La funció d’un analista no és ser ni optimista ni pessimista, sinó que és la de descriure i interpretar la societat a partir de dades fiables, evitant (tant com pugui) els biaixos de confirmació de les pròpies idees.

I cal dir que, en aquest sentit, el sentiment de declivi assumit per molts catalans, i per molts europeus, si agafem un angular més gran, no és ni sembla una al·lucinació. Es tracta d’un sentiment racional, perquè si hom té presents indicadors objectius, tant econòmics com educatius, per exemple, Catalunya recula en les classificacions estàndards internacionals.

Però una part significativa dels nostres conciutadans també considera que aquest declivi és reversible. I això passa perquè el quadre es veu més negre del que és. I es veu més negre per diverses raons: perquè alhora tenim la imatge d’una societat atomitzada; reduïda a la suma d’uns individus incapaços de construir una societat on se sentin ben acollits; incapaços, per tant, de construir una nació. Però la realitat és que hi continuen havent lligams, valors i objectius, respecte dels quals els catalans encara estem majoritàriament d’acord. Per tant, ens cal urgentment fugir d’una visió catastrofista de la nostra societat i del nostre món, perquè aquesta visió no ens permet veure allò que va bé. I, sovint, és més del que alguns voldrien i, sobretot, diuen.

Per a fer una anàlisi acurada hem de tenir present que aquest primer quart de segle hem travessat tres crisis consecutives: el 2001, l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York, que va suposar l’esfondrament de l’ordre mundial tal com l’havíem conegut des de la Segona Guerra Mundial, cosa que va comportar l’aparició del principi de vulnerabilitat occidental, fins llavors inexistent. L’any 2008, va esclatar una crisi financera que va escombrar moltes il·lusions personals i col·lectives, i panys sencers del sistema financer. I el 2011 vàrem travessar una forta crisi de l’euro, que va fer aparèixer una por econòmica galopant i creixent. A tot això (que no és poc) hi hem d’ajuntar la globalització (en diferents àmbits de l’activitat humana) i una estratificació territorial d’activitats, que, en el nostre cas, comporta sous baixos i crisi de l’habitatge.

Hi ha una base de valors comuns extremadament sòlida, i no és veritat que estiguem enmig d’una guerra de tothom contra tothom

I també és cert que avui en dia vivim instal·lats en una simultaneïtat inèdita de crisis: el retorn de la guerra a Europa, la urgència climàtica, el trauma de la Covid, la baixada espectacular i vertical de la demografia, la submersió migratòria, els dèficits públics ja exponencials i alhora creixents, etc., etc. A més, davant d’aquesta panòplia de situacions adverses o no controlades, no disposem de cap manual d’instruccions. Les ideologies globalitzadores van desaparèixer al segle XX, excepte potser una certa revifalla i readaptació del cristianisme (si més no, al món occidental).

Un dels problemes mes grossos que cal afegir a aquesta llista de plagues són els ocasionats pels denominats “enginyers del caos” (seguint la feliç intuïció del polític i assagista suís-italià Giuliano da Empoli). És a dir, els actors polítics o mediàtics que instrumentalitzen, segons els seus interessos, els tòpics repetís fins a l'avorriment de l’estil “tot va malament” o “abans tot anava millor”, que acaben de completar el panorama d’una societat desorientada i enfadada.

Arribats a aquest punt, cal deixar, però, clar que hi ha a les nostres societats ara i aquí una demanda d’autoritat, però no d’autoritarisme. L’ànsia social alimenta el desig d’un poder vertical que posi ordre, però sense renunciar a la individualització. La gent no vol tant un home o una dona providencial, com més aviat un marc, unes regles de joc que es compleixin i es facin complir. Les nostres societats són demandants d’unes administracions eficaces que garanteixin la seguretat física i cultural, i en terrenys de joc acotats i limitats on les persones puguin gaudir del seu individualisme, i del seu desig d’interacció social, quan s’escau.

Mentrestant assistim a un desfasament entre les vivències individuals i el que les persones proclamen públicament. De manera que es produeixen oscil·lacions entre la nostàlgia i l’hedonisme, i es valora més allò que és local que no allò que té una dimensió global. Vivim certament una època confusa, en què el testimoni s’imposa a l’expertesa, l’anècdota a l’estadística, el concret al concepte, i l’íntim a la política.

Però hi ha palanques per a l’esperança. Hi ha una base de valors comuns extremadament sòlida, i no és veritat que estiguem enmig d’una guerra de tothom contra tothom. La llibertat i la democràcia representativa són, encara, en general, valors innegociables, malgrat les crítiques justificades que es formulen. La família no està en crisi; la gent continua confiant molt majoritàriament en les empreses (sobretot en les PIME): i es valoren col·lectivament molt el nostre model social i els serveis públics que n’emanen.

És enfortint aquesta base com ens en podem sortir, i és aquí on cal fer tota la feina per a reforçar-nos com a societat complexa. És aquesta força la que ens permetrà sortir del catastrofisme ambient.