Explicaré el que va passar dijous passat. D’entrada, sembla una notícia menor, una moció més de les moltes que es trameten al Parlament català, però tot i la seva hipotètica menudesa, és la metàfora de la magnitud de la tragèdia.

La moció tractava sobre la greu situació econòmica de les federacions esportives, arran dels incompliments severs de la Generalitat. Unes setmanes abans, Gerard Esteve, en nom de la Unió Esportiva de Catalunya que presideix, i que agrupa la Unió de Federacions Esportives i la Unió de Consell, va fer una roda de premsa severa que era un crit d’alarma i alhora d’indignació (en aquestes pàgines ens en vam fer ressò). Segons la informació facilitada, les federacions esportives catalanes no han cobrat les subvencions que els pertoquen i acumulen un deute de més de 20 milions d’euros. Tres temporades d’endarreriment sense cobrar res. A causa d’aquesta situació, moltes federacions han arribat a un estat límit, fins al punt d’haver de tallar el telèfon o altres serveis, no poder competir en esdeveniments internacionals o no poder pagar els seus deutes, incloent-hi a Hisenda. Motu proprio, la UFEC havia deixat tres milions per tal de pal·liar una mica l’ofec, però ara ho ha ampliat a dos milions més. Cal afegir que les federacions han enviat una desena de cartes a la secretària general de l’esport, Anna Caula, i també a la consellera Laura Vilagrà, sense obtenir-ne cap resposta. Per rematar-ho, estem parlant d’uns impagaments que afecten 42 consells esportius, 71 federacions, 250 llicències de consells, 750.000 federats, 12.500 clubs, 20.000 voluntaris i 65.000 directius esportius.

Davant aquesta gravetat econòmica, que afecta 12.000 activitats esportives que apleguen un milió de persones cada cap de setmana, el Parlament va debatre una moció que instava el Govern a pagar els imports pendents i assumir el sobrecost que han patit les federacions, derivat dels endarreriments de la Generalitat. La moció es va aprovar amb els vots de tots els partits de la Cambra, llevat d'ERC, que és el partit que governa i no paga.

Aquest Govern no té l’altura que seria exigible; en canvi, té una gran eficàcia a l’hora de pressionar telefònicament, queixar-se, recordar que té la caixa de les subvencions; en resum, exercir el poder en les tenebres

Per què aquesta moció va més enllà de la qüestió que es planteja? D’entrada, perquè perdre votacions al Parlament s’ha convertit en una pràctica endèmica per part d’un Govern en minoria que ni és capaç de teixir aliances, ni d'aconseguir acords. Una rere altra, les propostes del Govern es perden, alhora que es guanyen les dels partits de l’oposició, en un cicle permanent de derrota parlamentària. Ras i curt, no és que aquest Govern sigui minoritari, és que té una àmplia majoria que no li atorga cap mena de confiança. En paral·lel, el fet que perdi reiteradament al Parlament no amoïna uns consellers que continuen incomplint els acords sense despentinar-se. I per què no es despentinen: perquè no passa res. Si el Govern, per exemple, no fa cas d’aquesta moció i no paga les federacions esportives, i tampoc no respon als seus requeriments —com no responen a les cartes—, igualment continuarà exercint el poder sense cap incomoditat, i fent veure que realment governa Catalunya. És un govern del qui dia passa any empeny, arrapat a la poltrona amb tanta ferotgia com inutilitat, d’una mediocritat molt per damunt de la història recent, i que augmenta a mesura que demostra la seva ineficàcia. Ineficàcia, altrament, que emmascara amb una gran profusió de grandiloqüència dialèctica, convençut que quan més parla dels grans conceptes, més dissimula la seva inoperància.

Amb un afegit. És evident que aquest Govern no té l’altura que seria exigible —més aviat sembla una agrupació d’aprenents—, però, en canvi, té una gran eficàcia a l’hora de pressionar telefònicament, queixar-se, recordar que té la caixa de les subvencions..., i, en resum, exercir el poder en les tenebres. I així va mantenint-se a la cadira, sense que ningú sàpiga per què caram serveix.

I com que tots estem molt entretinguts a saber com anirà la investidura, si hi haurà amnistia o no, què farà Waterloo i etcètera, ningú no s’amoïna per saber si algú governa de veritat el nostre país. Poques vegades a la història hem patit una Generalitat de tan baix sostre. I poques vegades a la història ens ha importat tan poc.