García-Castellón, aquest martell d’heretges a qui Xavier Trias anima a fer política directament, atès que fer-la des de la justícia és una perversió delictiva de l’ofici, és la metàfora de la podridura de la democràcia espanyola, a uns nivells de principi de Peter que se superen dia a dia. No es tracta només de la seva obcecació a perseguir el president Puigdemont, a qui ha convertit en objectiu d’una cacera obsessiva, sinó de la complicitat que rep per totes bandes, des del poder mediàtic fins al poder polític, passant per una societat civil, que —com es va demostrar durant la repressió del procés— ha perdut completament tot sentit crític. Ras i curt, a gairebé ningú —amb l'honrosa excepció de la vicepresidenta Teresa Ribera— no li preocupa l’enorme edifici de lawfare que ha construït aquest Joker amb toga, que va sumant tota mena d’irregularitats severes, sempre en la mateixa direcció de l’espanyolisme dretà amb ínfules de justicier.
Tot és una suma de despropòsits, o ho seria en una democràcia seriosa, on resulta inimaginable que un jutge pugui acumular tants indicis de decisions ideològiques en detriment de la justícia, no només pel que fa a l’independentisme, sinó també a les posicions d’esquerra, sempre justicier amb Podemos i benevolent amb la corrupció del PP. Però en el cas de Catalunya, guanya mèrits a cabassos. Per una banda, ha tingut anys congelat el procés del Tsunami, en espera d’activar la bomba retardada en el moment políticament més oportú, tal com ha demostrat sense massa complexos. De fet, ha arribat a reconèixer la barbaritat que va començar a investigar Puigdemont quan el PSOE i Junts negociaven la investidura, i sis dies després de la famosa reunió entre Santos Cerdán i el president a l’exili. En quin moment de la carrera judicial s’explica que es poden fer investigacions prospectives forçades per negociacions polítiques? Aquest seria el primer punt de la definició universal de lawfare: actuar en funció del calendari i de la intencionalitat política, i no de la lògica judicial. A més, durant aquest llarg procés, segons denuncia l’advocat Gonzalo Boye, el jutge ha esgotat terminis, no ha respectat els processos d’instrucció —com, per exemple, no prendre declaracions als imputats durant el procés d’instrucció, o fer aparèixer testimonis del barret, com si fossin conills— i les pròrrogues s’han imposat de manera irregular. Per aquest motiu, assegura Boye al seu recurs que “tot el que s’ha acordat com a diligència d’instrucció i actuat amb posterioritat al 29 de juliol del 2021 és nul de ple dret”. I si ens remetem a les darreres notícies, ha esperat a conèixer l’acord de les esmenes de l’amnistia per buscar un nou argument rebuscat que pogués deixar fora Puigdemont i el seu cercle, fora de l’amnistia. Realment, és un Maquiavel de pata negra.
A gairebé ningú no li preocupa l’enorme edifici de lawfare que ha construït aquest Joker amb toga
Emperò, a Espanya realment importa que tota aquesta instrucció sigui nul·la de ple dret, com assegura Boye? Si hom mira les portades de la premsa, les dues posicions, a banda i banda del pont aeri, s’alimenten mútuament: a Madrid, l’enalteixen i el converteixen en un guerrer enfront de les pèrfides hosts independentistes. I a Catalunya, fora d’aquest mitjà i algun altre honorable, opten pel silenci càustic, com si les accions del jutge García-Castellón no fossin altament preocupants. I si la premsa es manté en posicions vergonyoses, com sempre en la qüestió que afecta el procés català, la política bascula entre les maniobres del PP, que ha convertit l’amnistia en l’enèsim esquer de vots —és la versió actualitzada de les campanyes contra l’Estatut o el català a l’escola—, i una tènue i acomplexada censura del PSOE, tan nímia que sembla una broma. El fet és que els partits polítics espanyols, amb l’única excepció de Podemos —tan migrat com a partit que no té cap influència—, accepten la croada contra Puigdemont que ha iniciat un jutge de l’Audiència. I, finalment, no existeix la massa crítica espanyola, convertida en un ramat i no en ciutadania pensant. De la màxima institució de l’estat no cal gaire reflexió. Des del 3 d’octubre, els catalans sabem perfectament que el rei avala completament la repressió contra l’independentisme; altrament, els Fernández Díaz, les clavegueres i els jutges justiciers no haurien gosat mai arribar tan lluny.
Considerar el moviment de protesta del Tsunami com un acte de terrorisme és una barbaritat equiparable a considerar rebel·lió el procés català. I tots els moviments a la desesperada que ha fet aquest Joker amb toga, congelant el procés, ampliant terminis de qualsevol manera, buscant morts i ferits per les cantonades, empescant-se testimonis apareguts amb fòrceps i adequant totes les decisions de la instrucció al calendari polític, amb l'única intenció d’impedir l’amnistia, és el paradigma de la justícia convertida en un instrument de repressió. García-Castellón vol caçar Puigdemont a l’envestida, arrasant amb tot. El problema és que a una Espanya no li importa, i a l’altra li va bé. Suport i silenci, les dues cares de la complicitat.