Copiar o no copiar, aquesta és la qüestió... m'imagino jo que es deuen plantejar alguns dels meus alumnes, simulant Hamlet, a la prova de síntesi de Genètica Molecular, una de les assignatures que tinc l'honor d'ensenyar. I dic honor, perquè considero que és un absolut privilegi poder dedicar-me a la docència d'aquesta assignatura, tan bàsica al món de la biologia, i poder transmetre el coneixement que he anat guanyant al llarg dels anys ―a costa de llegir molt i experimentar al laboratori una mica― als estudiants que tot just albiren que dedicar-se a la ciència és una cosa seriosa, però apassionant. És molt possible que alguns dels que llegiu aquest article discrepeu de la meva opinió, però la meva experiència com a alumna (i sí, recordo molt bé la meva època d'estudiant, en la qual vaig aprendre a ser docent per comparació, entre professors mediocres; alguns, pocs, molt dolents i, també, altres absolutament increïbles) em va ensenyar que el més important com a professor és que t'apassioni el que vols explicar, t'importin els alumnes i sàpigues quin és el missatge que vols transmetre. Potser sembla una equació senzilla, però cal considerar que la probabilitat que les tres característiques conflueixin és condicionada i, per tant, bastant menor que la que esperaríem si només tenim en compte una de les condicions. Seguim.

Sigui com sigui, des del punt de vista de les competències del professor, cal també considerar què s'ha d'avaluar pel que fa a l'adquisició de coneixements i competències per la banda de l'estudiant. Avui dia, tenim un munt de manuals que ensenyen com podem o cal avaluar a l'alumne. Crec que a la Universitat, ho tenim una mica més fàcil que en estudiants més joves. La mitjana d'edat dels alumnes de Genètica Molecular a la UB és de 20 anys. Per tant, ens arriben estudiants que són majors d'edat i, en teoria, adults, és a dir, capaços d'adquirir coneixement que els interessi, sospesar situacions, integrar coneixements, prendre decisions, actuar i acceptar les conseqüències de les seves accions. Molts manuals d'avaluació a la Universitat prioritzen les competències abans que els coneixements, i proposen fer moltes avaluacions, que compten molt poc i sumen globalment, però en l'assignatura de la qual us parlo (i que comparteixo amb altres professors), hem arribat a la conclusió que no té massa sentit anar dividint l'assignatura i avaluar-la en trossets petits perquè, de fet, les cèl·lules actuen de forma conjunta i coordinada i l'assignatura intenta integrar coneixements i relacions més que fer un recompte de dades inconnexes.

Aquest plantejament holístic sol espantar els alumnes, almenys d'entrada. Estan acostumats a exàmens parcials cada x dies i no els acaba de fer el pes que hi hagi proves que demanin integrar molts conceptes, conceptes que potser han hagut d'ampliar emprant fonts variades (que no inclouen el Whatsapp o Instagram). Per acabar-ho d'adobar, l'examen no és memorístic, ja que intentem que moltes de les preguntes siguin inclusives i integratives. Això sí, s'ha d'estudiar, perquè la ciència infusa no existeix.

I, llavors, arriba el dia de la prova. Cal aturar-se, llegir, pensar. Un dels problemes que hem detectat és que pot fallar (i falla cada cop més) la comprensió lectora. Molts alumnes llegeixen en diagonal, l'inici i el final d'una frase i es deixen el verb, l'adverbi o la connexió. Potser em direu que hem de ser flexibles, certament, però suposo que acceptareu que el que cal prioritzar en qualsevol prova és ser just. Per a tothom. Les "regles" de l'avaluació han de ser igualitàries i les més justes possibles. Els criteris han de ser ajustats a la realitat i han de ser justos, no poden ser arbitraris i anar canviant segon si ens cau bé o no l'alumne en qüestió. Per tant, els professors han de fer una prova que sigui: 1) justa, que pugui copsar l'assoliment d'objectius ―tant de coneixements com de competències que el professor ha explicat o ajudat a assolir― segons criteris transparents, i 2) discriminativa, per donar a l'alumne una idea del grau d'assoliment d'aquests objectius. No pot ser una prova molt fàcil (els que s'han esforçat més no es veuen recompensats i s'enfaden) ni molt difícil (els que han estudiat més no copsen que han assolit els objectius i es desanimen). S'ha d'aconseguir un equilibri correcte entre esforç demanat, competències i coneixements assolits, i la compensació final. Crec que tots estarem d'acord que aprendre costa, i als humans ens satisfà la compensació per l'esforç realitzat i el reconeixement a les capacitats individuals.

¿Quina creieu que ha de ser l'actitud dels estudiants en una avaluació de les competències individuals realitzada de forma conjunta, és a dir, en un examen que puntua?

Segur que es poden matisar algunes de les meves afirmacions, seguríssim, però ara arribo a la qüestió principal amb la qual he iniciat aquest exercici de "reflexió" avaluativa. Us pregunto: ¿quina creieu que ha de ser l'actitud dels estudiants en una avaluació de les competències individuals realitzada de forma conjunta, és a dir, en un examen que puntua? Pel que respecta a la meva manera de pensar, jo ho tinc clar. Em sembla fatal, mesquí i estúpid, copiar a algun company la resposta o respostes que no sabem o dubtem. Aquesta maduresa que assumim que tenen els nostres estudiants, tant filar prim en el mecanisme d'avaluació individual, i llavors, el dia D, els alumnes cauen en actituds antigues, gens edificants i clarament discriminatives, com ara "copiar".  Ho sento, però jo no condono aquesta actitud, em sembla patètica, així que abans de començar l'examen, ja aviso que se suposa que són adults capaços de governar la seva vida i prendre decisions, incloses les que tenen conseqüències negatives. Perquè estem formant gent adulta, oi? Gent que pot decidir, actuar i acceptar les conseqüències del que fan. De fet, no acceptem pas que ningú faci trampes a la declaració de renda ni se saltin les multes que els corresponen si fan faltes, perquè els impostos que es paguen serveixen a tots. I no acceptem pas que no facin les tasques que els corresponen en una feina i cobrin igual que la resta de nosaltres, oi? I demanem als metges que intentin curar-nos, als advocats que en defensin quan calgui, i als bombers que apaguin incendis, i als polítics que prenguin decisions i que no s'escudin en les accions d'altri... I també els nostres estudiants demanen que quan sol·licitin una feina puguin optar-hi i se'ls valori pels seus mèrits i qualificacions, no pas que se'ls contracti perquè siguin amics d'algú o perquè tinguin millors notes, pel fet que han copiat les respostes al company o companya, o perquè li han regalat la nota... autoenganyant-se i enganyant als altres, oi que no?

Així que la resposta al dilema inicial és "No copiar". Jo crec que hem d'ensenyar que la deshonestedat no té lloc al nostre món. Que no ens agrada la picaresca ni la condonem. Que la considerem una falta greu, i que ens afecta a tots. Perquè recordeu que aquests que enganyen i ens poden fer gràcia quan són joves, després ens deixen sense feina, sense esperança i sense futur.