La via Starmer, proposada per Míriam Nogueras ahir al Congrés dels Diputats, amaga o indica alguna cosa més que una alternativa al patètic final de legislatura espanyola. Proposant que el PSOE presenti una persona diferent del desgastadíssim Pedro Sánchez per presidir Espanya durant el mig any llarg que queda, tot emulant la situació (amb totes les distàncies, sobretot les estètiques) del Parlament britànic, des de l’independentisme es fa una proposta que, si Espanya sap llegir-la, pot ser la seva última via per regenerar-se democràticament: convertir els pròxims mesos, eleccions incloses, en un veritable debat sobre el col·lapse del sistema del 78 i posar un home o dona “de pau”, de consens, per promoure una transició que exclogui la participació (o com a mínim el predomini) de Vox.
No existeix una veritable voluntat de reformar la Constitució en termes democràtics o plurinacionals
La veritat és que no crec que succeeixi: no existeix aquest home o aquesta dona “de pau”, no existeix una veritable voluntat de reformar la Constitució en termes democràtics o plurinacionals i, sobretot, si existís, obriria un meló que podria donar pas no a més democràcia, sinó a un sistema constitucional encara més opressor. Però que jo no cregui que passi no vol dir que no pugui estar en el guió d’algú, o d’alguns, que des d’Espanya tinguin una mínima visió d’estat i de com el problema no és corrupció del PSOE, sinó de tot el sistema. I és que l’accés de Vox al govern seria l’estocada final al règim del 78: hem fet moltes voltes, i molta comèdia “democràtica”, per acabar allí on vam partir. Entendria que algú intel·ligent a Espanya no hi estigués disposat.
Deulofeu treu el cap, una mica, però no ens fem il·lusions: l’independentisme, tot i que encara sigui capaç d’oferir bones idees, encara no troba la manera de resoldre el bloqueig en què es va ficar l’any 2017 i està pendent de massa coses. En primer lloc, del retorn hipotètic de Puigdemont (quan, com, per a què, sota quines garanties o amenaces i amb quin pla al cap). En segon lloc, la dinàmica de Junts i d’ERC, atrapats a banda i banda per pactes amb els socialistes que han dut uns resultats tendents a zero (o com a mínim gens propers a allò que anomenaríem un mínim reconeixement nacional o del conflicte, que era el que esperàvem de Suïssa). En tercer lloc, Junts mateix, que arran de les primàries a Barcelona potser haurà de compaginar més de dues ànimes i més de dos estils, com saben fer tots els partits grans. En quart lloc, el PSC, que sempre ens el deixem, però que també ha lligat el seu destí al de Pedro Sánchez i podria estar desitjant un flotador argumental que ja no li pot donar Sílvia Orriols. I per últim, en efecte, Aliança Catalana, que té l’avantatge d’oferir figures i llenguatges més joves, però el gran desavantatge de perdonar la vida a tothom, com fan els ressentits crònics i oportunistes professionals que ara semblen acostar-s’hi. No els acostuma a funcionar, aviso: per dir que Trias va ser tebi com a alcalde nacionalista, com a mínim s’ha de dir sense referències a la inexistent “Església del Mar” i lluny de les runes del Born que el mateix govern Trias va obrir, recuperar i museïtzar.
Si Junts troba el seu to (que ha de ser d’una evolució darwiniana de l’espai convergent, i que, per tant, no miri enrere: ni a Convergència, ni al 2017, sinó assumint els èxits i fracassos d’ambdues coses); si ERC s’oblida de les patètiques vulgaritats del món de Rufián i torna a les biblioteques i les escoles per ajudar a tornar a fer créixer l’onada del moviment; si troben tots dos la manera de negociar amb més eficàcia a Espanya, és a dir, d’aprofitar l’actual col·lapse del sistema del 78 per deixar de permetre que els (ens) aixequin la camisa; si fins i tot Aliança se civilitza, troba els seus límits, que és el que fa la gent adulta, i obre escletxes raonables per fer política constructiva, i si Espanya acaba trobant-se, com sembla que es trobarà molt aviat, entre la necessitat d’oferir un pacte amb Catalunya renovat o la condemna de tornar als seus vells autoritarismes, jo no descarto que Deulofeu tregui alguna cosa més que el cap. Viurem uns mesos en què, més o menys com durant els anys del preprocés, les accions polítiques més petites tindran conseqüències històriques. Més enllà d’això, que és prou explícit, només puc invocar una màxima més borrosa, però que estic segur que molts sabran entendre: qui pugui fer, que faci.