Fa dies que les converses dels cercles que transito orbiten sobre el mateix eix: un desànim generalitzat, una desil·lusió transversal amb el món i amb les perspectives de futur que fa arrels, sobretot, en unes condicions materials que dificulten la construcció d’una vida plenament adulta. Em costa de dir si aquest desencís és fruit d’unes expectatives desorbitades sobre el mateix camí vital i sobre la facilitat o dificultat d’assolir una certa estabilitat econòmica, o si tot plegat rau en un desclassament palpable, en un empobriment de la classe mitjana —mitja alta i mitja baixa— que les dades econòmiques del país expliquen i justifiquen. És possible que sigui una barreja d’ambdues coses el que ens mena a mirar-nos amb perspectiva les nostres condicions materials i les de la família d’on venim i arribar a un pensament compartit: tal com va la cosa, se’ns fa inimaginable arribar al nivell de vida dels nostres pares i poder donar als nostres fills —si és que finalment aconseguim tenir-ne— la vida que aquests mateixos pares ens van donar a nosaltres. 

A les xarxes he llegit el concepte de nous pobres —en contraposició al de nous rics—, i tot i que d’entrada sembla una frivolització de la pobresa, el fet és que vol explicar el perfil desanimat amb què m’he trobat últimament: el d’algú que amb gustos, aspiracions i costums de classe mitjana que ja no té butxaca per a costejar-se’ls. El d’algú que ha viscut d’una manera mentre ha estat sota l’aixopluc de la seva família, que ha rebut els mitjans per accedir a una certa cultura, fins i tot, i que en desmamar-se de la seva matriu familiar s’ha adonat que tot costa molts diners, molts més dels que pot guanyar per molt que treballi i que, en certa manera, aquestes circumstàncies li capen la llibertat perquè li capen les opcions. Està atrapat. Fa de mal dir que aquest algú sigui pobre: és una lleugeresa tenint en compte quins són els llindars de pobresa al nostre país. Comparant-se o sense fer-ho, però, el nou pobre sent que ha caigut.

Som la generació que, en el millor dels casos, espera que caigui alguna herència despistada —si és que això existeix— per poder pagar l’entrada d’una hipoteca

Escrit així sembla la queixa d’algú que no sap quant costen les coses, però el cas és que la topada frontal i contrastable amb aquest descens és la que s’experimenta quan els fills d’aquesta classe mitjana volem accedir a la propietat. Som la generació que, en el millor dels casos, espera que caigui alguna herència despistada —si és que això existeix— per poder pagar l’entrada d’una hipoteca. Som la generació en què el privilegi és la hipoteca, de fet. De moment, però, i sense cap ànim de cridar el mal temps, fem equilibris per pagar-nos un lloguer més alt del que ho seria la hipoteca a què no tenim accés, que és el més semblant a sentir que s’aboquen els diners en un forat negre de manera absurda. I mirem d’arraconar algun estalvi de tant en tant per no haver de recórrer als pares cada vegada que la nostra economia s’enfronta a imprevistos. 

És cert que els corrents de pensament no hi han remat gaire a favor els últims anys, que s’ha parlat dels fills més com una nosa que com una vocació i un servei realitzant, i que el desmembrament de la idea de comunitat ha acabat de falcar una noció de llibertat que, en realitat, només vol dir autonomia absoluta. Però amb aquestes perspectives, fer una família com la que van pretendre fer els nostres progenitors, més que una il·lusió, és un repte d’equilibris econòmics que, els qui ja no venien gaire convençuts per la via ideològica, o política, o espiritual, acaben abandonant. “Sou una generació molt victimista”, diuen les generacions que des d’una moderada conservació del seu benestar no volen entendre les circumstàncies que avui fan entrebancar la nostra generació. Potser ens veuen així perquè, en comptes de pretendre enderrocar l’estil de vida —lligat a les condicions materials— de les generacions que ens han precedit, que és el que es té assumit com a natural, l’anhelem com s’anhelen les coses a què un sap que mai podrà accedir.