Sense preàmbuls i a boca de canó: la gent de Podem està fent un ús partidista absolutament pervers de la lluita feminista. No només converteix la causa de la dona en el pati privat de les seves guerres ideològiques, sinó que sobreactua amb una retòrica tan agressiva que aconsegueix activar els anticossos de moltes persones que, sense abraçar el feminisme, podrien entendre’n els motius. Per dir-ho clar, està convertint el feminisme en una qüestió frontista que, amb el seu histrionisme, nodreix l’ou de la serp del protomasclisme que comença a treure l’orella, de la mà de l’extrema dreta. Tot plegat, una suma de despropòsits que poden ser útils per a les estratègies del seu partit, però de cap manera ajuden a la lluita pels drets de les dones.

Algunes reflexions al respecte. La primera: la causa de la dona ha de ser transversal i plural, o no serà. Si la monopolitza un partit de manera exclusiva, i la utilitza per fer campanyes de descrèdit als seus opositors, als quals expulsa de la causa, l’única cosa que s’aconsegueix és menysvaloritzar-la, aprimar-la i convertir-la en una simple pancarta de la guerra política. En aquest sentit, les dues polèmiques protagonitzades per Podem en la manifestació feminista són paradigmàtiques d’aquesta agressivitat sobreposada: d’una banda, la famosa Ángela Rodríguez (Pam), flamant secretària d’estat per la igualtat, que corejava el “qué pena me da que la madre de Abascal no pudiera abortar”; de l’altra, la jutge Victoria Rosell Aguilar, actual delegada del govern contra la violència de gènere, que assenyalava Ana Rosa Quintana amb expressions insultants. Més enllà de les diferències amb la Quintana i del combat de les idees de l’Abascal, aquesta mena d’actituds, fetes des de les posicions institucionals, només serveixen per enfortir els opositors i alimentar la retòrica contrària als nostres drets.

La causa de la dona ha de ser transversal i plural, o no serà. Si la monopolitza un partit de manera exclusiva, i la utilitza per fer campanyes de descrèdit als seus opositors, als quals expulsa de la causa, l’única cosa que s’aconsegueix és menysvaloritzar-la, aprimar-la i convertir-la en una simple pancarta de la guerra política

Si alguna cosa ha fet avançar la lluita per la igualtat, ha estat justament l’actitud contrària: convertir-la en una causa que ens implica a tots, dretes, esquerres, liberals, centrecampistes, tots els espectres ideològics units, amb els seus matisos, en la lluita contra la violència de gènere, l’esquerda laboral i la discriminació ancestral. És del tot injust considerar que la lluita pels drets de la dona és una qüestió exclusiva dels partits d’esquerres, perquè des dels inicis de la lluita hi ha hagut dones de tots els colors, moltes d’elles profundament conservadores, que han estat decisives en l’avenç dels drets.

Tal vegada l’exemple més rotund a la península és el de la diputada Clara Campoamor, que va aconseguir el sufragi femení el 1931, en contra de la posició de les dones socialistes que hi estaven en contra per tactisme electoral. Fins i tot va haver d’enfrontar-se a la progressista Victoria Kent, que va intentar justificar per què seria dolent que les dones votessin. I si mirem als inicis mateixos de la lluita sufragista, és evident que eren dones de bona posició, gens proclius a ser revolucionàries, les que varen alçar les primeres banderes. Des d’aleshores, ha estat una lluita compartida per dones (i homes) de diferents ideologies, i qualsevol intent de patrimonialitzar la causa només ha servit per danyar-la severament. En aquest sentit, la demagògia feminista hiperventilada de Podem fa més mal que bé a la necessària complicitat social que la causa necessita. A més, en els darrers temps ha estat tan ferotge l’intent de Podem de monopolitzar el feminisme que fins i tot els ha conduït a cometre errors gravíssims, com els de la llei del “només sí és sí", tan apressada, com mal feta i, en conseqüència, nociva per a les mateixes dones que cercava protegir.

Si mirem als inicis mateixos de la lluita sufragista, és evident que eren dones de bona posició, gens proclius a ser revolucionàries, les que varen alçar les primeres banderes. Des d’aleshores, ha estat una lluita compartida per dones (i homes) de diferents ideologies, i qualsevol intent de patrimonialitzar la causa només ha servit per danyar-la severament

La segona reflexió té a veure amb la hiperideologització de la causa, tan sobrecarregada d’altres qüestions ideològiques que acaba ofegant-se per excés. La lluita contra la discriminació de la dona no pot ser el contenidor on col·locar-hi totes les pancartes del progressisme més militant, perquè novament es trenca el consens bàsic i es converteix la dona en un simple lema demagògic. En la lluita per la dona hi ha hagut, des de sempre, persones que tenen models econòmics, socials i polítics diferents, però que han remat en la mateixa direcció a l’hora de lluitar contra la discriminació. Tanmateix, Podem actua com si hagués inventat el feminisme, com si no existís més d’un segle de lluita de persones de totes les ideologies, com si només es pogués defensar la dona si es milita en el seu dogmatisme. Més que defensors d’una causa, semblen guardians de la fe, convertits en martells d’heretges dels qui no segueixen el seu catecisme.

Com a conseqüència de tot plegat, el feminisme comença a transformar-se en una qüestió antipàtica que, lluny de concernir tothom, és exclusiu de determinada militància ideològica. Amb l’afegit de la prepotència “moral” que s’atorga determinada esquerra, convençuda que tenen la raó absoluta, sense matisos, ni contradiccions. Sincerament, és molt pesat i, sobretot, molt decebedor perquè desfà anys de lluita compartida. Ni la bandera de la dona és de Podem, ni tenen cap dret a quedar-se-la. Primer, perquè l’exclusivitat minoritza i redueix la força del feminisme. I segon, perquè és un greuge insultant als milers de dones de totes les ideologies que han lluitat perquè avui les Montero de torn siguin ministres. Una mica de respecte, doncs, a la seva memòria. Una mica de respecte, i una mica menys de fatxenderia.