D’ençà de la reculada del 2017, l’independentista mitjà ha après a relacionar-se amb la vida política del país des de la desconfiança. Fins i tot, sovint, des del ressentiment. Ningú vol tornar a ser l’idiota que es deixa ensarronar, el ruc a qui els mateixos enganyen dues vegades. Això no vol dir que el català mitjà hagi deixat de votar del tot els tres partits típicament independentistes, com bé demostren els resultats electorals, malgrat el gran forat de l’abstenció. Fins i tot els qui els voten han assumit que la independència és una marca de partit, però ja no és un fi. És la manera de distingir els qui considerem “dels nostres”. La decepció postreferèndum ha forçat un ciutadà polític amb tendència a protegir-se, a replegar-se en allò que té de personal la nació per no tornar-se a ferir en allò que és col·lectiu. És una dinàmica que hem entès com a guàrdia de la nostra autoestima i aixopluc de la nostra dignitat. Sobretot per al català militant de l’abstenció, la càrrega de la prova ha estat invertida i tothom és culpable fins que es demostri el contrari.
Un gruix important de votants s’estima més la calma de l’enganyifa que el risc de tornar a ser enganyat
Sobre la vida política del país plana una boira de sospita en què el més fàcil és no prendre’s res seriosament. Per dissipar aquesta boira, però, cal alguna cosa més que fugides endavant en nom de l’esperança i d’un tomb, perquè aquestes empentes poden menar a fer-ho tot encara més sospitós. Aquest és un dels problemes amb què es trobarà —si no és que ja s’hi troba— la proposta política de Jordi Graupera i Clara Ponsatí. Un gruix important de votants s’estima més la calma de l’enganyifa que el risc de tornar a ser enganyat. La sospita encara s’eixampla més si es té en compte que tant Graupera com Ponsatí compten amb un capital polític no només marcat pel seu passat, sinó també deformat per la crítica que la resta de partits abraonen sobre qui vol aixecar el cap. Ponsatí era al govern l’u d’octubre. Graupera va fracassar amb Barcelona és Capital. Ponsatí ha estat al Parlament Europeu amb Carles Puigdemont fins que se n’ha desentès. Graupera sempre és vist com el més superb —i de dretes— de la sala. Si no són uns eixelebrats, cadascú deu ser conscient dels fantasmes que arrossega.
El país viu un moment en què ningú sembla disposat a prendre riscos, en què fer alguna cosa nova ja és un risc en si mateix. Per als set-cents catalans que ja han pagat els famosos dotze euros, n’hi ha hagut prou amb això per fiar-los atenció, que no és sinònim de confiança. Fins avui, totes les anàlisis que s’han fet d’Alhora, la proposta de Graupera i Ponsatí, s’han basat en els seus fantasmes i en un vídeo imprecís. L’analista més generós ho ha tractat com un misteri. Desgranant l’anunci fil per randa, l’únic que s’hi entén és que el marc retòric del mentrestant no només els sembla l’eina amb què la Generalitat pretén tapar-se les misèries, sinó que els sembla una eina ineficaç que no aconsegueix el que es proposa. Aquesta, em sembla, és la fase en què hauran de demostrar ser prou hàbils per a convertir en confiança l’atenció del català assedegat a qui pretenen arribar.
Un dubte se centra en si n’hi ha prou amb ajustar-se als problemes que té el país —resoldre’ls demana d’entrar en conflicte amb l’Estat— per a bastir un programa que no sembli una altra estafa
La disjuntiva rau en el fet que, tal com està configurada la relació que mantenim avui els catalans amb la política, augurem una ensarronada si ens sembla que l’eix nacional passa per sobre del social. És, segurament, una resposta traumàtica que carreguem els votants del postprocés. El marc en què es presenta Alhora posa el focus en el fet que, si es volen resoldre d’arrel els problemes socials, cal anar al fons del conflicte nacional. Això demana un salt de fe que requerirà concrecions que ho aterrin, de certeses on el votant pugui agafar-se per, igual que l’autonomisme ens demana aparcar l’eix nacional per resoldre el “mentrestant”, no haver d’aparcar el “mentrestant” per continuar sent independentistes. Aquesta és una solidesa clau que de moment no sabem si ens poden oferir. Un dubte se centra en si n’hi ha prou amb ajustar-se als problemes que té el país —resoldre'ls demana d’entrar en conflicte amb l’Estat— per a bastir un programa que no sembli una altra estafa. L’altre dubte rau en si els implicats tenen prou mà esquerra per a fer-ho, tenint en compte que la resta de partits independentistes faran el possible per a desprestigiar qualsevol proposta girant en contra l’“anàvem de catxa”.
El risc pres en un moment desinflat i la novetat de la proposta, tot i el passat i present dels seus instigadors, acosta Alhora a ser un partit més subjecte al dubte que a la sospita
Malgrat tots els malgrats, per a més de set-centes persones n’hi ha hagut prou amb un vídeo i dotze euros per capgirar, altra vegada i acotat a Alhora, la càrrega de la prova. El risc pres en un moment desinflat i la novetat de la proposta, tot i el passat i present dels seus instigadors, acosta Alhora a ser un partit més subjecte al dubte que a la sospita. L’aposta no parteix ben bé de zero, però la política catalana està tan enfangada que només el gest de bastir una marca nova ja ha fet aixecar algunes mirades. A alguns fins i tot els haurà fet recordar què vol dir tenir ganes de tornar a participar en la vida política. Hi ha dubte, però no hi ha confiança. Per als qui seran al Teatre Borràs la tarda de la diada de Sant Jordi, encara no hi ha cap certesa prou ferma que els faci pensar que val la pena tornar–se a desprotegir. Ara, però, tampoc tenen l’instint de protegir-se encara més. Si Graupera i Ponsatí formaran part del trauma o aconseguiran dissipar la boira, em sembla que a hores d’ara només ho intueixen ells i els seus fantasmes.