La decisió de Pedro Sánchez de convocar eleccions anticipades per al mes de juliol és una reacció gairebé desesperada més pensada per salvar els mobles que per tornar a guanyar. Comicis en ple estiu i en plena presidència de torn de la Unió Europea. Això és tan insòlit que no té res a veure amb els escrúpols democràtics del president espanyol i sí amb els seus interessos fins i tot personals. L’OTAN busca nou secretari general per a la tardor i l’avançament electoral espanyol fa possible la candidatura del que previsiblement serà l’ex primer ministre espanyol. Sánchez ja es va treballar el càrrec amb la cimera de Madrid i ha fet molts mèrits amb la contribució espanyola de suport militar a Ucraïna per fer front a la invasió russa. Significativament, l’elecció del successor de Jens Stoltenberg que havia de ser en la cimera de Vilnius els dies 10 i 11 de juliol s’ha ajornat per a després de les eleccions espanyoles.

Des del punt de vist partidista, la maniobra de Pedro Sánchez també és una autèntica OPA electoral contra els aliats parlamentaris que li han assegurat fins ara la presidència. Amb el discurs de frenar l’extrema dreta, Sánchez pretén aglutinar per al PSOE el màxim de vots de totes les esquerres espanyoles, catalanes, gallegues o basques apel·lant al vot útil que tan bon resultat ha donat als socialistes en altres ocasions. És una operació que, de fet, fa perillar la majoria parlamentària actual, l'única que pot impedir la victòria del bloc PP-Vox, però posats a perdre el govern, Sánchez pretén que almenys el seu partit obtingui un resultat digne. És un deute que té amb els seus correligionaris. A més, si la derrota tingués caràcter de desfeta socialista com la que han patit altres partits socialistes europeus, la mateixa figura de Pedro Sánchez quedaria molt ressentida i l’actual líder socialista, amb 51 anys, encara té aspiracions de futur, per això necessita un resultat que li permeti formar part del club d’exmandataris reconeguts.

La maniobra de Pedro Sánchez és una autèntica OPA electoral, no pas al PP sinó contra els aliats parlamentaris que li han assegurat fins ara la presidència. Pretén aglutinar el màxim de vots de totes les esquerres espanyoles, catalanes, gallegues o basques apel·lant al vot útil contra la dreta

La iniciativa de Sánchez ha estat molt aplaudida pels mitjans i comentaristes afins com un exemple d’audàcia, que no es podrà comprovar fins a la nit electoral, i també presenta algunes complicacions. El que necessita Sánchez i el PSOE és mobilitzar tota l’esquerra i evitar l’abstenció de tota la clientela potencial, la qual cosa sembla ara per ara prou difícil quan mitja Espanya estarà de vacances. La idea que els rics se n’aniran i els pobres, els descamisados que deien Alfonso Guerra i Eva Perón, es quedaran a votar al PSOE ja no s’aguanta per enlloc.

I anem a Catalunya. És molt més que probable que el PP guanyarà al conjunt de les Espanyes tret del País Basc i Catalunya. I, en el millor dels casos, dependrà de la victòria socialista a Catalunya que el resultat global es decanti a la dreta o a l’esquerra. Les eleccions del 23-J són un déjà vu a Catalunya i les guanyarà el PSC amb tota probabilitat, sobretot si les opcions estrictament catalanes es tornen a embolicar en disquisicions i debats que no venen al cas. Ara es tracta de saber qui és més útil. A Catalunya, l’argument dels socialistes és nítid. Pepe Zaragoza pot tornar a penjar aquell cartell de si tu no vas ells tornen. Però els partits catalans estan obligats a demostrar que són útils i competents per frenar si més no tant com es pugui l’ofensiva nacionalista espanyola que ve de la dreta, però que sovint comparteix el PSOE i que podria ser l’argument de la gran coalició PP-PSOE. Ja s’ha comprovat una i mil vegades que les coses a Madrid no funcionen igual quan els grups parlamentaris catalans són necessaris per bastir majories o per aprovar polítiques i lleis sectorials que afecten els interessos del país. I també per quelcom encara més important, per deixar constància de la voluntat de ser dels catalans. A la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat.

S’ha tornat a parlar d’anar tots a una, però el moment de la unitat ja va passar. Calia quan el que es dirimia era la independència, encara que fos d’aquella manera com es va fer, i no es va saber aprofitar. Per la independència tothom és necessari, però la independència ja no forma part del guió d’aquestes eleccions, tret que serà un argument repetitiu de PP i Vox contra el PSOE. Si els partits nacionalistes tornen a badar, el PSC tornarà a presentar-se com el vot més útil per als catalans. Una entitat tan poc sospitosa de connivència amb l’independentisme, la patronal Foment del Treball, acaba de publicar un informe denunciant la manca d’inversions a Catalunya i el desastre de Rodalies i transports que no ha resolt pas ni tampoc redreçat el govern més progressista de la història amb ministra catalana. El maltractament de l’Estat afecta el conjunt de la societat catalana i això requereix una resposta democràtica. A Catalunya hi ha dos partits d’esquerres que poden arreplegar això que en diuen vot progressista però marcant la referència dels interessos catalans. I a Catalunya hi ha també un partit de dretes, molt diferent de la dreta espanyola, que també pot aglutinar pel seu compte els vots dels catalans moderats que en les darreres eleccions municipals s’ha pronunciat de manera inequívoca. Convé que cadascú treballi el terreny que li és més propi i on seran més creïbles a ser possible amb líders competents que demostrin alguna autoritat moral.

Considerar que sense la independència no hi ha res a fer és una declaració d’inutilitat política, perquè no es fa servir la força catalana a l’Estat ni tampoc es fa la independència. El gran desafiament dels partits sobiranistes és demostrar que són més útils a la societat catalana que no pas els altres

Després del que ha passat en els darrers anys, la desconfiança catalana respecte de l’Estat està absolutament justificada, però considerar que sense la independència no hi ha res a fer és una declaració d’inutilitat política, perquè malgrat tota la retòrica, ni es fa servir la força catalana a l’Estat ni tampoc es fa la independència. Observi’s que des del principi del procés totes les ofensives es van portar a terme procurant ingènuament no prendre mal ni perdre patrimoni. Aquesta setmana el Parlament li ha retirat l’escó per tercera vegada a un diputat electe. Va ser el Parlament català qui no va voler investir Puigdemont president, qui va consentir la destitució del president Torra i qui ara rellevarà la presidenta de la cambra. La submissió a la legalitat espanyola ha estat total des d’un bon començament. Ja es va votar la suposada DUI en secret per si de cas. L’Estat es va acarnissar amb la persecució dels independentistes, però les estratègies de defensa es van plantejar també ingènuament buscant una sentència suau que òbviament no es va produir. Es va crear una caixa de resistència per pagar les multes de l’Estat!!! El mateix govern català va mantenir els represaliats a les seves presons. De quina revolució estàvem parlant? És lògic que molta gent que era i continua sentint-se independentista —perquè raons no els falten— hagi perdut la fe en els seus representants i no la recuperaran mentre no els demostrin que la seva feina té alguna utilitat. I de feina n’hi ha molta per fer. La lluita per la llibertat no s’acaba mai, el país s’ha de continuar fent cada dia i milers de catalans són usuaris quotidians, és a dir, víctimes de Rodalies.