La balada de Hua Mulan és una llegenda xinesa recollida en texts antics que ja apareix en escrits del segle VI (de la nostra era), i que va rebre afegitons i embelliments més endavant, a les dinasties Tang i Ming. Aquesta llegenda popular explica la història d'una noia jove que devia viure cap al segle IV, en una època convulsa. Cada família havia d'enviar un home a servir a l'armada de l'emperador, però com que el pare de Mulan era molt gran, la seva filla Hua Mulan agafà el seu lloc en la lleva. Disfressada d'home perquè no la puguin identificar, serveix durant 12 anys amb èxits militars sense que ningú sospiti el seu sexe. És molt probable que aquesta història no sigui originalment la d'una guerrera xinesa, sinó d'una guerrera del país fronterer, Mongòlia. Entre altres raons, perquè la història parla d'anar a servir el Kan (el nom dels líders militars mongols) i perquè tradicionalment les dones xineses s'han quedat més a casa, mentre que les dones nòmades del Nord tenien més llibertat i, fins i tot, alguns dels pobles nòmades tenien reines liderant el seu grup militar.

En suport que la llegenda de Mulan pot reflectir una història real, durant el primer trimestre del 2020 es va publicitar la descoberta d'una tomba de dues dones guerreres, a un cementiri del Nord de Mongòlia, del període Xianbei. Dels 9 esquelets que hi van trobar, dos corresponien a una dona de 20 anys i una altra de 50 anys. Les tombes havien sigut saquejades i no quedaven objectes però l'anàlisi antropològica mostrava senyals a la columna vertebral indicatius de cavalcades a cavall, les deformacions dels ossos dels dits de les mans que indicaven ús continuat d'arc i fletxa, i mostraven restes de ferides de fletxa al crani. No hi ha altra explicació sinó assumir que elles eren guerreres, i que exercien una professió militar.

Durant molt temps, l'arqueologia ha situat les dones sempre en posicions similars a les de les poblacions actuals, en què les tasques militars i de guerra, sobretot les que demanen força i destresa física, no solen estar exercides per dones, que solen quedar-se a desenvolupar tasques domèstiques i cuidar dels fills petits. Però cada cop és més evident que, si s'analitzen en detall les restes humanes que es troben en tombes antigues, s'hi troben proves que els rols socials no tenien per què estar tan fixats. A Rússia, s'han trobat tombes amb vertaderes amazones, dues dones, una adolescent de 12-13 anys al costat d'una dona d'entre 25 i 30 anys, enterrades entre fletxes, llances, arnesos i fins i tot, un cavall. S'assumeix que són dones pertanyents al poble escita, que vivien al nord del Mar Negre i el Caucas, on ara és Ucraïna, i on les poblacions eren nòmades, muntaven a cavall i tenien una àmplia mobilitat. 

Els estereotips costen molt d'eliminar. Tots sabem que les dones poden ocupar un lloc similar al d'un home, però costa molt lluitar contra les idees preconcebudes sobre el que és capaç de fer una dona en una tasca considerada tradicionalment com a masculina. Per exemple, ha costat molt convèncer alguns arqueòlegs de la identificació del sexe biològic dels ossos d'una tomba magnificent a Birka (període d'esplendor Viking), descoberta a finals del segle XIX. Les restes humanes que s'hi van trobar estaven rodejades d'una munió d'armes de guerra, incloent-hi espasa, escut, llança, destral de guerra, 26 fletxes, els esquelets de dos cavalls, i a la zona equivalent a la falda, un tauler amb les peces d'un joc de taula d'estratègia militar. Aquesta tomba amb un aixovar tan complet va ser directament assignada a un gran líder militar, un home. Ningú es va plantejar altra cosa. Però una arqueòloga forense va fixar-se en els ossos pèlvics, la mandíbula i el crani, que li van semblar femenins, per la qual cosa va analitzar el DNA d'aquestes restes. Aquell magnífic guerrer viking era una dona. Estem parlant de l'any 2017, però aquesta precisió en el sexe biològic no va convèncer immediatament. Va haver-hi molts crítics que van posar en dubte aquests resultats. Argumentaven que hi havia algun error en el processament de les mostres, que potser s'havien barrejat esquelets, d'home i dona, qualsevol excusa per no creure el que era obvi. Era una dona guerrera, com es va demostrar en un article posterior, que no ha provocat gaire rebombori.

Doncs bé, aquesta setmana s'acaba de publicar un article similar. Aquesta vegada la tasca que desenvolupen les dones que normalment està assignada als homes és la caça major. Tot es va iniciar amb la descoberta de 5 tombes molt antigues, de fa més de 9.000 anys, en un petit poble dels Andes al Sud del Perú, Wilamaya Patjxa. Una de les tombes conté el cos d'una noia de 17-19 anys, enterrada amb les eines per anar de cacera, i coberta amb restes d'ossos de vicunya i cérvol andí. De fet, a més de 4 puntes afilades de llança, 20 artefactes estaven perfectament agrupats prop del fèmur, es creu que estaven dins una bossa de cuir, el que seria el seu toolkit, el conjunt d'eines per a caçar,  tallar i separar la pell de l'animal caçat, així com per fer l'adobat del cuir. Com se sap que és una dona i d'aquesta edat? Queden molt poques restes òssies, que estan molt malmeses i no se n'ha pogut extreure DNA. Els molars encara en desenvolupament n'indiquen l'edat, els ossos relativament gràcils indiquen que poden ser d'una dona, però la prova definitiva procedeix de l'anàlisi de les proteïnes de l'esmalt dental, les amelogenines. Els gens que codifiquen per a aquestes proteïnes són al cromosoma X i també al cromosoma Y, a la regió que s'anomena pseudoautosòmica. L'anàlisi de les proteïnes extretes de l'esmalt mitjançant espectrometria de masses indiquen pel seu patró si estan codificades pel cromosoma X o pel cromosoma Y. Clarament, no han obtingut en aquestes restes cap resta indicativa de l'amelogenina del cromosoma Y, i evidències quantitativament clares de l'única presència d'amelogenina del gen del cromosoma X.

Sembla evident, oi? Doncs no és així. Hi ha articles similars en què si es troba un esquelet de dona enterrada al costat de puntes de llança, aquestes s'assignen a estris per tallar o per cuinar, "tasques femenines", perquè no sembla possible que siguin per caçar, com s'assumeix quan les restes són masculines. I això és fruit d'un prejudici, perquè les societats recol·lectores/caçadores actuals tenen una divisió del treball molt pronunciada. Però això no sempre ha sigut així.  En aquest mateix article, s'ha fet una revisió de les 429 restes humanes molt antigues, descobertes a Amèrica del període Pleistocé i Holocé. Només es coneix el sexe biològic de 27 que hagin sigut enterrades amb els seus estris. De totes aquestes restes, 11 corresponen a dones i 16 a homes, i tots eren caçadors. Per tant, d'un terç a la meitat de les dones a l'antiguitat eren també caçadores i els rols de la divisió del treball, en tasques masculines i femenines, no estava ni de bon tros predeterminat.

Com a societat, hem de trencar aquesta fixació pels rols masculins i femenins. Totes i tots.