Ara que Anna Gabriel ha tornat de Suïssa per ajudar la Moncloa a estabilitzar el règim de Vichy, l’únic polític amb una mica de trajectòria que queda dempeus a Catalunya és Jordi Graupera. El problema —i la gràcia de la situació— és que el capital polític de Graupera està immobilitzat perquè el món de CiU encara no ha entès que l’única manera de fer una oposició creïble a ERC és fer una oposició creïble al conjunt del règim de Vichy.
Catalunya no pot acceptar de cap manera el marc democràtic espanyol, després del que ha passat els darrers anys. ERC pot governar la Generalitat perquè els seus quadres es van omplir amb les figures i les tradicions polítiques que, als anys vuitanta, van quedar fora dels pactes de la Transició. Però igual que en els temps daurats de l’autonomia l’única oposició creïble a Jordi Pujol era l’independentisme, ara l’única oposició creïble a Oriol Junqueras és el patriotisme antisistema.
Després de votar contra la Constitució, Heribert Barrera va sacrificar l’espai nostàlgic d’ERC per enfortir el nacionalisme de Pujol i obrir una porta a l’independentisme. Els convergents es troben ara en una situació semblant: poden decidir si s’integren al partit de Junqueras o si es queden a la intempèrie, i treballen per obrir nous espais polítics que facin avançar el país. Les solucions intermèdies per quedar bé i per estalviar-se picar pedra donaran resultats cada cop més pobres i esperpèntics.
Aquests darrers quatre anys hem pogut constatar, per sorpresa de molts descreguts, que els diners i la propaganda no resolen gaire cosa, sense pensament i fortalesa d’esperit
El gen convergent que Enric Juliana i els seus amiguets de La Vanguardia esperen veure despertar-se, com si fos el general Mola, per poder tapar les vergonyes de Vichy tendirà a donar gruix a l’abstenció, més que no pas a salvar JxC. Els quadres convergents estan neguitosos i oscil·len entre el populisme nostàlgic de Laura Borràs i el feminisme cínic de Jaume Giró, que en el fons només aspira a cobrar-se la llei que Espanya necessita aprovar per poder legitimar les filles de Felip VI.
Al món de CiU se li acaben les excuses; per això Gabriel ha pogut tornar de Suïssa per dir que la culpa la tenen els rics. A Casablanca no hem inventat pas l’abstenció, com ens recorden amb humor i amb perspicàcia els nois de la Sotana, però sí que insistim des de fa temps que Graupera va deixar clavat un punyal enverinat al fetge de Vichy. Si Graupera té paciència tots els grans homes que fins fa dos dies es pensaven que podrien comprar Primàries per quadre rals, al final li donaran els recursos que demani.
Aquests darrers quatre anys hem pogut constatar, per sorpresa de molts descreguts, que els diners i la propaganda no resolen gaire cosa, sense pensament i fortalesa d’esperit. Si Graupera s’espera al final del cicle electoral, aquest principi tan bàsic i tan necessari per la vida democràtica el veurà tot Catalunya més clar que l’aigua. Després de fer el mort durant tant temps, seria un error que ara fes un gest irreversible. Val més deixar que siguin els amics de Marçal Sintes, d’Agustí Colomines o de Vicent Partal els que mirin de salvar, amb les seves pregàries buides, els mobles plens de corcs del món polític que se’n va.