Estic en un grup de whatsapp que es diu “Grup cole” i un altre que es diu “Sopar nenes”. No us semblarà gens estrany perquè segur que vosaltres també esteu en molts grups de whatsapp, de tot tipus i condicions, en què us uneix un context comú, la família, la feina, els pares i mares de l’escola... El que fa aquests dos grups diferents d’altres és que només són grups de dones i, de tant en tant, quedem per sopar i xerrar.

Ja no som nenes ni tampoc noies, però amb les primeres, som amigues des que vam anar juntes a l’institut, i amb les altres, des que ens vàrem conèixer quan teníem 20 anys i escaig. Quasi totes som llicenciades universitàries i potser no hauria d’estranyar gens ni mica, ateses les circumstàncies de l’època. Als anys seixanta, quan vam néixer, ben poques dones adultes tenien una professió i, encara menys, estudis universitaris. Sense parlar-ho però de forma implícita, totes nosaltres teníem clara una qüestió: el nostre objectiu era ser independents econòmicament. No volíem ser “amas de casa”, la professió (molt digna però sense remuneració ni seguretat econòmica) de les nostres mares. Totes somiàvem a treballar i tenir un bon futur professional, i això volia dir estudiar, preparar-se per al mercat laboral i optar a un lloc de treball. Ja havia passat el Maig del 68 feia temps i el moviment feminista ens semblava superat. Joves com érem, crèiem que ja s’havien aconseguit molts dels objectius d’igualtat de les dones, i que la situació en què ens trobàvem, amb poques dones professionals (i no gaire ben remunerades), era per manca d’estudis i oportunitats, no pas un problema sistèmic de la nostra societat.

En cap moment recordo que, pel sol fet de ser dones penséssim que fóssim més o menys capaces d’aconseguir una feina o d’arribar on ens ho proposéssim. Mai no vàrem ni dubtar, com devia haver passat amb les dones de l’edat de les nostres mares i àvies, si pel fet de ser dones no ens deixarien entrar a la Universitat, o si érem prou vàlides o prou llestes per a estudiar certes carreres, o prou preparades per tenir una feina. Joves i atrevides, tal com érem, sabíem que valíem per lluitar pels nostres somnis. Res no era gratis, però el món era nostre, només calia tenir objectius clars i posar-s’hi de valent per assolir-los. Bastants anys més tard, miro enrere i somric. Que innocents que érem! Evidentment que la vida no és tan fàcil, ni els somnis s’assoleixen només a cop d’esforç ni de vàlua personal. També puc dir ara sense enrojolar-me que pel sol fet de ser dona hi ha més dificultats en el camí.

Que innocents que érem! Evidentment que la vida no és tan fàcil, ni els somnis s’assoleixen només a cop d’esforç ni de vàlua personal

Encara que faci temps que no ens veiem, els nostres sopars són sempre quasi terapèutics, sempre hi ha aquell caliu intern que ens uneix i no compten les diferències del present. Ens reunim per riure, xerrar, explicar les nostres dèries i problemes i, per unes hores, tornar-nos a sentir joves i atrevides. Com si encara portéssim cua de cavall, aquells jerseis enormes que havíem agafat dels nostres germans grans, les botes camperes, els ulls brillants i la carpeta amb apunts. Tal com érem, somiant amb un futur. Passats els 50 anys, totes nosaltres tenim feina i, diria més, considerem que som bones professionals i duem a terme tasques de responsabilitat. Cap de nosaltres no ho ha tingut gens fàcil, però no hem defallit. Hem posat més hores que un rellotge i algunes ens hem hagut de reinventar, personalment i professional. La majoria de nosaltres tenim fills i, com moltíssimes dones treballadores, intentem fer jocs malabars contínuament amb la nostra vida i les nostres circumstàncies, intentant mantenir un equilibri inestable que qualsevol dia se’n pot anar en orris. Hem hagut de renunciar a molts dels nostres somnis, però mai no hem renunciat a la nostra projecció com a persones. Fins i tot, mig de broma i molt en serio, hem patit la idea de “super-woman”, el complex que hem patit les dones de la nostra generació, que creiem que tot era possible, tenir una feina, una família, arribar a tot arreu i reeixir en tot. Crec que no diria mentida si manifesto que els homes de la nostra generació mai no han viscut sota aquesta pressió contínua, ni han tingut aquesta sensació de tenir un llistó molt alt al qual no es pot arribar per molt que t’hi esforcis.

El fet és que, a més, vaig escollir estudiar una carrera de ciències. Tot i que hi ha algunes disciplines, com ara la física o les enginyeries en què la proporció d’estudiants dones no és gaire alta, el cert és que en les llicenciatures de ciències biològiques hi ha moltes més dones que homes. També moltes de les llicenciades volen dedicar-se a la recerca científica i opten per fer un doctorat. Tot i això, al voltant dels 30 anys, moltes dones doctores es passen a preguntar si volen continuar el camí establert, agafar carretera i manta, i anar-se’n amb un contracte o beca temporal com a postdoc, normalment a un laboratori de l’estranger. Si tenen parella, no sempre la parella és del món científic i no hi ha opció d’anar-se’n junts. De vegades, cal prendre decisions dures, on anar i com anar-hi, i aquí s’inverteix el percentatge de dones respecte al d’homes que continuen. No us confongueu, soc científica de professió per elecció, i aquesta és una feina que m’ha donat i em dona moltíssimes satisfaccions personals, però la pressió per a l’excel·lència científica mai no afluixa. S’ha d’aconseguir finançament per a la recerca, assolir els nostres objectius, i publicar els nostres resultats en revistes de primer quartil i, si pot ser, del primer decil. I com que hi ha pocs recursos i pocs llocs de feina (a la Universitat, la situació és dramàtica, no hi ha manera que la gent jove i formada pugui tenir bons llocs de treball), la competència és irracionalment ferotge. Resulta, llavors, que les dones es troben que, l’època de major rendiment personal científic, quan has d’incrementar el currículum, produir i tenir noves idees, coincideix plenament amb l’etapa reproductiva. I cal decidir què prioritzes. Moltes dones posposen la maternitat, d’altres hi renuncien, perquè la carrera científica és molt exigent i demana molt temps i energies. A tall d’exemple, jo estic en un departament universitari on hi ha bastants dones en posició fixa. La mitjana de fills per dona és menor a 1 fill, bastant menor que en altres professions.

Creiem estar en una societat igualitària, en què homes i dones tenen les mateixes oportunitats, però hi ha molts sostres de vidre per a les dones, alguns socials i altres personals

Com es pot compatibilitzar aquest coneixement científic, aquests esforços i aquests recursos humans amb tenir vida familiar? Jugant a jocs malabars, escollint i prioritzant. I la situació no ha millorat; de fet, crec que ha empitjorat. De les poques noies que estudiàrem juntes i vam escollir ser científiques, quasi totes ens hem acabat col·locant a la universitat o a centres de recerca, però de les que tenen entre 20 i 10 anys menys, moltes han abandonat la recerca de primera línia mentre que les seves parelles no ho han fet. Les seves eleccions poden implicar treballar en un grup de recerca com a segones en el comandament o, directament, dedicar-se a la gestió de projectes de recerca, de científiques a administratives. O cercar una feina que no tingui res a veure amb la ciència. Evidentment, amb menys sou i menys projecció professional. Selecció molt dura i injusta, perquè els homes en general no es troben en la mateixa disjuntiva d’elecció. I així, en les posicions fixes, titulars i catedràtics d’universitat, el percentatge de dones és molt minso. I això que ens creiem estar en una societat igualitària, en què homes i dones tenen les mateixes oportunitats, però hi ha molts sostres de vidre per a les dones, alguns socials i altres personals. Potser és hora que, igual que les feministes abans que nosaltres defensaven la llibertat d’elecció de vida i la igualtat d’oportunitats per a les dones, les dones d’ara defensem la igualtat en responsabilitats i deures necessària per a una vertadera igualtat.

Perquè si una cosa tinc clara és que hem de continuar lluitant. Que totes les nenes i noies han de poder estudiar i treballar, i que cadascuna de nosaltres hem de poder optar a la feina per a la qual estem preparades, sense renúncies imposades. Hem de continuar lluitant pels nostres somnis, amb els ulls brillants i el cap alt. Tal com érem. Tal com serem.