Aquest article ha de començar amb dues prèvies necessàries: la primera, que la ministra Irene Montero tenia les millors intencions a l’hora de promoure la famosa llei del sí és sí; la segona, que, de bones intencions, l’infern n’és ple.   

Per molt que es repeteixi, una vegada i una altra, que la llei va néixer per protegir les dones i agreujar les penes contra els agressors, el cert és que el balanç que ha deixat ha estat catastròfic. Segons les dades actuals, i sense comptar tots els casos que ja estan en revisió (que es compten per centenars), més d’un miler d’agressors s’han vist beneficiats amb reducció de penes, i més d’un centenar han estat excarcerats, incloent-hi casos tan coneguts com el del tristament famós violador de Lleida. Amb aquest escenari dantesc al davant, mantenir la idea que la llei era bona és una obcecació difícilment catalogable, més enllà de l’ortodòxia partidista més intransigent.

En quin món de supremacisme ideològic viu Irene Montero que creu que pot interpretar el sentit de tot el moviment feminista en funció de les seves dèries ideològiques?

Tot el que ha passat amb el sí és sí ha estat un complet desastre, des dels inicis, quan ja es va avisar des de diferents instàncies que la llei podia tenir resultats indesitjats, fins a la tossuderia amb què s’ha volgut mantenir, malgrat les dramàtiques evidències. I intentar justificar aquest monumental nyap —del qual el PSOE n’ha estat tan culpable com Podemos— amb la cantarella del “jutge fatxa” no és res més que una patètica fugida endavant que només han comprat els seguidors més irredempts. La crua realitat és que els jutges no podien fer cap altra cosa, en la immensa majoria de casos, que interpretar la llei a favor del penat, amb el dolor immens que això ha causat a les víctimes. Víctimes, per cert, que són les grans oblidades de tota aquesta polèmica. Era, doncs, evident que la llei havia de ser modificada, com finalment així ha estat, perquè havia esdevingut una llei Frankenstein que amagava monstres. Certament, és inconcebible que una reforma del Codi Penal tan delicada com aquesta, que afecta un tema tan sensible com el de l’agressió sexual, s’hagi fet amb tanta potineria i poc rigor. En tot cas, benvinguda la rectificació, encara que l’aritmètica parlamentària aconseguida sigui força antipàtica. Per cert, i en parèntesi, què caram feia JuntsxCat abstenint-se i, per tant, allunyant-se de la percepció central del seu propi electorat? Del vot en contra d’ERC, poca cosa a dir, atès que en aquest tema han posat el pilot automàtic progre, i no s’han aturat a llegir les conseqüències.

El feminisme no és un partit, ni pot patrimonialitzar-lo un sol partit, i quan s’utilitza com a simple pancarta partidista, passa el que ha passat amb el sí és sí, que es fa un mal considerable als mateixos drets que es volien protegir

Emperò, artificis i malabarismes polítics a part, el més greu és l’apropiació que ha fet la ministra Montero i la gent de Podemos del moviment feminista a l’engròs, amb expressions d’un sectarisme ideològic de manual. El seu lacrimogen discurs després de l’aprovació de la modificació, assegurant que era un dia trist per a totes les feministes, va ser tan patètic com fal·laç. Patètic perquè, malgrat les desastroses conseqüències, Montero no ha estat capaç de fer ni una mínima autocrítica, ni ha mostrat cap empatia per les víctimes del seu desastre; i fal·laç perquè és literalment mentida. Qui és ella per monopolitzar el feminisme? No poden ser feministes les víctimes que han patit les rebaixes de penes dels seus agressors i estan en contra de la llei? No ho pot ser la considerable quantitat de dones que, des de l’àmbit públic, han clamat contra aquesta llei? No ho poden ser les advocades que l’han considerada una pèssima llei? I tota aquella ciutadania que se sentia esgarrifada pels resultats que la llei ha provocat, cap ciutadà no és feminista? O encara més, atès que sembla que no s’ha plantejat aquestes preguntes: en quin món de supremacisme ideològic viu Irene Montero que creu que pot interpretar el sentit de tot el moviment feminista en funció de les seves dèries ideològiques? El feminisme no és un partit, ni pot patrimonialitzar-lo un sol partit, i quan s’utilitza com a simple pancarta partidista, passa el que ha passat amb el sí és sí, que es fa un mal considerable als mateixos drets que es volien protegir. A banda d’alimentar el protomasclisme que està traient l’orella per la banda dretana extrema.

El feminisme, senyora Montero, no és un drap brut que es pot fer servir per a la guerra de partits. No és una pancarta en una manifestació. No és un eslògan electoral. I, sobretot, no és patrimoni d’unes sigles ideològiques que, monopolitzant la lluita de les dones, l’única cosa que aconsegueixen és deteriorar-la i fer-la antipàtica. Sortosament, hi ha més persones feministes que votants de Podemos. Potser li anirien les coses millor, a la senyora Montero, si ho tingués en compte.