Aprofitant aquests dies de mitges vacances i el pont de Tots Sants, molts dels que vivim a la ciutat busquem nous escenaris i ampliar horitzons. El dia és més curt, però encara no s'ha imposat el fred. La ciutat comença a veure's grisa i necessitem trencar una mica amb tant espai construït i vehicle circulant. Probablement ens neguiteja no tenir horitzons amplis, i el nostre inconscient demana fer una immersió a la natura, ni que sigui de forma molt controlada. Una bona opció pels que som urbanites (encara que sigui per obligació) en aquesta època de l'any és visitar pobles i contrades de l'interior, recorrent el territori proper.

Convindreu amb mi que la tardor al bosc té quelcom de bucòlic en el nostre imaginari. A mi, en particular, la tardor és el moviment que m'agrada més de Les quatre estacions de Vivaldi, i em fa sentir entre melangiosa i exultant, segons el dia. Seguiu-me un moment i acompanyeu-me en aquest exercici. Tanqueu uns instants els ulls, i penseu en la tardor... i quasi del cert que amb la ment, declinarem tots els colors càlids dels arbres caducs contrastant amb el verd intens de les alzines, tastarem l'olor entre dolç i fumat de les castanyes i moniatos, inspirarem el flaire del terra humit, ens imaginarem collint bolets entremig d'un tou de fulls daurats i cruixents, i somniarem tornar d'una passejada i trobar-nos la llar de foc encesa per treure'ns de sobre la frescor humida...

De vegades, no som conscients que ben prop nostre tenim escenaris que són meravellosos

Doncs el cert és que la realitat supera amb escreix la nostra imaginació, sobretot quan estem envoltats de família i amics. Bones vistes, bon menjar i bona companyia. Segur que tots vosaltres teniu el vostre indret preferit, nosaltres ens hem decidit per un lloc que encara no coneixíem. Enmig de la serra del Montsec, en terra d'embassaments dels dos rius Noguera, quan les llums es clouen a mitjanit no es veu res més que milers de puntets diamantins titil·lant sobre vellut negre. Per això aquí trobem l'observatori del Montsec, diuen, un dels millors al Sud d'Europa per la qualitat del cel, amb moltes nits a l'any sense núvols ni contaminació lumínica que ens entelin la visió. No hi ha veritable sortida que ens permeti tornar a la ciutat sentint-nos renovats per dintre si no està amanida amb un tastet d'esforç, una bona caminada que ens faci tornar a sentir aquells músculs, infrautilitzats habitualment, que tenim oblidats i no sabem que existeixen fins que es queixen per cansament. Llavors i només llavors, els humans de ciutat sentim que hem pagat el peatge per sentir-nos més prop de la natura. També us he de dir que aquest cansament no desmereix ni una mica de l'imponent paisatge que avui hem gaudit, trotant per camins, tarteres, ponts penjants, rierols, esvorancs, estanys i escales durant sis hores. El congost de Mont-rebei i les passeres de Montfalcó, a la frontera de les comarques ribagorçanes, són senzillament espectaculars. Hem tingut sort i el dia que avui hem gaudit era diàfan, sense ni un bri de vent que trenqués l'espill de l'aigua, talment, que quan ha passat una barqueta, les ones generades, plàstiques i harmòniques, no trencaven contra els costats, sinó que feien de cua, inversemblantment simètrica.

I en aquells moments, m'ha envaït un sentiment de plenitud, de pau interior i alhora exultació. No m'he pogut estar de pensar que era una privilegiada, i que tot el que estava veient era com un escenari imponent, un escenari de pel·lícula. Tots sabem que hi ha indrets naturals meravellosos arreu del món, fins i tot és probable que estalviem per poder anar a veure'ls algun dia... però, de vegades, no som conscients que ben prop nostre tenim escenaris que també són meravellosos. No n'hem vist tantes fotos a Instagram, a Facebook, o als catàlegs de les agències de viatge; en lloc d'anar-hi amb avió, estan a cop de cotxe i de carreteres poc transitades i amb moltes corbes, però aquí, arrambada a la paret del congost i a mig metre del precipici fins a l'aigua, veient com la llum del sol s'obra pas entre les parets verticals i tornassola l'aigua turquesa, m'he sentit com una membre més de "La germandat de l'Anell", portant un tresor màgic i obscur cap al seu destí. Cada pas pels ponts penjants, que vibraven sota els nostres peus, m'atansaven a l'objectiu; cada pas per les escales de fusta penjades, que serpentegen per una paret vertiginosa de caiguda lliure, m'apropaven més a l'entrada d'un Mórdor lluminós i únic. Pura màgia.

Què més us puc dir? Si jo em dediqués a cercar nous escenaris... ja hauria trobat l'escenari de la propera pel·lícula.

Gemma Marfany
Opinió Un cas en tot el món Gemma Marfany
Gemma Marfany
Opinió Entre 'Avatar' i 'Matrix' Gemma Marfany