Per què pugen les borses quan puja el preu del petroli, si hauria de ser a l'inrevés? Aquest sudoku mana fins i tot avui en l'Ibex i l'Eurostoxx, malgrat que siguem grans importadors de cru. El seu descens suposaria menors costos per a les empreses i un estalvi per als consumidors. Llavors?

Aquests dies han estat un festival després que la cimera de productors a Doha diumenge passat acabés en fiasco

Llavors passa que el que es veu són les borses ballant al so dels pous del petroli. Aquests dies han estat un festival després que la cimera de productors a Doha diumenge passat acabés en fiasco. L'endemà hi va haver plors i cruixir de dents com a conseqüència de l'absència de l'Iran a la cita. Teheran ho va fer malbé tot. Però, de nou, el mercat energètic s'ha orientat a l'alça, amb el preu del Brent divendres per sobre dels 45 dòlars.

Després d'arribar a caure a 28 dòlars al gener, els països productors han remuntat el pendent seguint una estratègia en la qual els principals països han de combinar la necessitat de guanyar diners, assegurar-se una posició al mercat després de la revolució americana del fracking (extracció hidràulica), i al seu torn avançar en les ambicions geoestratègiques que de vegades es confonen amb combats armats, com és el cas en les guerres interposades entre l'Aràbia Saudita i l'Iran.

De fet, va ser l'Aràbia Saudita qui va avisar que d'ara endavant regiria una “nova normalitat” en el negoci del petroli quan el 27 de novembre del 2014 en una reunió de l'OPEP va anunciar que renunciava a reduir-ne la producció, mesura normalment feta servir en el passat per sostenir les cotitzacions.

A partir d'allà, manipulacions, acords bilaterals i pressions han dominat el mercat, on el banc Goldman Sachs –una referència en aquesta indústria-– situa el preu del barril a 38 dòlars de mitjana el 2016 i a 58 dòlars el 2017. Aquesta referència és la que comença a dominar la perspectiva dels dotze països de l'OPEP, que controlen el 40% de la producció mundial. Però es troben amb un obstacle major: l'oferta supera la demanda encara que les inversions en producció i explotació entre el 2013 i el 2016 han arribat a caure de vegades fins a un 30 i un 40%. La tornada de l'Iran després de l'acord amb els EUA ha provocat més moviments entre els seus membres.

Una reducció de la factura petrolífera suposa un alleugeriment dels costos empresarials

Davant d'aquestes evolucions, com han reaccionat els països importadors? En principi, amb optimisme, en vista que una reducció de la factura petrolífera suposa un alleugeriment dels costos empresarials, així com un petit regal per a les butxaques dels consumidors.

Tanmateix, Charles P Kindleberger a la seva obra clàssica La crisi econòmica 1929-1939 observava una dinàmica similar en els anys vint, on el presumpte joc de suma zero que fa que el que perden els productors, ho guanyin els consumidors no funcionava. “Potser existeix en els estudis acadèmics –deia– però és difícil de trobar al món real perquè els països consumidors triguen a adonar-se que els ingressos reals han augmentat i que això els permetria ampliar la despesa”.

Quin és el vel que impedeix avui veure la realitat? La por de la deflació. L'objectiu prioritari, com insisteixen els bancs centrals, és fer remuntar la inflació. Doncs bé, les pujades dels preus del petroli hi contribueixen. Llavors, per tant, són bones per si mateixes. A la fi, una inflació més gran facilita el pagament de l'immens deute públic i privat global, l'estoc del qual ascendeix a 200 bilions de dòlars, cosa que amenaça amb nous cracs borsaris.

I és allà on comencen a confluir els camins de l'economia real i de les borses. Segons el Deutsche Bank, “cada 5 dòlars de pujada del preu del petroli, suposen un increment net de les empreses de l'Standard & Poor's de 7.500 milions de dòlars i una pujada del benefici per acció mitjana de 3 dòlars”.

I, així mateix, cada punt d'inflació redueix sensiblement el deute a pagar perquè els diners que es tornen valen menys. D'aquesta manera, els contrasentits troben una llum en el que avui es percep un llarg túnel. Perquè la sortida de la crisi durarà encara bastants anys. Així que preparin-se per a noves incongruències.