot, ens recorda que hi ha crims que, per la seva magnitud i el seu propòsit d'extermini, no admeten equidistàncies, ni excuses, ni matisos que el relativitzin, ni oblits. El genocidi, amb la seva exigència de dolus specialis, marca un límit infranquejable que cap ideologia, simpatia o conveniència política no pot traspassar sense destruir alhora la noció mateixa d'humanitat.