1. Els millors. Se’n recorden quan el 2010 Artur Mas es vantava d’intentar constituir el “govern dels millors”? El primer govern del líder de CiU tenia cinc consellers convergents, dos democratacristians i quatre independents, un d’ells, l’exconseller socialista Ferran Mascarell, el més polític, i un altre Boi Ruiz, que seria el responsable de les retallades més bèsties que s’han fet mai a la sanitat catalana. Aquell govern no va ser el dels “millors”, sobretot pel fiasco en la gestió de consellers poc experimentats políticament, com ara Francesc Xavier Mena (Empresa i Ocupació) i Pilar Fernández Bozal (Justícia). En el cas del conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, la seva provada competència tècnica i acadèmica era —i és— inversament proporcional a la seva visió política. La seva incapacitat per entendre que la política és, a més de gestió, l’administració del temps, va fer que Mas, que havia aconseguit arribar a la presidència a empentes i rodolons, quedés marcat de seguida amb l’etiqueta de “neoliberal”. Tot i això, l’executiu comptava amb consellers amb un clar pes polític. Al costat de Mascarell, relegat a Cultura, opció que sempre he cregut que va ser una equivocació, altres consellers també tenien un pes polític evident: Felip Puig (Interior), un faixador dels convergents; Lluís Recoder (Territori i Sostenibilitat), la gran esperança de CDC que es va florir a la cua dels relleus, i Joana Ortega (Vicepresidència), la primera dona a arribar a una posició tan alta, però que no va assolir dirigir el govern amb la mà forta i la confiança del president, privilegi que només tenia Mas-Colell. Tot i que aquell govern no fos realment el dels “millors”, almenys oferia una imatge consistent. Es poden criticar els ajustos, les “retallades” que va promoure, però el govern va demostrar una determinació que ha anat desapareixent amb els governs posteriors, cada vegada més dèbils políticament. Durant la dècada sobiranista, l’autonomia ha tingut els pitjors governs en molts anys possiblement perquè al capdavant dels partits hi ha hagut uns dirigents incapaços i molt sectaris.        

2. Dirigents inhabilitats. La repressió ha escapçat la política catalana. També hi ha influït el desgast d’una dècada que ha estat dramàtica. En conseqüència, actors secundaris s’han convertit en protagonistes perquè els líders del procés van anar caient en l’abisme. La política catalana viu ara una anomalia que seria impensable en altres indrets. Els dos partits de govern estan dirigits per persones que estan inhabilitades i són, per tant, inelegibles. Oriol Junqueras va ser condemnat a tretze anys d’inhabilitació i Marta Rovira viu a l’exili (ja es veurà si torna aviat i quin preu haurà de pagar per poder fer-ho). Fins i tot el corrent crític d’Esquerra, el Col·lectiu Primer d’Octubre, reclama “donar un descans” a Junqueras i Rovira. Pel que fa a Junts, Jordi Turull va ser condemnat a dotze anys d’inhabilitació i Laura Borràs ha estat inhabilitada, sense cap condemna judicial, pel Parlament de Catalunya, convertit en tribunal de la Inquisició. Amb uns partits amb líders com aquests on es vol anar? Pere Aragonès és el president de la Generalitat, però és tan “vicari” com ho va ser Quim Torra, malgrat la seva resistència a complir el paper que havia estipulat la direcció de Junts. Són èpiques les batusses entre Jordi Sànchez i Torra en les trobades que mantenien a Lledoners, com també són conegudes les trampes que es paren Aragonès i Junqueras. L’animadversió entre ells dos és còsmica. Així doncs, la combinació de polítics inhabilitats i polítics mediocres és el principal perill que corre la política catalana. Carles Puigdemont és un cas a part. A poc a poc s’ha anat allunyant del dia a dia de la política a l’interior, fins al punt d’enretirar-se’n del tot i abandonar la direcció de Junts per centrar-se en el Consell per la República, un organisme a mig coure. A l’exili, Puigdemont desplega una frenètica activitat política sobretot com a eurodiputat. La seva denúncia de la repressió, juntament amb Toni Comín i Clara Ponsatí, ha estat essencial per afavorir la causa catalana al món. L’exili, per bé que amarg, ha estat una oportunitat per als eurodiputats de Junts que Meritxell Serret, Marta Rovira o Anna Gabriel no han volgut aprofitar.    

Una candidatura com aquesta ha de tenir un plantejament plenament rupturista, sense oblidar que també cal administrar l’autonomia. Ha de ser una política de ruptura que faci mal de veritat a l'Estat i als seus governs, siguin del color que siguin, en comptes de delmar les files independentistes

3. El quart espai o l'abstenció. Ho ha escrit Xavier Roig en un dels articles que publica al seu blog: “Un projecte tan ambiciós com la independència d’un país no s’assoleix sense tenir els millors dirigents al capdavant”. Posa l’exemple de la qualitat dels dirigents de la independència nord-americana —Adams, Jefferson, Hamilton, Washington…—, que ell considera que eren els millors, els més preparats. Que la Catalunya actual estigui liderada pels “pitjors” porta Roig a propugnar, com també fan altres articulistes del morro fort i més joves, l’abstenció. No ho veig gens clar. És cert que molts dels integrants del grup que es reunia per determinar què s’havia de fer i quines accions calia emprendre durant el procés, que era conegut amb el sobrenom, força pompós i ridícul, d’Estat Major, eren uns inútils. La composició d’aquest grup era tan esotèrica com dominada pels partits polítics, a pesar que hi tinguessin veu els presidents de les organitzacions de la societat civil. També integraven aquest nucli reduït vividors professionals que, en un altre context i en una altra època, haurien estat afusellats no precisament per l’enemic. La reunió de la setmana passada a Palau, amb presència del president de la Generalitat, Pere Aragonès, la consellera Laura Vilagrà, la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, el president d’Òmnium, Xavier Antich, i el president de l’AMI, Jordi Gaseni, no va servir de res. De fet, en aquesta reunió només tenia una posició clarament discrepant de les tesis d’ERC, celebrades pel règim del 78, Dolors Feliu. Els republicans estaven representats pels seus tres militants (Gaseni, alcalde de l’Ametlla de Mar, ho és) i mitjançant la posició del president d’Òmnium, cada vegada més distanciat de l’ANC, suposo perquè el gruix de la Junta de l’entitat es decanta per aquesta opció. Combatre l’abstenció independentista, que el 2021 va arribar als 700 mil votants, i la nova que propugnen diverses veus, no serà fàcil si la correlació de forces continua sent aquesta i tot aquell que discrepa és acusat d’infantilisme.

4. Una llista cívica per fer què? Perquè una llista electoral cívica arribi a tenir èxit cal alguna cosa més que voluntarisme o reclamar la proclamació de la independència el primer trimestre del 2023. La candidatura de Junts per Catalunya del 21-D va arrencar com una llista cívica, a conseqüència de la suma de dues iniciatives separades, www.llistaunitaria.cat i www.republica.cat, que van presentar a l’Ateneu Barcelonès Pere Pugès, Francesc de Dalmases, Toni Morral i Aurora Madaula. Si el president Carles Puigdemont no hagués acceptat l’envit per encapçalar aquesta llista, que a través d’ell va arribar a un acord amb el PDeCAT per utilitzar els seus drets electorals, no sé quin resultat hauria obtingut la candidatura cívica. El que tinc clar és que una llista cívica necessita disposar d’un lideratge fort i popular, que aquesta persona sigui un símbol entre l’independentisme de base. Un perfil així no és fàcil de trobar. Tanmateix, em venen al cap alguns noms, que ara no els escriuré perquè fer-ho portaria malastrugança, que podrien complir el paper de pal de paller. Més enllà dels noms, el més important és aclarir abans què farà una candidatura com aquesta si aconsegueix entrar al parlament. Ha de tenir un plantejament plenament rupturista, sense oblidar que també cal administrar l’autonomia. Però l’ordre dels factors en aquest aspecte sí que altera el producte. Ha de ser una política de ruptura que faci mal de veritat a l'Estat i als seus governs, siguin del color que siguin, en comptes de delmar les files independentistes. ERC, segons les seves declaracions públiques, ja ha renunciat a la independència pel que queda de centúria. I a Junts, els que ara es deixen sentir més són els que reclamen tornar a la vella Convergència, cosa que consistiria a dir una cosa i actuar-hi en contra, com feien els nacionalistes en els bons temps. El partit de la ruptura no pot imitar ni els uns ni els altres, ni els republicans ni els convergents, si és que vol superar el desànim de les bases independentistes i convèncer els abstencionistes —i els que tenen la intenció de convertir-s’hi— perquè tornin a votar. Per evitar generar expectatives falses, cal que els impulsors d’aquesta nova llista cívica assumeixin, d’entrada, que la independència no es proclamarà el 2023 si no és la força més votada, i que cap partit que tingui avui representació parlamentària s’hi sumarà. Hauran de volar sols i picar pedra.