Quan em pregunten si soc feminista, no sé mai què respondre (a la Rosalía li passa el mateix, però per altres motius, em sembla), bàsicament perquè s’ha pervertit tant el concepte feminisme que prefereixo no veure-m’hi involucrada. Hi ha una part de les dones (que solen wokejar bastant) que, suposo que per comparació i mimetisme amb el concepte masclisme, malinterpreten el feminisme: si masclisme vol dir ‘Actitud basada en l’atribució de superioritat a l’home sobre la dona’ (segons el DIEC), llavors feminisme deu o ha de voler dir ‘Actitud basada en l’atribució de superioritat a la dona sobre l’home’, i es queden tan amples (és a dir, actuant com ho faria un masclista de catàleg: odiant visceralment el sexe “contrari”). Amb aquesta gent, no m’hi trobareu pas compartint-hi un diàleg; primer, perquè no saben què vol dir dialogar i, segon, perquè la vida és massa curta per perdre el temps amb radicalismes estèrils i contraproduents. Ara bé, si feminisme vol dir estrictament que els homes i les dones hem de tenir els mateixos drets i deures, m’hi sumo ara mateix; on s’ha de firmar?
Humilitat i bons aliments. Creure’s superior als homes i humiliar-los perquè durant centenars d’anys ALGUNS homes ens han agredit, humiliat, violat i assassinat, és no voler evolucionar, és quedar-se a l’edat mitjana de les emocions i viure en el rancor i la venjança. Si no vols que et maltractin i et menyspreïn pel fet de ser dona, per què maltractes i menysprees els homes pel fet de ser homes? Quina culpa tenen els homes actuals del que van fer els seus avantpassats? O quina culpa tenen la resta d’homes del que fan o han fet alguns homes? Només faltaria que haguéssim d’heretar les culpes de les generacions anteriors o de la gent desequilibrada de la nostra era; prou feina tenim amb les nostres pròpies culpes. Tornar mal per mal és voler entrar en un bucle infinit de venjances (cent anys de superioritat moral femenina; cent anys de superioritat moral masculina). Diria que és millor començar de zero, tornar-hi com si res no hagués passat i establir unes lleis que facin possible aquesta igualtat entre homes i dones (unes lleis de veritat, que protegeixin la víctima i no el botxí), i que a qui se’n salti alguna se li apliqui la pena corresponent, sense dilacions ni vacil·lacions. No crec que sigui tan difícil, no? Només cal voler-ho.
Només dic que ni tots els homes són uns psicòpates assetjadors ni totes les dones unes santes
Abans que m’ataqueu —perquè ja sé que avui en dia s’opta molt més per atacar i dir que ets una feixista que per raonar i dialogar—, no estic dient que no hi hagi homes que s’han comportat com unes bèsties amb les dones (jo mateixa hi vaig tenir una relació i encara en pateixo les conseqüències) i que no es mereixin un càstig, només dic que ni tots els homes són uns psicòpates assetjadors ni totes les dones unes santes. Qui cometi un delicte contra una persona (sigui home o dona) ha de ser jutjat conforme a la llei i, si és declarat culpable, complir la condemna que se li apliqui —que sigui alguna cosa més que no poder acostar-se a menys de dos-cents metres de la víctima, perquè ja sabem com acaba això; que sigui proporcional al grau de perillositat del culpable, si pot ser, perquè la justícia ha de ser, per sobre de tot, coherent. Una justícia objectiva seria ideal, una justícia que no es deixi influir per les modes morals del moment ni per interessos personals.
Últimament, es parla molt de l’extrema dreta, trobem experts en extrema dreta fins i tot a dins dels galets de l’escudella, però encara es parla molt poc —o amb la boca molt petita— de les feministes radicals (aquelles que si poguessin farien desaparèixer tots els homes de la faç de la terra i ho celebrarien penjant un primeríssim primer pla de la seva vagina a Instagram; o aquelles que prefereixen modificar tota la gramàtica catalana per adaptar-la al seu símptoma i poder posar a LinkedIn que són escriptoris i professoris). M’agradaria que aquests éssers superiors, que han estat dotats d’un saber que la majoria d’humans no tenim, m’expliquessin com reproduiran la seva espècie sense els homes, i no s’hi val a dir que a través de la inseminació artificial, que és trampa i a més a més no és cert! En fi…, soc feminista? Vull que les dones i els homes tinguem els mateixos drets i deures i que acceptem que, de la mateixa manera que és cert cada persona és única i irrepetible, també és cert que anatòmicament els homes i les dones som diferents, i que no passa res, la natura és molt sàvia i per algun motiu ens ha fet diferents. I dir això no és ser una neonazifeixista d’extrema dreta, és dir una obvietat i voler la igualtat entre homes i dones acceptant-ne les diferències.