Una de les pel·lícules que quan era petita programaven a la televisió era una infumable paròdia d’un professor universitari, químic de formació, pobre d’esperit i esquifit, ridícul i de nul·les habilitats socials, amb les ulleres tortes i els ulls guerxos, de qui se’n riuen tots els seus alumnes, inclosa l’alumna imponent de qui està secretament enamorat. Per solucionar aquesta situació insostenible, el professor va pensar de fer una poció d’amor meravellosa perquè pogués assolir el seu somni, ser acceptat. Per si no l’heu encertat o no l’heu vist, el títol de la pel·lícula, protagonitzada per Jerry Lewis era El profesor chiflado (The Nutty Professor). Aquí ja he d’avisar que mai no em va agradar aquesta història i no em semblaven gens de gracioses les situacions, però devia tenir molt d’èxit perquè, fins i tot, n’hi ha una segona versió més moderna.

La qüestió és que en aquesta pel·lícula, com en moltes d’altres, els científics o som ineptes i objecte de riure i bromes, o que se’ns n’ha anat l’olla o directament, fem por i volem destruir el món amb les nostres “invencions diabòliques”. Sigui com sigui, el paper de la ciència i del científic en la nostra societat és menystingut, denigrat o temut. Justament aquesta setmana ha coincidit que dos estudiants de grau i de màster d’universitats diferents, per als seus projectes i treballs de final d’estudis, m’han preguntat quines crec que són les accions que hem d’emprendre perquè la societat sigui més receptiva cap a les notícies científiques. La meva resposta ha estat que hem de canviar com ensenyem la ciència des de ben petits. Si m’apureu, des de l’escola no valorem la ciència, ni l’ensenyem des del coneixement i la passió als nostres infants i joves. Pitjor encara, els “rols” que els transmetem sobre els científics són sempre negatius, com ara a la pel·lícula que he esmentat. Un nen a qui li agraden els números o les matemàtiques,  o a qui li agrada observar insectes o els estels, o a qui li encanta la meteorologia, els volcans o els dinosaures, o a qui li agrada el repte intel·lectual que suposa solucionar un problema de física o de química, el titllem de “freaky”. Potser pensareu que no n’hi ha per tant i potser teniu raó. Però segurament tots sabrem anomenar cinc escriptors o cinc artistes famosos i trencadors del segle XX, però dubto que la majoria de nosaltres sàpiga filar cinc noms de científics famosos del mateix segle, a part d’Einstein i Marie Curie.

Segurament tots sabrem anomenar cinc escriptors o cinc artistes del segle XX, però dubto que la majoria de nosaltres sàpiga filar cinc noms de científics famosos del mateix segle, a part d’Einstein i Marie Curie

Doncs bé, precisament del que us vull convèncer és que tots podem ser científics, ni que sigui a estones, i que la ciència ens pertany una mica a tots. Us volia parlar d’accions i activitats que anomenem com a Ciència Ciutadana. Ciència en què les persones que hi podem estar implicades som qualsevol de nosaltres; de fet, és ciència que només té sentit si som molts de nosaltres qui ajudem i hi intervenim, aportant dades de qualitat, com a veritables científics. Tot i que feia temps que en volia parlar, coincideix que aquesta setmana la revista Science comenta una d’aquestes accions dins aquest fenomen social, i penso que us sorprendré.

Al Regne Unit s’ha format un grup de mares (i pares, però d’aquests últims n’hi ha pocs al grup) preocupats per respondre científicament preguntes que es fan sobre els nadons i infants. El grup Parenting Science Gang (PSG) té diferents projectes, i reuneix a les mares/pares interessats, creant grups específics de mitjans socials d’elevada implantació (com ara Facebook). Una de les accions consisteix a analitzar els components de la llet materna humana i com van canviant a mesura que els nadons van creixent. La setmana que ve, 160 mares lactants, amb nadons de 3 mesos a infants de 4 anys, aniran al mateix centre de recerca de Londres, on donaran 25 ml de la seva llet perquè sigui analitzada per tecnologies bioquímiques molt resolutives, com és l’espectrometria de masses. El projecte és finançat per la Wellcome Trust (una de les fundacions que més diners aporta a la recerca al Regne Unit), i liderat per una científica interessada en el càncer de mama i un microbiòleg. Les dades serviran per respondre preguntes de les quals, ara per ara, no en sabem la resposta, com per exemple, si és cert que la llet d’un infant més gran té més components antimicrobians i podria servir per a ajudar a alimentar a nadons que neixen preterme (abans de les 40 setmanes). Les mares no només donen la llet sinó que participen realment en l’estudi. Una altra acció del PSG va ser analitzar si els bolquers de roba netejats amb diferents tipus de detergents, produïen més o menys irritació a la pell dels nadons. O quines són les capes de roba adients necessàries per a tapar a un nadó i mantenir la seva temperatura correctament, sobretot quan és transportat per mitjans de contacte amb els pares (per exemple, amb una motxilleta o un mocador). Totes són qüestions que mai no s’han analitzat de forma científica, però que preocupen a les mares i pares. Els científics els ensenyen com obtenir les dades, per què és important limitar les preguntes que es volen respondre, i per què es necessita una xifra determinada de voluntaris i de dades per a obtenir significació estadística.

No cal ser genis, només cal estar interessats pel que ens envolta. En això consisteix ser científic

Però no cal anar fins al Regne Unit per trobar altres exemples de Ciència Ciutadana. N’hi ha molts projectes ben prop nostre i molt engrescadors, tot i que jo només en destacaré alguns. Aquesta setmana s’ha iniciat una campanya per involucrar nens, pares i mestres en el control de la qualitat de l’aire de tots els barris de Barcelona, orquestrada pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i l’Ajuntament de Barcelona, xAire, patrocinat per una empresa d’assegurances i una consultoria, així com amb l’ajut de nombroses institucions, té com a objectiu involucrar fins a 20 escoles d’educació primària per recollir dades de tots els barris de Barcelona mitjançant la instal·lació de 835 sensors. Altres accions de Ciència Ciutadana són a títol més familiar, com per exemple, la dissenyada i duta a terme per professors d’Ecologia de la UB per recollir dades in situ sobre l’estat de l’aigua de rius, rierols, llacs i bosses d’aigua dolça. L’app RiuNet per a mòbils permet mesurar diferents dades sobre la qualitat hidrològica i ecològica dels rius, fent fotos de l’estat de la llera, de les plantes, insectes i altres bestioles i contestant preguntes ben fàcils (vegeu-ne el vídeo). Amb totes aquestes dades, es poden elaborar mapes de l’estat del “benestar” dels nostres rius, que a tots ens afecta, i molt.

Fins i tot, podem participar en accions en què les dades es generen a títol individual. Per exemple, aquesta setmana també, un vídeo d’un grup de recerca de la Facultat de Física de la UB acaba de guanyar el Silver Prize del Mobile World Congress Scholar Challenge (us recomano veure’l), en què es presenta un pla d’estudi de la mobilitat de les persones i una anàlisi de les dades per poder inferir com ens movem els humans quan ens trobem en una situació que té molts pols d’atracció, per exemple, en una fira amb diferents estands. Aquestes dades que generem ens permeten predir com ens movem dins d’espais, distribuir de forma racional i intel·ligent els espais i la mobilitat entre aquests per tal d’evitar els embussos o els buits, en el fons ens permet dissenyar ciutats més “amables”, a mida de les nostres necessitats.

Així que ja ho veieu, no cal ser genis, només cal estar interessats pel que ens envolta. En això consisteix ser científic, a interrogar la realitat, suggerir hipòtesis, obtenir dades, classificar-les, interpretar-les, analitzar-les, proposar lleis i fer models que ens permetin predir el que pot passar, preparar-nos bé i, el que tots volem, viure millor. I aquí, tots podem ser científics i, el que és més important, passar-nos-ho bé sent-ho!