No sé si es pot posar límits a l'estimació. El temps de vida compartit és una mesura de la nostra realitat, però  no reflecteix la profunditat ni la intensitat del que sentim. El cicle de la vida, inexorable, fa que molta de la gent que estimem vagi fonent-se en l'horitzó. Ens deixen, sí, però l'estimació perdura, i tots volem donar alguna veu al nostre sentiment i honorar-ne el record. Les poblacions humanes, fins i tot aquelles que no tenen història escrita, han tingut cura i record dels seus morts. La mort era un ritu important, una etapa a complir tancant un cercle. Curiosament, si viviu un temps a les illes britàniques o a Irlanda, us adonareu que molts dels llocs recomanats per a visitar són cementiris i llocs d'enterraments (burial sites, en anglès). Avui no us parlaré de la màgia que encara podem sentir vibrar dins nostre quan els raigs de sol de ponent s'escolen, radiants, entremig de l'enreixat d'una creu cèltica en un petit cementiri rural, on el temps ha esborrat els noms. Avui, en canvi, us voldria recordar la pau interior que podem sentir quan caminem enmig de tombes tan antigues que ni sabem de quin segle són, perquè són tan antigues que només les podem datar aproximadament entre centúries, dels llocs d'enterrament de fa més de 5.000 anys, que ja formen part de la natura que ens envolta, però, així i tot, encara tossudament s'alcen per a recordar-nos l'honor i l'estimació de les persones de les quals les seves restes encara allí hi jeuen.

Si mai heu visitat Stonehenge, al sud d'Anglaterra, segur que heu sentit ben endins la solemnitat del seu cercle de pedres erectes, foradant el cel per a venerar al Sol i altres astres, amb la seva avinguda cerimonial, de més de 4 quilòmetres. Si encara no hi heu anat, jo també us recomanaria que dediquéssiu unes hores a passejar pels voltants. De fet, hi ha un cercle, més petit de fusta, dos o tres quilòmetres més enllà. Stonehenge es troba en mig d'un prat i es pot caminar lliurement pels espais de la campanya anglesa, gaudint del vent i dels canvis sobtats de llum. El terreny és fàcil de caminar, però molt ondulant, i els petits turons, ben entapissats de gespa brillant, són sospitosament semiesfèrics. Són llocs d'enterrament, d'uns 3.000 anys abans de la nostra era, i sota hi ha les restes mortals i l'aixovar mortuori de persones que van viure en aquesta època del neolític.

No sempre les poblacions humanes del neolític van escollir fer els seus monuments mortuoris enmig del camp. A les illes britàniques, hi ha molts llacs de pocs metres de fondària, particularment a Irlanda, Escòcia i les illes properes. Allí se sap que hi ha els crannog (una paraula d'origen gaèlic), que són petits illots artificials generats per l'home, d'una dotzena de metres per banda com a molt. Aquests crannog són també monuments, segurament mortuoris, construïts mitjançant el dipòsit de grans rocs de fins a 250 kg de pes a la llera del llac, a pocs metres de la riba. Els rocs feien de base i els amuntegaven fins a sobresortir del nivell de l'aigua, llavors feien una petita forma de volcà, en l'interior del qual hi dipositaven pots de ceràmica i les restes humanes. Es pensava que aquests illots eren de fa només 2.000 anys (al voltant de la nostra era), però un article molt recent, amb l'anàlisi curós de més de 200 crannog que hi ha a les illes Hèbrides, demostra que són molt més antics, estan construïts per humans de fa més de 5.000 anys. Així que els ancestres dels escocesos i irlandesos enterraven als seus morts en illots artificials enmig de llacs. Només s'hi podia arribar des de terra ferma en barca o amb una passarel·la (encara en queden restes en alguna, que es poden distingir amb una visió aèria).

Tenint en compte aquests precedents, potser no ens hauria d'estranyar que aquest costum encara hagi perdurat fins la nostra època. A la zona de Glencoe (al nord-est de Glasgow, dins de les Highlands escoceses), hi ha una illa molt famosa, Eilean Munde (eilean, en gaèlic, vol dir "illa"). Aquesta illa enmig del Loch Leven (loch, en gaèlic, vol dir "llac"), és l'illa on almenys 6 clans escocesos (entre els quals, els Cameron, els MacDonald i els Stewart, molt coneguts a la zona) hi han enterrat els seus morts fins fa ben poc. Tot i que entre aquestes famílies hi ha hagut batalles a mort, l'illa és un lloc de repòs etern, i cada clan tenia el seu propi embarcador. La gent hi havia de portar a enterrar els morts en barca, la qual cosa no era fàcil, sobretot si la família tenia molts membres. Però no s'acaba aquí la màgia d'aquest llac i les seves illes. Ben a tocar de l'illa de l'etern repòs, hi ha l'illa de la Discòrdia (Eilean na Comhairle), on les persones que tenien un problema a resoldre hi anaven. No sé ben bé si lluitaven a mort o intentaven trobar un acord, sigui com sigui, hi anaven en barca (segur que remar els calmava una mica els ànims) i havien d'intentar resoldre el conflicte. Si arribaven a un pacte, llavors havien d'anar a una altra illa, l'illa del Pacte o Concòrdia (Eilean na Bainne), on havien de segellar el seu pacte davant de testimonis. A Escòcia, durant molts anys, qualsevol promesa en veu alta davant de testimonis era un contracte fet, potser perquè no hi havia gaire gent que sabés escriure. Fins i tot els matrimonis es consideraven sancionats i legals quan es proferien els vots o s'afirmava el matrimoni davant de testimonis. Quantes històries magnífiques! Quants guerrers de clans orgullosos! Quanta èpica! Quants somnis enterrats!

Doncs bé, no parlem del neolític ni de l'època medieval, sinó de costums que encara fins fa poc es practicaven, ja que l'any 1972 es va enterrar l'última persona a Eilean Munde. Actualment, ja no hi queda prou sòl lliure per a enterrar més gent, però es pot visitar, i la gent dels clans que hi tenen familiars enterrats hi van sovint.

És un lloc de pau. Però també un lloc d'honor i d'estimació.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat