Ningú acaba d’entendre ben bé quina és la funció d’en Francesc Xavier Vila, el conseller de Política Lingüística, dins del Govern socialista. Bé, vull dir ningú que no conegui una mica la manera d’operar dels socialistes: la pacificació es caracteritza per dir que les teves prioritats en són unes i després fer política en la direcció radicalment contrària. Aquesta bidireccionalitat, aquesta manera tan espanyola de fer de dia i desfer de nit, és la que reiteradament deixa el conseller Francesc Xavier Vila amb el cul a l’aire, parlant col·loquialment. Vila és el titella de l’aparença, és el subjecte que sempre serveix d’excusa als socialistes quan algú els fa notar que els seus discursos, el seu marc d’enteniment de la qüestió lingüística a Catalunya, desarma individualment i col·lectiva els catalanoparlants. Francesc Xavier Vila és la cara d’unes polítiques lingüístiques que mai tindran resultats veritablement palpables i decisius, perquè parteixen d’un error de diagnosi polític i intencionat. Malgrat les bones intencions —que, en el seu cas, juraria que no són impostades— una política lingüística que no contempla que, perquè el català avanci, el castellà ha de retrocedir, no és cap política lingüística: és cosmètica. Una cosmètica, per cert, que ens priva de veure que, amb la llengua, el temps és el més valuós que tenim. Tractar la qüestió sense anar a l’arrel del problema només l’agreuja.
De tot això que escric no me n’invento res. Tant de bo, de fet, el que exposo fos producte de les meves fabulacions. En aquesta darrera entrevista concedida a VilaWeb, davant l’acorralament oportú d’Ot Bou, el conseller Vila explica que “Necessitem que el català guanyi espais en què la majoria de la població digui: ‘És normal que en aquest cas ens comuniquem en català’. Ara, si planteges d’entrada que la variable número u perquè el català sobrevisqui és una dinàmica d’oposició, serà bastant més difícil d’aconseguir”. Aquest fragment és significatiu perquè explicita d’una manera meravellosament diàfana quin és el paper del conseller dins del Govern socialista. Francesc Xavier Vila, l’encarregat de simular que es treballa per la llengua mentre desresponsabilitza els coordinadors —polítics i no polítics— del projecte d’assimilació que posen tot el seu poder al servei d’una sola causa: fer retrocedir el català. Així, sembla que cada vegada hi ha menys catalanoparlants per art de màgia, que és una mena de casualitat, un curs indefugible del destí. Una lluita sense adversari que podem perdre si correm el risc d’assenyalar adversaris. Una mena de viatge espiritual que ens ha encarregat l’univers. Posar més cursos de català a disposició dels nouvinguts està molt bé. Fer-ho tenint al cap per què és que un nouvingut assumeix que primer ha de parlar en castellà per a poder fer vida a Catalunya, està millor.
Quan escric que en desresponsabilitza els responsables, ho escric perquè a la mateixa entrevista de VilaWeb ho exposa ell mateix de manera prou literal. Quan Bou posa sobre la taula que el president Illa i altres membres del Govern fan servir el castellà en actes públics, Francesc Xavier Vila contesta que “depèn de l’acte públic, el plurilingüisme és esperable”. Quan Bou retreu que la consellera d’Universitats i la consellera de Drets Socials es van dirigir en castellà a un grup d’estudiants d'origen gitano, Francesc Xavier Vila contesta que “certament, tota la societat catalanoparlant arrossega molts prejudicis, i és justament contra això que hem de lluitar”. Quan Bou pregunta si es tracta només de descuits i opressió interioritzada, o també hi ha una posició ideològica, referint-se a l’ús de topònims en castellà que fa el president Illa, Francesc Xavier Vila contesta que “és rutina i se li escapa”.
És la criada que escombra els plats trencats, l’encarregat de desdibuixar el col·laboracionisme del PSC en el retrocés del català
És la criada que escombra els plats trencats, l’encarregat de desdibuixar el col·laboracionisme del PSC en el retrocés del català que la Secretaria de Política Lingüística diu voler revertir. Qualsevol indici que apunti en aquesta direcció, Francesc Xavier Vila el redirigirà perquè sembli accidental. I arribats aquest punt, se’ns obre un ventall de preguntes: el conseller en qüestió n’és plenament conscient, de tot això, i s’hi plega? El seu plantejament és el de qui ocupa el càrrec perquè no l’ocupi algú altre? Es lleva cada dia per anar a la feina amb l’ànsia destrempada de qui sent que encarna el mal menor? Està realment convençut que les seves bones intencions neutralitzen el que, per al PSC, és una posició clarament ideològica? En algun moment s’ha adonat que les seves bones intencions són l’emblanquiment perfecte per a la pacificació i la castellanització de Catalunya que abanderen els socialistes? És un cínic, o és una ànima de càntir? Bé, estimats compatriotes catalans, siguin quines en siguin les respostes, no cal fer gaire recerca per arribar a la conclusió que, benintencionat o malintencionat, algú que està al servei dels socialistes no pot estar, alhora, al nostre servei.