Anys abans que una criatura anomenada Zakaria fos considerat el primer ‘català’ de l'any, el meu amic Noureddine i jo estàvem protegint una urna dins una escola el matí de l’1 d’octubre de 2017 sense que a cap Mosso d'Esquadra o Guàrdia Civil, lògicament, li importés massa que jo hagués nascut a Catalunya i ell al Marroc. A qui sí que li importa molt això, en canvi, és a la gent que cada inici de gener posa el crit al cel davant el fet que els primers catalans de l'any no es diguin Jaume, com el nostre rei conqueridor nascut a Occitània fruit d’un coit entre un senyor d’Osca i una senyora de Montpeller, sinó més aviat Zakaria, Dayla Mia o Abdul Jabbar, segurament el nom més ben parit del planeta.

Evidentment, tampoc no tenen les seves arrels a cap dels antics regnes de la Corona d’Aragó, cosa que provoca un daltabaix emocional a gent teòricament molt independentista i que, a més, té per costum posar-se la bandera d'Anglaterra -la Creu de Sant Jordi- a la bio de Twitter o glorificar un exèrcit de mercenaris format en bona part per sarraïns com van ser els almogàvers. La notícia és tan absurda com els ximples que s’alarmen en llegir-la, però, ja que any rere any tothom s’oblida d’explicar que, segons l’article 17 del Codi Civil, qualsevol criatura nascuda a Catalunya i filla de residents estrangers no és oficialment un infant català —ni tampoc espanyol—, ja que adquireix la nacionalitat dels seus pares.

Sense catalanitat, Catalunya mai no serà lliure, d'acord. En l'era de la globalització, però, cal tenir clar que només amb catalanitat, la Catalunya lliure no existirà mai

Qui escriu aquestes ratlles tampoc va néixer sent oficialment ‘català’, desgraciadament. En el moment d’arribar al món, lògicament, tampoc em preocupava això. Va ser després, anys més tard, quan vaig entendre que el meu passaport deia una cosa i el meu cor en sentia una altra, ja que jo formava part d’una nació sense estat. Des d’aleshores, em passo la vida dient “I’m Catalan” quan vaig pel món i la recepcionista de l’hotel de torn s’equivoca escrivint “Spanish” a la nacionalitat. També s'equivoquen els que clamen als quatre vents que Catalunya se'n va en orris perquè ja no neixen Joans, Montserrats, Enrics o Eulàlies i s'obliden de dir, en canvi, que mentre els pares de l'Abdul Jabbar, la Mihaela o el Sharif de torn feien el primer català de l'any, ells no feien res perquè ja tenen una criatura i tenir-ne una altra "és un maldecap". Portar-los al Cruïlla o al Sònar Kids ja és més complicat quan tens dues canalles, suposo, és clar.

En temps de la globalització, s’ha de ser tanoca per creure que el futur de la nació passa només per una Catalunya catalana. Sense catalanitat, Catalunya mai no serà lliure, però només amb catalanitat, la Catalunya lliure no existirà mai. La catalanitat es fa, ja que no és català qui neix a Catalunya, ni tan sols "qui viu i treballa a Catalunya", com va dir Jordi Pujol, sinó que és català qui vol ser-ho, com també va dir ell i ningú no ho recorda mai. Per tant, la pitjor manera de fer catalans els qui neixen sense un nom català és assenyalant-los, difamant-los i tractant-los d’escòria, sobretot sabent que la integració lingüística i cultural dels nouvinguts és un dels grans reptes que tenim com a país. Tant costa entendre que un no és d'allà on neix, sinó d'allà on vol veure créixer els seus fills o els seus somnis, per tant, d'allà on el futur és una oportunitat? Això són les pàtries al segle XXI, i els catalans seran catalans, dient-se com es diguin i havent nascut on sigui, sempre que Catalunya tingui un projecte per a ells.

Hi va haver un dia en què molts catalans que per res del món eren fills de cap Joan, cap Montserrat, cap Enric o cap Eulàlia estaven defensant amb les urpes unes urnes per poder decidir el seu futur

La pregunta, doncs, és quin és el projecte que Catalunya pot oferir als catalans, els de tota la vida i també els de no fa tant? Un projecte engrescador de país, una oportunitat de construir un millor lloc on viure, una república que trenqui amb tot allò que l'estat espanyol no assoleix en matèria econòmica i social. I sobretot, un nou país que protegeixi la pervivència d'una llengua i una cultura mil·lenària. Sí, d’acord, bla, bla, bla. Però cal alguna cosa més. Podem deixar de viure al tercer país d'Europa amb la quota d'autònoms més alta del continent. Podem deixar d'arribar tard a la feina per culpa d'una xarxa de Rodalies gestionada amb deixadesa des de Madrid. Podem deixar de tenir un sistema tributari injust, unes lleis repressives hereves del franquisme, un sistema judicial que encara viu en blanc i negre o un sistema sanitari que fa aigües, però sense els catalans vinguts i nascuts en el bressol d'altres cultures, és evident que el poder mai no deixarà de ser un simple voler. 

Si l’1 d’octubre no érem quatre gats sinó més de dos milions de persones volent construir un país nou, és perquè com a mínim la meitat érem fills, nets o besnets de gent nascuda molt lluny d’aquí però que un dia va arribar a Catalunya i, malgrat que Ciutadans, el PSC i la caverna mediàtica espanyola no ho vulguin admetre, va trobar-hi un projecte. Un horitzó. Una llar com la que hi han trobat els pares del Zakaria, la Daila Mya o l’Abdul Jabbar, criatures que avui encara són massa petites, és clar, però a qui d'aquí a uns anys els deixaré llegir aquest article per fer-los veure que un dia, quan eren petitíssims, vaig parlar d’ells i ho vaig fer amb esperança, perquè és l’esperança el que ens farà ser. I llegiran que hi va haver un temps en què aprendre a parlar català no s'entenia com una obligació, sinó com un avantatge. Que hi va haver un temps, fins i tot, en què vam ser capaços de crear un relat nacional motivador, per això un dia molts catalans que per res del món eren fills de cap Joan, cap Montserrat, cap Enric o cap Eulàlia estaven defensant amb les urpes unes urnes per poder votar. 

Entendran, aleshores, que el matí que el meu amic Noureddine i jo vam lluitar per votar en un referèndum, també hi havia molts altres catalans fent el mateix. Eren els catalans que s'havien criat parlant castellà, àrab, urdú, gallec, italià, romanès, polonès, mandarí o anglès, potser, però eren allà perquè els autèntics fills de la pàtria al segle XXI ens diem Abdul Jabbar, Jennifer, Oriol, Wáng, Nadia, Antonio, Mercè, Gladys, Domenico o Pep, com un servidor, i érem allà, sobretot, perquè havíem entès que ser català no és una imposició o un adjectiu per definir el lloc on neix algú, sinó una manera d'entendre el món. En definitiva, una meravellosa idea de futur per la qual val la pena lluitar.