Aquesta setmana és una setmana diferent per a molts científics, ja que es concedeixen els Premis Nobel. Quan arribes a classe i veus les cares mig adormides dels alumnes, és gratificant explicar-los que aquell tema que els sembla especialment avorrit o àrid resulta que és tan important que els científics que van començar a investigar-hi i dels quals expliquem els seus resultats tenen un premi Nobel. No és que als alumnes els interessi gaire el glamour del premi, perquè segurament actrius i actors, cantants, esportistes i molta gent del món de la faràndula de les xarxes (bloguers, instagramers...) són molt més "glamurosos", tenen moltíssims més seguidors i guanyen molts més diners que qualsevol científic, però té quelcom d'especial adonar-se que el prestigi que aporta un Premi Nobel (almenys, en ciència) només el rep algú que ha aportat alguna cosa realment important a la societat (encara que la societat no ho sàpiga encara, tot s'ha de dir). La majoria de científics premiats no sobresortirien enmig d'una multitud, i potser no en donaríem ni un duro, per ells, però han passat hores i hores esprement-se el cervell, treballant en temes que per a la majoria de mortals són esotèrics, generalment en laboratoris no gaire ben equipats, quan encara no eren famosos ni tenien gaires diners per fer recerca. Potser per això la resta de científics els mirem amb respecte i, els alumnes, com herois.

Cal recordar que en el camp de la física, feia 55 anys que cap dona no guanyava o compartia el Premi Nobel

En primer lloc, aquest any les dones estem d'enhorabona. Els premis Nobel d'enguany en les disciplines de ciències experimentals –que em són més properes– física, química i medicina, han guardonat dues dones. Esperem que algun dia no calgui remarcar-ho tant, però ara per ara cal recordar que en el camp de la física feia 55 anys que cap dona no guanyava o compartia aquest premi. De fet, la canadenca Donna Strickland és la tercera dona que mai l'ha guanyat i no és ni tan sols catedràtica a la universitat on treballa, a pesar dels mèrits sobrats. Una excepció que no sol donar-se entre els guanyadors masculins dels premis Nobel. Passa una cosa similar a química, en què Frances Arnold és la cinquena guanyadora d'un premi en la seva disciplina. Totes dues són un bon exemple per seguir per a les noves generacions d'estudiants femenines que vulguin dedicar-se a la recerca científica (us recomano llegir els enllaços adjunts que porten cap al resum divulgatiu de les seves contribucions científiques).

En lloc de curar el càncer per destrucció directa van proposar que es podia actuar sobre el sistema immunitari del mateix pacient

D'altra banda, el premi Nobel de Fisiologia o Medicina d'enguany recau en dos investigadors que, tot i fer investigació bàsica sobre el sistema immunitari, les aplicacions del que van descobrir han revolucionat el tractament del càncer, en particular dels càncers més agressius, com ara el melanoma. La seva idea revolucionària va ser canviar el paradigma. En lloc de curar el càncer per destrucció directa amb agents físics (radiació) o químics (quimioteràpia), aquests científics, de manera independent, van proposar que es podia actuar sobre el sistema immunitari del mateix pacient, activant-lo de forma que fossin els seus limfòcits els que cerquessin, reconeguessin i destruïssin les cèl·lules.  La immunoteràpia, l'activació del sistema immunitari del pacient per fer front al càncer que pateix, ha vingut per quedar-se en totes les seves variacions. Em fa una il·lusió particular parlar d'aquest premi Nobel perquè justament en el meu primer article per aquest diari digital vaig escollir parlar de la immunoteràpia com a tractament molt prometedor contra el càncer. Essent el meu primer article de divulgació per a lectors de tota mena, no necessàriament avesats a llegir literatura científica, vaig cercar un títol que em va semblar atractiu, "Harry Potter i les teràpies anticàncer".

Per si no cliqueu a l'enllaç, us en faig cinc cèntims a continuació. En aquest article explicava amb una mica més de pausa el perquè de la immunoteràpia i com aquesta activació del sistema immunitari del pacient va ser reconegut com el millor avenç terapèutic els anys 2013 i 2015 per la revista Science. Igualment, des dels 2011 fins al 2017, s'han anat acceptant diverses aplicacions de la immunoteràpia per al tractament de càncers molt resistents als tractaments convencionals. Per entendre com funciona la immunoteràpia, us explicava que les cèl·lules tumorals agressives s'escapen de la vigilància contínua del sistema immunitari posant-se "una capa d'invisibilitat", de forma que les cèl·lules del càncer passen desapercebudes i poden continuar creixent descontroladament, fent metàstasis i comprometent la vida del pacient. Com aconsegueixen les cèl·lules canceroses aquesta "invisibilitat"? Doncs ho fan expressant una proteïna inhibitòria, PD-L1, que desactiva l'activitat dels limfòcits T que les destruirien. Aquesta proteïna actua sobre el receptor PD-1 dels limfòcits, com una clau en un pany, i apaga la funció del limfòcit T, com un interruptor. La immunoteràpia és una estratègia de tractament anticàncer que impedeix aquesta inhibició per part de les cèl·lules canceroses i permet que els limfòcits T estiguin sempre actius i amatents. Fins ara, la majoria de tractaments d'immunoteràpia en humans han emprat un anticòs específic, que impedeix que la clau entri en el pany. I l'èxit ha sigut variat perquè, quan triomfa, triomfa de veritat, però és cert que no tots els pacients responen igual.

Hi ha altres proteïnes que controlen l'activitat dels limfòcits T, els nostres vigilants perpetus del sistema immunitari, per exemple CTLA-4. En aquest cas, també actua com una clau en un pany, però en un moment molt anterior de l'activació del sistema immunitari. Un dels guardonats amb el premi Nobel va ser el primer a proposar una possible immunoteràpia, i en els assajos clínics s'usava un anticòs per evitar que "l'interruptor o fre" CTLA-4 inactivés els limfòcits T. Però la immunoteràpia contra CTLA-4 té efectes secundaris que poden ser greus, ja que aquest tractament deixa els limfòcits T permanentment actius, podríem dir que exacerbadament actius, i, llavors, no només destrueixen les cèl·lules canceroses, sinó que també actuen contra les cèl·lules sanes i causen una malaltia autoimmune greu. Com veieu, cal anar amb compte perquè el sistema immunitari és la nostra defensa, però també pot ser la nostra destrucció. S'ha de trobar el difícil equilibri.

Ara ja sabem que hi ha gent amb càncers molt greus i avançats, fins i tot amb metàstasis (melanoma, càncer de pulmó, carcinoma de Merkel...) que es poden curar de forma definitiva o quasi definitiva amb immunoteràpia. Més encara, es creu que combinant diversos tractaments dirigits, el que s'anomena medicina oncològica de precisió, incloent-hi la immunoteràpia, podrem curar la major part de càncers. I per això hem d'estar contents pel premi Nobel del 2018, perquè sabem que aquesta recerca bàsica de fa 20 anys ha suposat un pas de gegant revolucionari cap al tractament i cura del càncer, una malaltia que encara causa una elevada mortalitat a la nostra societat i que ens pot afectar a tots.