No deixa de ser sorprenent com Europa ha anat deixant pel camí el prestigi llaurat des dels anys 80 fins als primers anys del segle XXI. Una sèrie de lideratges fallits i decisions molt allunyades dels interessos europeus globals han anat avortant la idea d'un continent en condicions de ser el quart actor important, juntament amb els Estats Units, la Xina i Rússia. La UE és avui una joguina trencada que, a més, corre un cert risc de desintegració per inanició, perquè no està en condicions de plantejar cap batalla seriosament i guanyar-la. L'arribada de Donald Trump a la Casa Blanca i el seu marcat caràcter despòtic i autoritari no ha fet més que treure brillantor a una realitat que s'ha anat gestant amb les presidències de Joe Biden, Barack Obama i George W. Bush.
La principal diferència era que els tres presidents anteriors dels EUA, dos republicans i un demòcrata, tenien una visió geopolítica del món com un projecte en el qual s'entrellaçaven interessos i compromisos i es teixien aliances occidentals. Amb Trump tot ha saltat pels aires: està disposat a posar el planeta de cap per avall i és capaç de mantenir oberts simultàniament conflictes amb la UE, amb la Xina i amb Rússia. El que passa és que amb la Xina i amb Rússia el conflicte és, ara per ara, més dialèctic que real, i és amb la UE amb qui el president nord-americà ha entrat en una espiral d'enfrontament que no fa sinó empetitir la Comissió Europea, la seva presidenta —Ursula von der Leyen— o l'alta representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat —l'ex primera ministra d'Estònia Kaja Kallas. I, per extensió, poc o res semblen pintar el francès Emmanuel Macron i l'alemany Friedrich Merz, per no parlar dels que estan un o diversos esglaons més avall.
Les amenaces de Trump amb els aranzels i la disposició de Netanyahu a ocupar Gaza posen al descobert la feblesa europea
No només és amb els Estats Units on queda al descobert la feblesa europea. Si Trump pot tornar a amenaçar aquest dimecres la UE d'apujar els aranzels fins al 35% si no inverteix els 600.000 milions acordats en energia —quan encara cou a molts països europeus la pujada del 10% al 15% acceptada per Von der Leyen—, la UE també s'ha demostrat impotent per modificar gens ni mica la posició del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, que, lluny de posar fi a la guerra de Gaza, està decidit a ocupar tota la Franja, incloent-hi les zones on hi ha ostatges detinguts per Hamàs. Segons la premsa hebrea, Netanyahu ha avisat uns quants ministres que aquesta setmana buscaria el suport del seu govern per aconseguir l'ocupació total de Gaza, passant per sobre de les objeccions que s'hi han fet des de l'exèrcit israelià.
A aquestes objeccions, el portaveu de Netanyahu ha contestat amb una frase eloqüent: "la sort ja ha estat tirada, l'ocuparem per complet". La resposta de la UE ha estat de baix nivell: la portaveu d'Exteriors, que, des de Brussel·les, ha assenyalat que rebutja qualsevol pla de canvis demogràfics i territorials a Gaza. A més a més, ha subratllat que Gaza ha de ser part integrant del futur estat palestí. Això serà tot? Aquesta és la capacitat de resposta d'Europa en el conflicte? El primer ministre israelià, que creu que té el suport de Trump —i sens dubte és així—, sembla disposat a fer un pas més en la seva escalada bèl·lica. Una quarantena d'eurodiputats de dreta i esquerra de l'arc parlamentari advoquen per la supressió de l'acord comercial amb Israel i demanen que s'imposin sancions al seu govern. Unes quantes desenes dels 751 diputats que té l'Eurocambra tampoc no canviaran grans coses. Mentrestant, la fam i la invasió total avancen sense cap classe de fre, més enllà d'alguns laments des de Brussel·les sense cap mena de força.