El finançament “singular” ha tornat al centre del debat català amb aquesta barreja d'urgència i cansament que acompanya els assumptes estructurals: tots sabem que és decisiu, tots intuïm que el marc en què es discuteix està dissenyat per no tocar el nervi i, tot i així, se'ns convida a celebrar-lo com si fos la gran estació d'arribada. Convé fer un esforç d'higiene intel·lectual. El finançament no és, en primer terme, una discussió de xifres; és una discussió de poder. I si no s'entén així, es cau a la trampa més antiga: confondre un ajustament en el repartiment amb un canvi en la sobirania, confondre una concessió administrativa amb un reconeixement polític.
Una comunitat política que decideix polítiques públiques ha de poder finançar aquestes decisions amb responsabilitat. Aquest és el principi bàsic de qualsevol democràcia adulta: qui gasta ha de poder recaptar i respondre davant la seva ciutadania pel que s'ha recaptat i pel que s'ha gastat. Quan aquesta connexió es trenca, l'autogovern es converteix en una delegació tutelada. Es mantenen competències que absorbeixen el cost social i polític —sanitat, educació, serveis socials—, però es limiten els instruments fiscals que permetrien sostenir-les amb suficiència, previsibilitat i projecte. El resultat és una autonomia que administra, però que realment no governa; que gestiona el dia a dia, però que no disposa del volant. I, sobretot, una autonomia a la qual se li exigeix rendició de comptes per serveis que depenen, en una part decisiva, d'un marc d'ingressos que no controla.
Per això, quan s'invoca la “singularitat”, la primera pregunta no hauria de ser quants diners “més” arriben o com s'ajusta un índex o un altre, sinó què canvia en l'arquitectura del poder fiscal. Qui recapta? Qui gestiona? Qui inspecciona? Qui disposa? Qui defineix la política tributària, encara que sigui dins de límits raonables? Qui assumeix la responsabilitat política i democràtica completa d'un sistema, en comptes de sobreviure mitjançant transferències i negociacions periòdiques? Si la singularitat no es tradueix en capacitat real de decisió, corre el risc de convertir-se en un adjectiu útil per a tot i eficaç per a res: prou ambigu perquè cada part vengui la seva victòria i prou buit perquè el centre conservi el que és essencial.
L'Estat ha après una tècnica retòrica eficaç per neutralitzar aquest argument: quan es menciona el dèficit fiscal s'acusa d'insolidaritat
A Catalunya aquest debat té un teló de fons que s'intenta convertir en tabú: el dèficit fiscal. No cal convertir-lo en una xifra fetitxe ni en una pancarta: n'hi ha prou amb reconèixer que hi ha un saldo persistent entre el que s'aporta i el que es rep en forma de despesa i inversió, i que aquest saldo —sigui quin sigui el mètode concret amb què es mesuri— condiciona la capacitat de país per invertir, mantenir infraestructures, sostenir serveis públics al nivell que la seva pròpia economia i la seva demografia exigeixen i planificar polítiques de futur sense viure en la precarietat pressupostària. L'Estat ha après una tècnica retòrica eficaç per neutralitzar aquest argument: quan es menciona el dèficit fiscal s'acusa d'insolidaritat. Es desplaça així el debat de la democràcia a la culpa moral, del disseny institucional a la sospita ètica. Però solidaritat no és submissió financera indefinida. La solidaritat, en una democràcia, ha de ser transparent, limitada, proporcional i pactada. Ha de poder-se explicar sense vergonya i sense xantatge, i ha de permetre que qui aporta conservi capacitat de decisió sobre el seu propi model social. Una solidaritat que es decideix unilateralment, que no té límits clars i que es converteix en estructura permanent, deixa de ser solidaritat per transformar-se en subordinació.
El mirall que despulla el debat és evident: en el mateix Estat hi ha règims on la recaptació i la gestió fiscal estan vinculades a una responsabilitat política pròpia. És a dir, no som davant d'una impossibilitat tècnica, sinó davant d'una negativa política. El problema de fons no és si es pot dissenyar un marc que acosti Catalunya a un model de responsabilitat fiscal plena; el problema és si l'Estat està disposat a admetre que Catalunya actuï com a subjecte amb capacitat real de decisió. I aquesta n'és la clau: la discussió fiscal és, en realitat, una discussió sobre reconeixement. Es toleren singularitats quan s'interpreten com a diferències administrables; es combaten quan es perceben com a afirmació de sobirania. El finançament singular, si es presenta com un simple retoc, pot ser digerible per a l'Estat. Si s'entén com a pas cap a una Hisenda pròpia real —amb capacitat efectiva de recaptar, gestionar, planificar i inspeccionar—, es converteix, per a molts, en un desafiament.
Per això, cal vigilar una altra trampa freqüent: el fetitxisme de les estructures sense competències. Parlar de reforçar l'administració tributària catalana és raonable i necessari, però no n'hi ha prou amb l'edifici si no hi ha claus. Una Hisenda pròpia no és un logotip ni una finestreta; és informació completa, capacitat inspectora i normativa, control de la recaptació dels tributs rellevants, execució real i, sobretot, la possibilitat que la ciutadania sàpiga amb claredat qui decideix i a qui exigir responsabilitats. Sense això, el sistema continuarà sent el mateix amb una capa de pintura: Catalunya continuarà assumint el cost polític de la despesa essencial i continuarà depenent de negociacions que, per definició, estan sotmeses al cicle electoral, al joc de majories i a la voluntat del centre. I si alguna cosa ha ensenyat l'experiència és que la voluntat del centre no és un recurs estable: és una variable.
La pedagogia que toca fer és incòmoda perquè obliga a desmuntar el marc mental dominant. La sobirania fiscal no és un privilegi. És normalitat democràtica. El que és anòmal és el contrari: contribuir estructuralment sense disposar d'un instrument estable de decisió i haver de suplicar cada cert temps el que hauria d'estar garantit per disseny. El que és anòmal és que el debat es redueixi a percentatges, a fons, a compensacions, com si la política fos comptabilitat, quan en realitat la comptabilitat és l'empremta del poder polític. I el que és anòmal és que es pretengui tancar el conflicte nacional amb acords pressupostaris, com si el problema fos una tarifa i no un subjecte polític.
Dit això, també convé assenyalar un fet igual de rellevant: a Catalunya hi existeix un tipus de discurs que s'alimenta del conflicte, però que no té interès de resoldre'l. Hi ha actors que no s'asseuen en aquests debats perquè la complexitat no els serveix, de fet, no estan ni capacitats per entendre-la; perquè on hi ha arquitectura institucional i negociació tècnica hi ha també responsabilitat, i la responsabilitat fa nosa a l'electoralisme, sigui un populisme d'esquerres o de dretes. El seu negoci és un altre: convertir el malestar en identitat tancada, el greuge en munició i la discussió seriosa en caricatura. Quan es parla de finançament, de poder fiscal, de mecanismes solidaris transparents, de dissenys estables i verificables, no hi són. Ni se'ls hi espera. No perquè el tema sigui menor, sinó perquè un projecte de país exigeix paciència, tècnica, construcció institucional i voluntat de solució; i això no genera rèdits immediats per a qui viu de la simplificació permanent, de l'agitació i del “nosaltres contra tots” com a única proposta.
Aquest tipus de política, a més d'estèril, és nociva: degrada el debat públic, destrueix ponts socials interns i redueix la idea d'independència a una pulsió emocional sense pla, sense instruments i sense horitzó de governança. La independència, si pretén ser alguna cosa més que un crit, necessita exactament el contrari: capacitat de construir institucions, d'explicar amb rigor, de dissenyar un model fiscal viable, d'articular una solidaritat justa i limitada, i de sostenir una estratègia de llarg alè que no s'ensorri davant de cada cicle mediàtic. Qui només busca l'espurna electoral no pot liderar un debat que exigeix coneixements tècnics, enginyeria política i una ètica de la responsabilitat. I, tanmateix, convé dir-ho sense complexos: aquest debat no es guanyarà amb consignes, sinó amb credibilitat tècnica i coherència democràtica.
El risc, per tant, és doble. Per una banda, que la “singularitat” es faci servir com a anestèsia: un acord presentat com a històric que, en realitat, manté intacte el nucli del poder fiscal i només reordena la perifèria. Per l’altra, que el debat s’embruti fins a tornar-se irreconeixible, colonitzat per aquells que no volen resoldre res perquè el seu projecte depèn del fet que res es resolgui. Davant d’ambdós riscos, una posició coherent ha de ser exigent i, alhora, responsable: no donar per bo un acord com el que s’ha assolit entre ERC i el PSOE —perquè és un plantejament equivocat de base—, sinó valorar qualsevol millora concreta únicament com un pas tàctic, sense confondre-la amb el canvi estructural de paradigma que Catalunya necessita.
Aquest criteri és simple: Catalunya sortirà d'aquest procés amb més capacitat efectiva de decidir, o només amb un repartiment lleugerament menys injust? Si la singularitat implica recaptar i gestionar de forma substantiva, assumir responsabilitat fiscal, pactar un mecanisme solidari transparent i verificable, i guanyar estabilitat institucional —és a dir, deixar de viure en la negociació permanent—, serem davant d'un canvi amb sentit. Si, en canvi, tot es queda en fons, en percentatges variables, en promeses d'inversió i en comissions bilaterals que depenen del clima polític, serem davant d'una altra volta dels mateixos cavallets: Catalunya celebrant l'adjectiu mentre d'altres conserven el substantiu.
La pregunta final no és si arriben "més" o "menys" diners l'any que ve. La pregunta és si s'està construint un marc que permeti a la ciutadania catalana decidir el seu model social i econòmic amb instruments reals, i exigir responsabilitats a un govern que, per fi, tingui la clau de la caixa. Sense això, el finançament continuarà sent el mecanisme més eficient de subordinació política: una forma sofisticada de mantenir el conflicte sota control sense reconèixer el subjecte que l'origina. I, mentrestant, hi haurà qui visqui còmodament en el soroll, esperant que la frustració alimenti el seu pròxim escó; i hi haurà també sectors que, amb una displicència interessada, concedeixin a aquest soroll una pàtina de legitimitat perquè els convé no només l'espectacle, sinó el desgast que provoca a les alternatives polítiques serioses. Aquest és, precisament, la mena de país que no es construeix.