Com no podia ser altrament, una gran majoria dels articles al voltant del cinquè aniversari del Primer d’Octubre s’han dedicat a esbudellar les misèries que varen seguir el dia màgic de la votació. I tenen raó, atès que el concepte que millor recull el que ha passat aquests darrers anys és, justament, aquest: misèria. Cinc anys després, tenim el país trinxat, milers de persones continuen patint les urpes de la repressió judicial, tenim un exili insofrible, les institucions catalanes estan tutelades i jivaritzades, el moviment independentista està en fase catatònica, una generació sencera de líders catalans ha quedat cremada, el conflicte català ha desaparegut del mapa internacional, i a les Espanyes es riuen de nosaltres, convertits en una mena d’autonomia d’anar per casa. A més, cal afegir l’autocrítica necessària pel reguitzell d’errors que es varen cometre des de les files independentistes, per bé que es pot entendre la terrible pressió d’aquells moments. En resum, es podria dir que si aquell Primer d’Octubre va ser un model al món i, alhora, un repte molt seriós per a l’estat espanyol, cinc anys després hem quedat com un esborrany d’un somni fallit.

Emperò, realment és així? És a dir, l’única lectura possible és la derrotista, la que bascula, exclusivament, entre l’autoflagel·lació pels errors comesos i el lament inacabable per la repressió patida? No en traiem res de gloriós entre tant sentiment de derrota? Amb la lupa petita, és evident que el paisatge és tan desolador, com profund el desencís. Però si intentem ampliar el focus i situar tot el procés d’aquests darrers anys en el marc històric, hi ha marge per a l’autoestima i, fins i tot, per a l’optimisme. No vol dir que no ens hàgim de llepar les ferides (que, per cert, encara sagnen diàriament en els jutjats espanyols, i en els camins de l’exili), ni hàgim de deixar de practicar l’autocrítica més severa. Però alhora també cal, per salut col·lectiva i per simple justícia, enaltir tots aquells aspectes grandiosos del que vàrem fer i va passar. Al capdavall, no bastirem les opcions de futur arrossegant-nos eternament pel fang de les nostres misèries, sinó alçant la mirada, perquè no oblidem que el derrotisme és tan destructiu com la repressió.

Catalunya ha patit moments d’extrema feblesa, ha aguantat tres segles de repressió continuada i, malgrat les dificultats, no ha deixat de resistir. Tampoc no ho farem ara

El primer que cal recordar és que el poble català, sotmès des de fa tres segles a un estat depredador que mai no ha aturat l’esforç per destruir-nos com a nació, va ser capaç d’enfrontar-se a tota la maquinària repressiva de l’Estat, per defensar les urnes amb el propi cos i va viure una gesta col·lectiva modèlica al món. Hi va ser el poble, que es va mobilitzar i va resistir. I, prèviament, hi varen ser els dirigents, tant polítics com socials, que es varen posar al capdavant sabent els riscos que corrien. I també hi varen ser tots aquells, la majoria anònims, que varen preparar una logística tan intel·ligent que va eludir tots els aparells de l’Estat, inclòs el mateix CNI. I també hi foren els CDR, la gent organitzada dels barris i dels pobles. Malgrat les dificultats enormes, la tendència al caïnisme, tan habitual en els pobles sotmesos, i malgrat la manca d’experiència en un moviment d’aquesta envergadura, no va fallar res i el Primer d’Octubre vàrem votar. Ara, doncs, ja sabem que ho podem fer i que sabem com fer-ho, i aquest és el primer èxit: el 2017 ens va canviar com a poble. Mai, en tota la història de la nostra nació des de 1714, no havíem estat capaços de presentar una batalla democràtica tan important, fins al punt de ser el risc més elevat que ha tingut Espanya amb Catalunya. Que no ho aconseguíssim en aquest primer intent no vol dir, doncs, que no ho tornem a intentar, ans al contrari, el germen del 17 tornarà a activar-se més aviat que tard. Amb un afegit que és indiscutible: molts milers de catalans es varen desconnectar d’Espanya per sempre, i la idea d’una Catalunya independent es va visualitzar com una opció real de futur, especialment en les noves generacions que ho varen viure essent adolescents. O no recordem que fa dos dies érem quatre gats els que defensàvem la independència. I en poc temps... la remor que esclata en sintonia col·lectiva.

Un segon aspecte important és que n’hem après molt, de tot el que va passar. Potser vàrem ser naïfs a l’hora de valorar la reacció de l’Estat, però aquest error no crec que es torni a cometre. Sabem com les gasta l’estat espanyol, a quins nivells de repressió pot arribar, i la impunitat amb què destrueix drets fonamentals. Qualsevol nou intent ha de valorar aquest fet i preparar-se als nivells que exigeix un procés de revolta democràtica. Finalment, tampoc no és menor el que va significar en el context internacional. És cert que hem perdut l’empenta del 2017, però també ho és que abans del 17 senzillament no existíem. La darrera vegada que Catalunya havia estat a la portada del New York Times, per posar un exemple, fou el 1936, i fins al 2017 no hi vàrem tornar. El Primer d’Octubre va situar el conflicte català al mapa d’Europa i del món, i cal afegir que el treball ingent de l’exili català, afegit als seus èxits judicials a Europa, hi ha mantingut presència, tímida, però continuada. És a dir, la causa catalana ara existeix, i abans del 2017 no existia, cosa la qual, si es torna a produir l’envit, no és definitiva, però tampoc no és menor.

Tornarà a ser possible? No en tinc cap dubte. Catalunya ha patit moments d’extrema feblesa (en alguns moments amb un risc real de desaparició com a nació), ha aguantat tres segles de repressió continuada, i, malgrat les dificultats, no ha deixat de resistir. Tampoc no ho farem ara. Que el desànim sigui la llavor d’un ànim renovat. Que la desconfiança doni pas a noves complicitats. Que la desunió d’uns es transformi en noves unions. El sentiment hi és, la gent no ha desaparegut, el somni està intacte, només cal tornar-hi a creure. I recordar, recordar que som un poble resilient que, malgrat tots els intents, encara alça la bandera.

 Acabo amb la frase de Josep Pla que l’Antoni Gelonch ha rescatat aquests dies al Twitter: “L’única manera de lluitar contra la terrible invasió de l’oblit, de crear una memòria col·lectiva, és recordar, infatigablement, el que alguns homes —és a dir, el poble— han fet una mica més enllà dels interessos particulars, immediats i petits”. Alguns homes, algunes dones, no; moltes dones i molts homes...