Ha arribat el cap de setmana i, com sempre, faig una composició de lloc. Com ha anat la meva setmana? Tot depèn de les expectatives, és clar. Miro la llista de coses que havia de fer i les comparo amb les que realment he fet. I com tants altres caps de setmana m’adono que no he arribat a fer ni la meitat de la meitat de coses que tenia apuntades a l’agenda. Quin desastre! I això que tinc una agenda ben ordenada, m’ho apunto tot i sé d’antuvi el que he de fer. No és pas que no hagi treballat, de fet, la llista de qüestions que m’han ocupat el temps, és tant o més llarga que la tenia sobre la taula. La qüestió és que mentre estic fent una tasca, m’arriben noves qüestions que em demanen atenció urgent, i llavors, tot allò que és prioritari però sense l’etiqueta d’urgent, passa a segona plana i els meus plans perfectes se’n van en orris. Arribo a casa i la situació tampoc és millor. La pica del bany perd aigua des de fa dies, gota a gota, i fa un petit toll a terra. Quan me’n recordo que s’ha de reparar és de nit, massa tard per trucar al lampista si no és una urgència, i quan puc trucar, se me’n va del cap perquè tinc altres deu mil coses per fer.

La veritat és que la meva anàlisi de la situació de cara a la setmana que ve no és gaire més favorable. Ara la llista és més llarga perquè hi hauré d’encabir tot allò que no he pogut fer: les dates límit s’apropen inexorablement, els projectes s’han de demanar i justificar, els missatges que he d’enviar se m’acumulen, i totes les petites i grans qüestions d’intendència continuen al mateix lloc, esperant que m’hi posi de veritat. I jo em pregunto, només em passa a mi? M’agradaria creure que aquest és un mal més general, seria un consol saber que és normal que per a aquells que treballem en  feines d’una certa responsabilitat, el dia a dia se’ns va fent cada cop més complex. Però quina és la veritable font d’aquesta “complexitat” afegida?

He arribat a la conclusió que un dels problemes és tenir el mòbil a prop. Igual que els passa a la gent jove, que porten el mòbil tot el dia sobre, estar permanentment pendent de qui et truca o t’envia missatges per WhatsApp et treu una quantitat de temps incommensurable. A totes les hores del dia la gent t’envia fotos, vídeos, imatges i missatges. El “cataclinc cataclinc” del so d’un nou missatge envaeix la nostra vida i sense voler, anem traient la mirada d’allò que estem fent i mirem la pantalla. Mai no m’hauria imaginat que puguin coexistir tants “xats” en paral·lel que, a més, t’acaben enviant les mateixes imatges un cop sí, i un altre també. Hem arribat a l’extrem que pel carrer caminem amorrats a una pantalla, i més d’un i més de dos, han ensopegat i caigut per no mirar cap endavant. Així que he decidit que mentre treballo, sobretot si necessito un mínim de concentració, no hi ha Whatsapp. Només de tant en tant el miro, no sigui cas que hi hagi alguna urgència a la meva família, tinc fills joves que sembla que només sàpiguen comunicar-se per Whatsapp, així que cal estar a l’aguait. Però ara he arribat a la conclusió que he de ser més expeditiva i deixar el mòbil de banda més estona. Tinc com a propòsit aconseguir mirar-lo només a hores prefixades. Crec que ho aconseguiré.

Un altre problema greu per a la meva manca d’efectivitat és deixar la porta oberta del passadís. Tota porta oberta és temptadora, sobretot en un departament tan gran com el meu, on circulen molts estudiants, repartidors, agents comercials... Si van perduts i no saben on trucar, la porta oberta els permet preguntar i reorientar-se. També deixes que tots els teus companys et saludin i vagin comentant la jugada... És clar que puc tancar la porta, però no us penseu que sigui gaire bona solució, perquè llavors et trobes també la bústia plena de missatges demanant-te una cita, de vegades per qüestions que són peccata minuta, i llavors acabo amb l’agenda amanida de reunions curtes que et van trencant la fluïdesa de tot el dia, sense cap estona per a treballar de forma seguida. Així que en aquest punt, encara no tinc clara quina és la millor alternativa.

I m’he deixat per l’últim aquest meravellós invent que és el correu electrònic. Jo encara recordo quan només hi havia uns pocs ordinadors amb connexió a internet a tota la facultat. Com que quasi ningú tenia adreça de correu electrònic, no en rebies gairebé cap, sempre hi havia ordinadors lliures. Un paradís! Ara és impensable viure sense correu electrònic. Tothom envia missatges a tutti pleni, i com que tots estem permanentment connectats, esperem resposta d’altri amb una immediatesa que pot arribar a ser estressant. Rebo de l’ordre de 50 a 100 missatges al dia, dels quals la meitat són propaganda, però els altres cal llegir-los i respondre’ls. Reunions convocades per al mateix dia, alumnes que tenen dubtes, recordatoris de projectes que s’han d’enviar per demanar finançament, col·legues que demanen alguna informació... Rebre missatges de forma contínua em destarota, perquè no saps mai quins són realment urgents i has d’esmerçar una estona a veure què et demanen i què vols fer-ne. He arribat a la conclusió que llegir i respondre correus electrònics a totes hores demana una part irracional del meu temps. I si decideixes no obrir la bústia durant una estona, després t’adones que has perdut algun tren perquè arribes massa tard a la reunió urgent, o t’han passat diverses dates límit de les quals no n’eres ni conscient. És això tan greu? Potser sí.

Diuen que fer una bona anàlisi de la situació forma part de la solució. He arribat a la conclusió que si em proposo seriosament complir objectius i ser capaç d’acabar totes les qüestions de la meva llista alguna setmana, el que he de fer és desconnectar-me de tot. Potser llavors tindré temps per trucar i que m’arreglin la pica, que encara em fa un petit toll al terra del bany. I ara va de veres, no us ve molt de gust fer un dia sabàtic de tanta connexió? Jo m’hi apunto.