Vaig conèixer Plàcid Garcia-Planas fa un any, coincidint amb la reedició del recull d'articles anglesos d’Augusto Assía, Cuando Yunke Yunke, Cuando Martillo Martillo. Garcia-Planas em va citar per preparar una crítica del llibre i també per demanar-me com és que un volum que jo havia dedicat uns anys abans al famós corresponsal -Salt a la foscor- no apareixia ni a la bibliografia citada, ni en les crítiques publicades a la premsa espanyola. 

La pregunta em va fer somriure. Admiro la capacitat de Garcia-Planas per fer bones preguntes sense perdre el candor. Durant la trobada vam comentar el pròleg del llibre, firmat per l'escriptor anglòfil Ignacio Peyró. Elogiat sense matisos en tots els diaris, el pròleg confonia l’espia Garbo amb un falangista murcià que havia estat membre de la FAI abans d’esdevenir el cap de premsa i propaganda de la Junta de Burgos durant la Guerra Civil.

Ens va cridar l'atenció que Joan Pujol, l’espia que va salvar els aliats a Normandia -i que venia d’una família catalanista del carrer Muntaner-, fos confós per un Juan Pujol que era un autèntica mala bèstia i que va fer dir a Gaziel que si entrava al bàndol nacional “seria rebut amb un piquet d’afusellament”. Vam lamentar que aquestes confusions siguin habituals a l’Estat espanyol. Vam parlar de Fèlix de Azúa. Com era d'esperar, havia qualificat el pròleg d’excel·lent en un article ple de flatulències publicat a El País.

A mitja conversa, Garcia-Planas va obrir una bossa i em va donar un llibre i un joc de fotocòpies per llegir tranquilament a casa. Les fotocòpies recollien una colla d'articles del mateix Assía defensant els nazis i vaticinant la victòria dels alemanys a la guerra. Tenint en compte que Assía va ser el periodista més ben pagat del règim franquista i que encara avui passa per un anglòfil lúcid i heroic, la troballa no estava malament. Més grossa, però, va ser la sorpresa que em va donar el llibre. 

Fa un parell d’anys Garcia-Planes va treure El marqués y la esvástica, amb Rosa Sala. L'obra és un reportatge sobre els negocis que l’escriptor César González-Ruano va fer amb l’extermini dels jueus durant la Segona Guerra Mundial. Malgrat que alguns diaris s'hi van posar de cul, l'obra va tenir un gran impacte. Fins aleshores, el premi per excel·lència de periodisme en espanyol, el més internacional i més ben pagat, portava el nom del periodista nazi. Ara no sé com l'han batejat. 

Garcia-Planas treballa a la secció d’internacional de La Vanguardia i aquestes troballes les ha fet en el temps lliure. L’ofici l’ha portat a cobrir la desintegració de Iugoslàvia, la guerra del Golf i l'enterrament de Jomeini. Ara és a punt de treure un llibre sobre l’últim càrrec viu de l’Espanya de la Segona República: una catalana centenària que viu a Madrid i que, naturalment, és independentista. Si fins ara s’ha dedicat a cosir el passat i el present fora de les hores de feina, com a nou director del Memorial Democràtic és probable que ens doni més d’una sorpresa. D'entrada, el seu nomenament ja ha produït un cert silenci incòmode entre algunes arnes del sector avesades a aplaudir-se entre elles. 

Un exemple (europeu) de respecte a la memòria històrica.
La memòria d’alguna gent de l’est d’Ucraïna. Un any i mig després que un míssil derribés un avió de Malaysia Airlines amb 298 persones a bord, segueixen posant espontàniament ossets de peluix allà on va caure del cel un osset de peluix, posen llibres allà on va caure un llibre del cel. La natura descomposa els objectes i la gent els reposa allà on van caure. 

Un exemple (europeu) d’ultratge a la memòria històrica. 
Les estàtues que queden a Bèlgica en honor al rei Leopold II. ¿Quants milions de congolesos van morir per la seva cobdícia en l’explotació de cautxú? ¿Deu milions? ¿Dotze milions? ¿Podem permetre aquest tipus d’honor al cor d’Europa?

Vols dir que si preservem aquests monuments intoxiquem les nostres decisions polítiques? 
Vull dir que la memòria històrica té a veure amb la justícia. I això està per damunt de la política i dels partits. 

Que s'aprèn sobre la memòria treballant de corresponsal de guerra? 
Que la memòria és diferent de l’energia, que no es pot crear ni destruir. La memòria sí que es crea i es destrueix. Jo era a Sarajevo el dia que els serbis van bombardejar la biblioteca. Em vaig apropar a l’edifici en flames i vaig veure que, com si fos un volcà, en sortien milers de trossets de paper cremat. Els trossets de paper baixaven del cel flotant. A mesura que anaven baixant, jo em col·locava a sota del paper per intentar veure, a través del sol, el que hi havia escrit: la tinta crema d’una altra manera i es podien veure lletres i paraules. Aquells papers ja no hi son. Paradoxalment, la seva absència s’ha convertit en memòria. Ja ho té la memòria: de vegades torna de la manera més insospitada.

No tenim més possibilitats de ser feliços sense memòria? 
Tenim més possibilitats de ser feliços esborrant la paraula infelicitat del diccionari? Som més feliços no pensant amb el dolor i la mort? La memòria és un mirall: ens diu què estem fets. Podem, és clar, no mirar-nos al mirall. Però llavors no sabrem qui som.

 A ningú li agrada ser identificat amb els perdedors. 

A qui serveix la memòria històrica? Als països, als governs? 
Si hi posem l’adjectiu ‘històrica’, no hi ha una memòria. N’hi ha moltes. Alemanys i francesos no estudien els mateixos llibres d’història. Gavrilo Princip, l’assassí de l’arxiduc, és un terrorista pels musulmans de Bòsnia i un heroi pels serbis. Prefereixo parlar de memòria "democràtica", que és un concepte molt més clar. La memòria democràtica ha de servir a la gent i també ha de servir a un sentit de justícia… aquest cop sí: històrica.

Els oblits traumàtics poden espatllar o col.lapsar la vida política d’un país?
I tant. I poden fer-la més pobra. La Rússia de Putin, per exemple: ja fa més de deu anys va col·locar de nou davant de la seu de la policia a Moscou el bust de Felix Dzerzhinski, l’home que va inventar els gulags.

Què en trauria Espanya d’identificar els morts de les fosses comunes?
Mentre hi hagi una sola persona que en busqui a una altra d'enterrada en una fossa, s’haurà de buscar.

Sense la memòria material (edificis, llinatges familiars, obres d’art) és possible conservar la memòria? I té sentit? 
Pregunta-ho a la ciutat de Berlín. Quasi no queden rastres materials de la ciutat anterior a Hitler, i l’han omplert de memòria.

Per què ha inspirat tan pocs estudis la destrucció de les ciutats alemanyes pels aliats? (A diferència del cas japonès).
Per sentiment de culpabilitat? 

Per què parlem tant de la persecució de la cultura catalana però l'estudiem tan poc seriosament a les universitats?
És així?

.....
En cas que sigui així, em preguntaria si és per complex. Portat a l’extrem, els jueus de Salònica em deien fa uns anys que als joves jueus de la ciutat no els agradava estudiar la seva pròpia historia. No volien saber, per exemple, que els oficials nazis havien construït la seva piscina amb làpides de l’immens cementiri jueu. A ningú li agrada ser identificat amb els perdedors. Els perdedors amb majúscules: Salònica, poc amiga del sionisme, va patir l’index de morts més gran a l’Holocaust: només van tornar el 3,5% dels jueus.

Els assassinats en massa van separar definitivament els jueus d’Europa? Van obrir una escletxa entre l’est d’Europa i l’oest del continent?
Els assassinats en massa van colpejar d’una manera indescriptible els dos pobles que cosien millor Europa: els jueus i els gitanos. A un altre nivell, la desaparició de les minories alemanyes escampades pels països eslaus també va ser una gran pèrdua.

Tu has sigut corresponsal de guerra, deus haver vist moltes coses. Com gestiones tu la teva memòria? Quan val més oblidar? I com s'ha de recordar allò que fa mal?
En el corresponsal de guerra, hi ha una cosa prèvia a la gestió de la memòria, que és la gestió de les paraules amb les quals escrius el que veus. La memòria comença aquí. Amb la selecció de les paraules amb les quals escrius i descrius un cadàver, per exemple. Igual que la memòria, un cadàver sempre és un mirall: jo podria estar estès a terra i ell podria estar dret amb un bolígraf i una llibreta.

 

Fotos: Sergi Alcàzar