Fa pocs dies vaig participar en la presentació del llibre Economia en el canvi climàtic (Icaria Editorial) al Col·legi de Periodistes de Catalunya. El seu autor és l’enginyer industrial Joan Vila, una persona experta en temes energètics i profundament conscienciada de la gravetat del canvi climàtic, que fa incursions desacomplexades en el món de l’economia. L’autor reuneix una condició que, al meu entendre, el fa especial: és un empresari, concretament del sector del paper, àmbit en el que, segons diu, fabrica el paper més sostenible d’Europa, entre altres coses per la dràstica reducció de consums energètics, d’aigua i de fibres, i una llarg reguitzell de certificacions ambientals.

He conegut molts empresaris industrials al llarg de la vida, però molt pocs que a més de dedicar-se a la seva empresa facin el que, per sistema, fa el Joan Vila, que és dedicar una part del seu temps a pensar, documentar-se, valorar, i fer propostes sobre temes que afecten el conjunt de la societat. Ho va fer fa uns anys al seu llibre sobre la penúltima crisi (La crisi des de la trinxera: economia per a empresaris, publicat el 2014) i ho ha tornat a fer, aquesta vegada sobre el model de desenvolupament econòmic i sobre el greu problema del canvi climàtic, que cal abordar seriosament. Altrament el planeta se’n va en orris, inclosos nosaltres.

En síntesi, el model de desenvolupament que ha tingut occident i que ha servit de pauta pels països que s’hi van afegint darrere (amb la Xina com a alumne no només avantatjat, sinó que liderant la capçalera), ha descansat en una sobreexplotació de recursos energètics, minerals i de matèries primeres, com si la seva disponibilitat fos il·limitada. En la mateixa línia, s’ha tractat l’aire del cel i el mar com si fossin abocadors de lliure disponibilitat.

El canvi climàtic és una autèntica amenaça pel futur i un símptoma més de la manera immisericorde en què tractem el planeta. El model econòmic basat en l’endeutament i en el creixement at eternum són símptomes de com ens hem organitzat el humans, que a l’entendre de Vila, cal revisar profundament. Entre altres coses perquè sembla que els fonaments de la casa del benestar material que hem construït s’estan podrint... I podria caure en un futur no llunyà.

Vila aporta dades a nivell global i a nivell català per defensar els seus arguments. I no es limita a la diagnosi de la situació dels reptes energètics, ambientals i econòmics, sinó que dona receptes (canvi d’hàbits de consum, taxació extensiva del CO2, reparació del mal ocasionat al planeta, decreixement, entre altres) i en fa pinzellades aplicades a casa nostra, amb calendari inclòs, algunes de les quals inspirades en actuacions en curs a la seva estimada Garrotxa.

El problema que tenim davant no és fàcil de solucionar, perquè els països que venen darrere se senten amb el mateix dret que els desenvolupats d’aplicar el model que van fer servir els avançats. Els moviments migratoris en el futur no són independents de les solucions que es trobin.

Conscient de la dificultat dels canvis i de l’horitzó en el que es plantegen, Vila sap que està sembrant, que els canvis no són d’avui per demà, que crea un relat de racionalització dels recursos i de frugalitat imprescindible per aturar la degradació del planeta, en benefici no ja dels nostres nets, sinó dels nostres fills. L’autor interpel·la tant els individus com els polítics que poden fer molt per corregir la dinàmica en la que estem instal·lats.

En definitiva, el llibre de Joan Vila pot interessar a moltes persones. No només perquè l’ha escrit un empresari, que com tots s’ocupa permanentment de millorar l’eficiència, la innovació, la penetració en el mercat, etcètera, sinó per altres motius: el seu intel·lecte traspassa les parets de l’empresa i practica la responsabilitat social personal. Apassionat per l’economia, fa propostes amb valentia i convenciment; sempre mira lluny, posa els llums llargs sobre els problemes; és realista, res del que proposa és impossible, per bé que pot trigar més del que ell voldria; pensa en les persones ... i en el planeta.