Els humans, com ho fan tots els mamífers, parem molta atenció i sabem interpretar els moviments d'altres animals en el nostre entorn per tal d'actuar d'una manera o altra. És important saber si un animal ens atacarà, per tal de començar a córrer o defensar-nos, per exemple. També sabem, sense que ningú no ens ho digui de forma específica, que si un gos aixeca les orelles, és senyal d'alerta i atenció. Però l'humà ha anat més enllà d'aquest nivell d'interpretació bàsica, i la comunicació entre humans, amb la transmissió d'emocions i accions, sigui amb gestos o amb paraules, ha sigut instrumental en l'evolució de la nostra espècie i ha modelat la nostra societat. Una de les obres de Darwin, "L'expressió de les emocions en animals i humans", ja explorava aquesta idea i aportava dades de les seves observacions, de forma que proposà que totes les cultures del món, de forma intrínseca, compartiríem i reconeixeríem en els altres un mínim de 6 emocions bàsiques: felicitat, tristesa, por, ira, sorpresa i disgust.

Durant el segle XX, aquesta idea va anar quallant i després de la Segona Guerra Mundial, es van realitzar una sèrie de proves amb gent de grups culturals molt diferents, als quals se'ls ensenyava fotos de persones amb expressions facials que reflectien alguna d'aquestes emocions i se'ls demanava que les classifiquessin. La conclusió va ser que els humans interpretaríem les expressions facials de forma universal. Alguns científics van posar en dubte la metodologia emprada, ja que les persones participants en les proves venien d'ambients relativament grans, urbans i cosmopolites, així que recentment es va repetir la prova, però anant a visitar poblacions de cultures allunyades del món occidental, aïllades geogràficament i poblacional. En aquesta nova investigació, es demostra que tot i que hi ha gestualitats facials universals (per exemple, totes les persones associen el somriure a la felicitat o contentament), potser aquesta universalitat no és tan categòrica en altres gestos humans. Per exemple, els ulls i la boca oberts, que majoritàriament tots interpretem com a signe de sorpresa o por, aquests illencs van interpretar-ho com a senyal d'ira o amenaça. En realitat, no sé si la diferència és pas tan gran, ja que moltes vegades els senyals facials poden ser confusos, particularment si els veiem en una foto. Hem de recordar que els humans també ens guiem pel context, i que quan intentem interpretar les intencions o les emocions de les persones, de vegades ens cal més d'un senyal únic. Això també ens passa amb els sons guturals; per exemple, un mateix so inicial sense context, pot tant tractar-se de l'inici d'un plor com d'un esclafit de riure.

Però com ja hem comentat, els humans hem perfeccionat la comunicació entre nosaltres. El nostre cervell ens ha permès crear un llenguatge complex per poder transmetre amb precisió tant la realitat que ens envolta, conceptes abstractes i pensaments, com emocions. Totes les cultures humanes utilitzen el llenguatge per comunicar-se i com que els humans estem relacionats entre nosaltres, moltes de les llengües presenten un origen comú, a partir del qual han evolucionat, perdent paraules, modificant-les, o incorporant-ne de noves. No només els fonemes (la pronúncia) de les paraules evoluciona i canvia, sinó que hi ha mots per a realitats diferents, hi ha termes per a accions o qualificacions que existeixen en una llengua però no en una altra. És obvi que cada llengua té un nombre de mots diferents. Hi ha llengües extenses i prolixes, d'altres més reduïdes. Les diferents llengües que es parlen en el món són un gran tresor cultural que hauríem d'intentar protegir, perquè no deixen de ser una finestra a la nostra història com a espècie, però també un reflex de la complexitat biològica de la nostra ment. Està clar que els mots de cada llengua s'han creat per anomenar una realitat, i que una part d'aquesta realitat són les emocions, emocions que compartim amb els altres humans. En cada llengua hi ha paraules que són polisèmiques, és a dir, que tenen significats múltiples (per això hi ha mots que tenen diferents accepcions quan les busquem al diccionari). De vegades, el significat d'una accepció és molt diferent del de l'altra i no tenen cap relació (per exemple, la paraula banc, pot tractar-se d'un banc per asseure's, un banc de peixos o un banc on deixem els diners), però molts cops, les accepcions es poden relacionar de manera metafòrica (per exemple, un ratolí animal o un ratolí de l'ordinador). Els humans comprenem quin n'és el significat depenent del context de la frase.

Però, quan parlem de les nostres emocions, també usem paraules que tenen diferents significats? A priori potser ens semblaria que no, que les emocions s'haurien d'anomenar d'una única manera i que haurien d'implicar sentiments similars en totes les cultures, però no és pas així. Per exemple, l'amor o el fet d'estimar no utilitza els mateixos conceptes ni connotacions en totes les llengües. Fins i tot en dues llengües tan properes geogràficament i lingüística, com ara el català i el castellà, emprem verbs diferents per a expressar el nostre amor. En català, fem servir majoritàriament el verb "estimar", mentre que en castellà s'empra sovint el verb "querer". Les connotacions d'un verb i altre són diferents, com podeu detectar fàcilment si penseu què passaria si els canviéssiu, i dieu "et vull" en català o "te estimo" en castellà. El significat és bastant diferent. Això els traductors ho tenen ben present, particularment entre llengües que són llunyanes, ja que pot donar lloc a malentesos.

Doncs bé, ara imagineu que es fa aquest tipus d'estudi amb moltíssimes llengües, molt diferents i de famílies lingüístiques molt allunyades. Us parlo d'un estudi molt complet en què s'han analitzat 2.474 llengües (de fins a 20 famílies diferents), buscant les relacions semàntiques de 2.439 conceptes, entre els quals destaquen 24 emocions que els humans podem sentir. Per a l'anàlisi s'han centrat en el fenomen de "colexificació", és a dir, en aquelles paraules que en un llenguatge tenen dos significats diferents, encara que propers, en particular, en les paraules usades per a anomenar o transmetre emocions. Per exemple, una mateixa paraula persa, oenduh, significa tant "pena" com "remordiment", mentre que en un dialecte del sirkhi, "dard" tant vol dir "pena", com "angoixa". O la paraula "querer" en castellà, que tant significa "estimar" com "desitjar". I així, en aquest treball s'han analitzat i establert les xarxes de relacions de les paraules que reflecteixen els sentiments en més de dos milers de llengües humanes, i s'hi identifiquen comunitats de paraules (és a dir, emocions) més properes a unes que a d'altres. La conclusió és que no sempre volem implicar el mateix quan volem fer referència a un mateix sentiment. De nou, els matisos i connotacions són diferents. Com més a prop geogràficament i de família lingüística són les llengües que comparem, menys diferències hi trobem, la qual cosa és bastant lògica, doncs hi ha una base cultural comuna que homogeneïtza les interpretacions.

Comparació de les relacions de "colexificació" de les emocions entre grans grups lingüístics (extret de Jackson et al., Science 366, 1517–1522, 2019)

Curiosament, en les llengües indoeuropees (entre les quals trobem les llengües llatines), connectem el que és dolent amb la tristesa i l'orgull mentre que en el llenguatge comú universal el que és dolent es connecta més amb la ira, l'odi i l'enveja. Les llengües indoeuropees considerem que el sentiment de sorpresa és positiu, mentre que en el llenguatge universal la sorpresa seria negativa... Podeu anar mirant en aquestes xarxes. M'atreviria a dir que els sentiments són universals, però les connotacions culturals són diferents. Universalitat i diversitat del llenguatge, alhora. Què volem dir realment quan diem t'estimo?