En un article de fa poc més de dos anys, em referia a l’empresari del sector del paper i enginyer industrial Joan Vila amb motiu de la publicació del seu llibre Economia en el canvi climàtic (Un empresari contra el canvi climàtic). Doncs ara n’acaba de treure un altre titulat La fi de l’abundància (Icaria Editorial) que entronca amb la mateixa problemàtica (l’ebullició climàtica, en paraules d’António Guterres, secretari general de les Nacions Unides), però emprant una perspectiva més econòmica i interpel·lant també al comportament humà, o el que ell anomena canvis conductuals de les persones.

Del nou llibre d’aquest empresari pensador, que escriu un article cada diumenge al Diari de Girona, m’han semblat especialment interessants dos aspectes que fins ara ell no havia tractat en els llibres previs. El primer és l’economia dels recursos materials i els límits del creixement econòmic. Joan Vila subscriu algunes de les tesis del que es coneix com a economia ecològica, que compta entre els seus impulsors amb l’economista català Martínez Alier, recentment guardonat amb el premi internacional Holberg. Segons aquest corrent, la revolució industrial i el creixement econòmic derivat s’han produït a partir d’un recurs no renovable (com són els combustibles fòssils) i a partir de materials no renovables (com els metalls). Els primers els hem cremat i els continuem cremant, dissipant-ne l’energia i emetent gasos d’efecte hivernacle; els segons els extraiem, els utilitzem, i pràcticament no els reciclem. Això per no parlar d’altres recursos que estem sobreexplotant, com ara els hídrics i pesquers, o l’ús massa intensiu de les terres de cultiu.

Específicament en l’àmbit de materials, Vila ens il·lustra el caràcter finit dels recursos sobre el que s’ha assentat el creixement econòmic. El consum de materials a escala mundial supera els 100.000 milions de tones (unes 13 tones per habitant), amb la circumstància que l’home és una autèntica màquina de dispersar recursos pel medi ambient (aire, aigua o abocadors). Si seguim així, deixarem el planeta a suor de mort (dic jo). Tenim petroli per a 47 anys, carbó per a 96 anys, urani per a 76 anys, crom per a 15, zenc, estany, plom o coure per a menys de 35 anys, etc. L’augment de la demanda d’aquests metalls portarà problemes econòmics i geopolítics si no s’és capaç de reduir-ne la demanda o no es troben altres fonts d’aprovisionament, sobretot amb el reciclatge, que és la gran reserva de materials.

Tenim un dèficit de valors com el treball, la solidaritat, l’empatia, la humilitat, la modèstia, el respecte, entre altres. La recuperació d’aquests valors és completament necessària per a poder entomar la frugalitat que comportarà la transició energètica

El segon aspecte que m’ha interessat és la denúncia que fa Vila en el sentit que la societat actual té un greu problema de valors. El progrés tecnològic, amb un protagonisme destacat del món virtual que gira al voltant d’internet, ha modificat el comportament humà. L’ambició, el consumisme, la disponibilitat insòlita de productes al mercat per a aconseguir “satisfaccions”, han potenciat l’hedonisme i la preeminència de l’individu enfront dels entorns clàssics de família, comunitat, amics... Tenim un dèficit de valors com el treball, la solidaritat, l’empatia, la humilitat, la modèstia, el respecte, entre altres. La recuperació d’aquests valors és completament necessària per a poder entomar la frugalitat que comportarà la transició energètica (capítol XVII del llibre).

Precisament, amb relació a la transició energètica, Joan Vila ens recorda una bateria de mesures que posen en relleu, un cop més, el seu compromís amb la societat i amb el planeta, que tenen més valor venint com venen d’un empresari. La seva recepta per mirar de corregir el canvi climàtic passa pel fet que els governs emprenguin mesures a escala global i les persones a escala individual. A tall d’exemple: augmentar el preu de l’energia actual de manera que hi hagi incentius per a invertir en sistemes energètics alternatius (renovables); introducció universal de taxes al CO₂; implantació d’aranzels als productes importats, que garanteixi que el seu preu del carboni sigui equivalent al preu del carboni de la producció dins del mercat; introducció d’impostos a l’extracció de productes, inclosa l’aigua; desincentivar el consum de productes per la via de restringir el crèdit, concretament passant les targetes de crèdit a dèbit; específicament el crèdit hauria de centrar-se en inversions, no pas en consum; allargament de la vida dels productes, amb més qualitat, obligant a tenir recanvis i llocs de reparació propers; deixar d’invertir en estructures de formigó i en noves carreteres per invertir en transport públic.

De l’economia de l’abundància desbocada i del “sempre més i més” (això ho dic jo) a l’economia de la contenció, de la frugalitat. Per arribar-hi calen canvis en les actituds personals i en els valors. La fi de l’abundància està anunciada amb lletres majúscules. És a les nostres mans que arribi abans, una mica més tard o, fins i tot, que si us plau per força ens hi adaptem.