Tinc un gos Yorkshire terrier que ja és un membre de la família. Avisa quan algú està arribant a la porta de casa molt abans que sentim algun soroll. Ens saluda content quan arribem, i quan ens despertem. Quan estàs trista (o trist) és el primer a adonar-se'n i et llepa i s'estira al costat per fer-te companyia. És evident que la relació dels humans amb els gossos és una relació única entre dues espècies, forjada al llarg dels últims 15.000 anys, en què l'estimació i la fidelitat incondicional han sigut les qualitats que més hem valorat per totes dues bandes, no ho dubteu, puix totes dues espècies som animals intel·ligents. Podem reconèixer-nos amb imatges tan antigues com els dibuixos gravats sobre roques, a la vorera d'un riu sec ja inexistent al desert aràbic, que tenen més de 9.000 anys. Allí hi distingim homes esquemàtics en una cacera, amb un arc i una fletxa, voltat d'un grup de 13 gossos, alguns dels quals porten corretja. Morro alçat, cua corbada, orelles alerta... Us recomano el text i el vídeo que trobareu en aquest enllaç que mostra la primera evidència gràfica de la cohabitació d'humans i gossos, i il·lustra com els humans caçadors-recol·lectors del paleolític ja cohabitàvem amb els nostres companys canins. Es calcula que la domesticació del gos a partir del llop va tenir lloc fa entre 15.000 a 30.000 anys i molt probablement va succeir com a mínim en dues tongades (com ja vaig explicar en un altre article).

En tots aquests anys de camí conjunt, l'humà ha adquirit coneixements i aplicat noves tecnologies, i ara som capaços d'analitzar els genomes dels nostres companys i detectar quins han estat els efectes d'aquesta cohabitació en el genoma del gos, i com amb els nostres encreuaments, seleccionats des de fa milers d'anys, hem anat generant variants dins dels gossos perquè s'adeqüessin millor a les nostres necessitats o, potser, als nostres capricis, més petits, amb les potes curtes, més agressius, més fidels... Es poden classificar els gossos en grups segons les seves característiques i de les 450 soques pures de gossos del món, l'American Kennel Club en té clarament classificades 189. Com just s'acaba de publicar a PNAS (Proceedings of the National Academy of USA), uns investigadors han agafat dos grups dels extrems de l'espectre, els terriers (més petits, actius i nerviosos) i els caçadors (més grans i especialment escollits per ajudar l'home caçador), i els han comparat amb gossos sense raça (en conjunt 127 genomes de gossos) i han trobat que en les races que hem seleccionat per ajudar-nos a caçar s'han seleccionat variants genètiques en 59 gens que predisposen a l'atletisme caní. Es tracta de gens implicats en el desenvolupament de músculs, contracció cardíaca, circulació sanguínia, atenció i capacitat d'aprenentatge.

Algunes de les variants seleccionades es troben en gens que sabem que són importants per a les característiques o capacitats humanes (lògicament, ja que som mamífers i evolutivament propers). Per exemple, variants considerades avantatjoses en el gen ROBO1 (un gen que ha estat implicat en dislèxia en humans) s'han seleccionat en els gossos caçadors, mentre que als terriers s'han seleccionat variants en gens com OXR1 o SHANK2 (gens implicats en humans en hiperactivitat i alerta). Als llebrers, en canvi, s'han seleccionat variants en el gen TRPM3, implicat en la contracció de vasos sanguinis i que està relacionat amb la velocitat en una cursa.

Si no som seriosos i fem regulacions que ens protegeixin a tots, tot i que la genètica és molt rellevant en humans i en qualsevol organisme, al final els genetistes perdrem la confiança de la gent

Ja fa temps es va identificar un dels gens més importants en la mida dels gossos petits (totes les races de gossos de mida petita tenen unes variants comunes en aquest gen, l'IGF1, tant a les races pures asiàtiques com a d'altres a Europa). És a dir, els humans quan encara no sabien gens de genètica, van anar creuant els gossos (a cegues) per intentar obtenir nous tipus que ens convinguin més o ens facin més servei. El fet de tenir el genoma dels gossos, ens ha permès conèixer les seves variants i relacionar-les amb les seves característiques físiques, però també amb les seves malalties. I conèixer les causes genètiques de les malalties dels gossos també ens obre una finestra a identificar les causes genètiques de les nostres malalties (com hem dit, no som pas organismes tan llunyans, sinó que compartim bona part de la informació genètica i, per tant, de com som). I aquestes són línies d'investigació importants per a moltes malalties humanes que els gossos, de forma hereditària, també poden patir. I viceversa, també ens interessen molt les malalties que poden patir els gossos (o els gats) perquè són animals que ens estimem i no volem que pateixin. D'acord, però aquest coneixement genètic ha de ser ampli, exhaustiu i, sobretot, correcte. I aquí és on podem navegar una mica, perquè tot i que sabem molt de genètica, encara no en sabem prou per diagnosticar acuradament totes les malalties genètiques.

Si en humans, que és el nostre principal objectiu de recerca, hi ha moltes característiques físiques i psicològiques que no sabem encara relacionar directament i precisa amb seqüències concretes de l'ADN, encara en sabem menys sobre les causes de les malalties genètiques dels gossos. Tenim el genoma humà (de fet, de molts humans), tenim el genoma de gossos i altres organismes, i a poc a poc anem esbrinant quines són les causes genètiques de les malalties que ens afecten i preocupen. Hem començat per les malalties mendelianes i rares, les causades per mutacions o variants en un únic gen, i això cada vegada ho sabem fer millor i per això es pot fer diagnòstic genètic. Però hi ha moltes altres característiques i malalties que són complexes i són causades per una combinació de variants genètiques en un grup de gens (que no coneixem encara del tot) i de factors ambientals. En animals aquestes consideracions són encara més importants, perquè molts dels resultats científics es basen en pocs individus i, per tant, falta validar les dades abans d'extreure'n conclusions fefaents. És a dir, com en tot en ciència, cal ser curós i no vendre fum.

Però està clar que els avenços passen per sobre d'aquestes consideracions ètiques. Com expliquen en un article a Nature, s'han posat de moda les empreses que ofereixen diagnòstics genètics de les malalties de les nostres mascotes: envia un cotonet sucat a la part interior de la galta del teu animaló, l'envies a una empresa (n'hi ha moltes i globalitzades) i et diran què patirà o què té la teva mascota i així, pots decidir que cal fer-li una eutanàsia o com medicar-lo per una malaltia diagnosticada sense que encara tingui símptomes (mireu el vídeo). El problema és que aquestes empreses no estan regulades, ni a Europa ni als Estats Units. N'hi ha que ho fan bé, però n'hi ha que no tant, ens cal una regulació que sigui estricta. A 2004 només hi havia un 36% de cases americanes que tenien una mascota, actualment ja hi ha un 70%. Imagineu el volum de negoci que el diagnòstic genètic de les malalties de mascotes més els seus tractaments "individualitzats" implica, estem parlant de milers de milions de dòlars només als Estats Units. Ara afegim-hi Europa, i aviat Àsia i altres països emergents. D'aquí a no res ens oferiran serveis de selecció i modificació genètica de les nostres mascotes, i embolica que fa fort.

Si no som seriosos i fem regulacions que ens protegeixin a tots, tot i que la genètica és molt rellevant en humans i en qualsevol organisme, al final els genetistes perdrem la confiança de la gent.

Gemma Marfany
Opinió Ecologia d'estar per casa Gemma Marfany
Gemma Marfany
Opinió Què has menjat avui per dinar? Gemma Marfany