El diari La Razón, dirigit per aquest superheroi de la hipocresia espanyolista, el català Francisco Marhuenda García, ahir atacava el diputat Salvador Vergés. Ja el tenen identificat i l’insulten. I l’insulten perquè aquest representant del poble ha dit i reiterat que no votarà a favor de cap iniciativa parlamentària que sigui presentada en espanyol. Ell en diu castellà perquè de vegades parla com les persones d’antes, però això ara és igual. L’important és que ha dit als diputats de Vox, del PP i de Ciutadans que ja es poden ficar l’espanyol a la butxaca, al cor, a l’ànima si volen, però que no el facin servir al Parlament de Catalunya. Perquè el diàleg, quan un dels dos parla en espanyol, no és possible. No és possible en un Parlament que ha proclamat, en diverses ocasions, que l’única llengua pròpia de Catalunya és el català, excepció feta de la Vall d’Aran. Els diputats espanyolistes, no ens enganyem, són al nostre Parlament només per fer el xou i esventar la política més negra. La política que ells anomenen “del que realment importa als ciutadans” i que consisteix, en la pràctica, a menystenir el català i laminar-lo un dia sí i l’endemà també. Consisteix a fomentar el genocidi de la llengua i de la cultura catalanes, obertament, des de la seu de la sobirania popular catalana. Com Tejero, però de moment, sense armes. Amb el mateix tricorni.

A mi em sembla que cada vegada que un diputat faci servir la llengua espanyola al Parlament, el senyor Vergés i tots els altres diputats —especialment el senyor Ten que sé que s’estima el català— haurien d’aixecar-se i marxar tot cantant estentòriament la Santa Espina. Que els de Vox, PP i Ciutadans xerrin sols mentre la presidenta Borràs els escolta perquè hi està obligada pel reglament. Que proclamin, en llur més pregona solitud, l’odi a Catalunya, a les seves institucions i a la seva gent. Que tothom pugui veure que no hi ha cap diàleg possible amb uns individus que, per respecte a nosaltres, no fan servir el català i utilitzen l’espanyol com a llengua de conquesta i d’agressió. Perquè tots aquests provocadors parlen un català excel·lent i no el fan servir perquè no volen.

Aquests imperialistes espanyols són els mateixos que diuen que el català no serveix per res. Molt bé que ho diguin. Si s’adonen que, almenys, el català serveix per parlar al Parlament, ja seria una utilitat clara que podrien descobrir-li a la llengua pròpia de Catalunya. Pel que m’han dit alguns diputats, quan els espanyolistes se’ls troben al lavabo de la Cambra, parlen sempre en català amb ells, els independentistes. Ho fan, per descomptat, per fer-se els simpàtics, els amables, per presumir de ser bona gent a la manera falsa de Madrid. Aquella comèdia bavosa de picar l’esquena del català, d’abraçar-lo amb forta escandalera de crits. El que no em consta, per dir-ho amb una expressió de buròcrata, és si, quan fan una micció, aquests diputats espanyolistes també aprofiten per mirar els urinaris adjacents i comparar-se l’escamarlà amb els escamarlans sobiranistes. Vist llur capteniment habitual no m’estranyaria gens ni mica.

Mentre els espanyolistes continuïn perseguint el català els diputats independentistes han de plantar cara. Mentre al Congrés de Madrid no es pugui parlar en català i et fotin fora de l’hemicicle, al Parlament català no es pot normalitzar l’ús de l’espanyol. Mentre a Europa el català no sigui llengua oficial i llengua del Parlament Europeu per arbitrària decisió del govern espanyol, és impossible cap mena de diàleg ni de pacificació. L’espanyol és certament una llengua molt parlada a Catalunya, però també ho és l’amazic, el xinès, l’àrab, el gallegoportuguès, l’anglès o el romanès i no per aquest motiu són llengües pròpies de Catalunya. Són llengües acabades d’arribar a Catalunya que desapareixeran amb el temps en favor del català. Sempre ha passat així, des de fa mil anys i continuarà passant si abans no ens exterminen.

Afegeix La Razón que aquesta actitud protectora amb el català que exerceix el diputat Vergés sembla un “chascarrillo o una broma en personas mínimamente racionales y con un mínimo sentido común”. Com si després del Primer d’Octubre, com si després de més de tres mil persones perseguides i represaliades, si després d’aücar tota una nació els independentistes estiguéssim gaire per bromes. El divorci emocional amb Espanya avui és encara més rotund que abans. I com abans no tenim res per perdre i ho tenim tot per guanyar. Perquè la repressió espanyolista ens estimula com una droga. Som petits en comparació a Espanya, certament ho som, però també ho era Irlanda davant de l’Imperi britànic. I s’hi van estavellar.

El diari de Marhuenda afegeix després que “la lengua es un vehículo de comunicación que en ningún lugar del mundo frena una iniciativa positiva para la sociedad”. Això potser que els ho preguntin als hispanoamericans que van perdre les seves llengües maternes de Mèxic en avall, tot un continent que van trocar la llengua de Castella a canvi de la frondosa misèria de la que gaudeixen avui. Tots aquells països sense excepció. O que ho preguntin a Guinea Equatorial o a l’Aragó, on van destruir la llengua aragonesa. La llengua no és només un vehicle de comunicació perquè si això fos veritat tothom parlaria en anglès o en xinès per utilitarisme. I sabem que no. L’espanyolisme no busca que Catalunya estigui comunicada amb el món sinó espanyolitzada. I no, no ens fareu espanyols. “Som i serem”, diu la lletra de la Santa Espina. “Tant si es vol com si no es vol.” La lletra de la sardana és d’Àngel Guimerà, del 1907. Perquè el 1907, molt abans del referèndum del Primer d’Octubre, ja no volien que fóssim catalans. Volien que fóssim espanyols, pel nostre bé. Qui s’han pensat que som, nosaltres?