Mai no he entès les coses "sacrosantes". No em fan gràcia les malediccions eternes ni tot el que sona com "per sempre" ni com "perquè sí".

Deia una cançó que l'amor és etern mentre dura. I que bonic que sigui així: aquesta sensació, aquesta intensitat. I mentre duri, perquè vagi bé, que sigui etern. Però si es trenca s'ha trencat i estirar les coses que fan mal, pel simple fet que han de ser eternes, em sembla una mica "massoca".

Crec que hi pot haver amistat que duri tota una vida. I relacions de parella. O això vull creure, en el meu primer terç de vida. Ja he vist que pot existir. Però. a parer meu, això passa quan totes dues parts saben respectar-se a si mateixes i a l'altre. Sense aquesta premissa fonamental, pot intentar mantenir-se una relació per la força, per interès, per submissió, però llavors ja no estaríem parlant d'amistat o parella, sinó de pur interès.

Hi ha un amor etern, l'amor als fills. No s'altera, no esfa petit. Creix i creix. És qüestió natural. Suposo que la naturalesa ens va posar aquest "xip" per preservar l'espècie. I d'allà, es desenvolupa un arbre que ens permet conèixer el món des d'una altra perspectiva.

No tinc més déus que els meus pares i els meus fills. Crec en l'amor que ens uneix.

He vist dimonis i no viuen en llocs imaginaris, sinó entre nosaltres. I, per desgràcia, prenen decisions que ens afecten.

Conec "àngels", persones que estimen tot el que fan. Que es cuiden de tot el que els envolta, de les persones (per dins i per fora), de la naturalesa i el medi ambient, dels animals... gent plena de pau que transmeten només ganes de ser com elles.

He conegut "tot ho esguerra": els que viuen per fastiguejar. Fonamentalment basen la seva existència a impedir que els "àngels" puguin ser lliures. I funcionen com una espècie de "plaga", perquè ser un "tot ho esguerra" pot ser més senzill que ser un "àngel". Són els que trenquen, menteixen, persegueixen, agredeixen, i, en definitiva els que van deixant una reguera de "mal rotllo" per on passen.

Els àngels i els "tot ho esguerra" són incompatibles. Els déus i els dimonis també. Mentre uns proven d'avançar, els altres proven de frenar-los, tancar-los, silenciar-los.

Ara podem desenvolupar tot això de mil maneres, amb mil noms, i podrem obtenir tantes religions com calgui. Hi haurà codis de conducta perquè els "tot ho esguerra" aprenguin a conviure. Hi haurà missatges d'ànim als "àngels" perquè no sucumbeixin. I s'anomenaran de mil maneres i tindran diferents déus, dimonis i profetes.

El cas és que, segons la meva opinió, tots ells són, som, aquí, trepitjant la terra. A qualsevol racó del món. I ens passem la vida provant d'entendre'ns, a nosaltres mateixos, als altres, prenent partit en aquesta mena de "batalla". I passa en l'àmbit individual, entre grups, col·lectius...

I de sobte apareixen i tu preguntes: "per què?". I responen: "Perquè sí". "Perquè això és així i punt." "No es toca. No es pregunta. No s'imagina. No s'actua". "És sacrosant".

Durant segles hi ha "coses" que no s'han tocat, no s'han replantejat i gairebé no han pogut qüestionar-se. Cada vegada que s'ha intentat, la seva resposta ha estat la persecució, la repressió, la mort, la presó... Qui surti del seu relat serà assenyalat i, en la mesura possible, aniquilat.

La Santa Inquisició en va ser un referent. I la seva escola continua, adaptant-se (per allò que el diable es disfressarà i té mil cares). Però continuen sent els mateixos, actuant en essència de la mateixa manera.

La terra no era rodona. Foguera.

Bruixes. Foguera.

Heretges. Foguera.

Curanderos. Foguera.

Científics. Foguera.

Filòsofs. Foguera.

Mentrestant, ells robaven, violaven i feien més o menys el que els venia de gust. Creaven les seves lleis, els seus codis i els seus tribunals, amb les seves proves diabòliques, en què calia demostrar que un era innocent, en lloc de la seva culpabilitat. Et sona?

Avui la unitat d'Espanya és sacrosanta. Ningú no sap explicar-me per què...