Un grup de sediciosos, rebels i malversadors de diner públic van perpetrar a Catalunya un cop d'estat violent que va provocar la fugida de milers d'empreses.

Aquest és, resumit, l'argument que l'Estat va elaborar i després s'ha encarregat de marcar-nos a foc per justificar tenir 9 persones en presó provisional, 7 a l'exili i aplicar inconstitucionalment l'article 155 de la Constitució. Entre altres amanyagaments.

Al final, la realitat ha desmuntat completament la farsa i ha demostrat que formava part d'un guió de ficció que Madrit (concepte) va seguir amb disciplina estalinista. Però això ara ja tant és, perquè un cop aconsegueixes col·locar un relat, una falsa veritat paral·lela, no hi ha veritat certa que t'ho desmunti. Però això no vol dir que deixem de recordar els llençols que aquest relat ha anat perdent a cada bugada.

La rebel·lió va caure quan vam saber que el jutge Llarena la sostenia afirmant que va ser la resistència pacífica de la gent la que va provocar la violència dels piolins i que va fer-ho basant-se en uns informes de la Guàrdia Civil tan autèntics com un duro sevillano. I la cosa tumultuària de la sedició va anar pel pedregar pel mateix motiu. Posteriorment van confirmar-ho diverses justícies europees poc sospitoses de connivència amb els perversos catalans.

La malversació va caure a plom quan Mariano Rajoy, Soraya Saénz de Santamaría i Cristóbal Montoro; president, vicepresidenta i ministre d'Hisenda del Gobierno; van manifestar, fins i tot en seu parlamentària, que no es va gastar ni un cèntim de diner públic en l’1-O. I quan, posteriorment, va quedar acreditat que les factures que, segons la Guàrdia Civil, provaven pagaments, mai van ser pagades.

La fugida d'empreses va aparèixer més enllà de can pistraus quan, gràcies al diari Ara, hem sabut que l'Estat va intentar enfonsar l'economia catalana retirant fons dels bancs i que, mentrestant, el Rei es dedicava personalment a trucar a empreses per amenaçar-los, una acció que a Sicília, Calàbria i Nàpols rep altres noms. O sigui, tanta unitat de la pàtria i tant de suport a l’espanyolitat de Catalunya i resulta que a l'Estat i al seu empleat Felip no els va tremolar el pols per intentar arruïnar tots els catalans. Independentment de si eren indepes o unionistes. El Rei de tots, sí, i tant. Al menys a l'hora d'intentar arruïnar-los. A tots.

I avui s'ha desfet com un bolado tot allò del 13. Mesos i mesos sentint i llegint que la frase inicial d'aquesta peça se sostenia per les rigoroses i documentades investigacions que duia a terme el jutjat d'instrucció número 13 de BCN, basant-se en els molts fiables informes piolinístics, i ara resulta que el senyor Juan Antonio Ramírez Sunyer, responsable de la cosa, diu que s'ha deixat la paella al foc i que ha de marxar corrent.

El famós jutge del jutjat 13, on es coïa tot, ha decidit anunciar-nos que un any després d'anar enredant amb la sedició i la rebel·lió dels càrrecs de confiança del Govern, no és competent per investigar-los. I retira les acusacions. I ximpum. I tal dia fotrà un any.

O sigui, primer va negar que investigués el que estava investigant i ara resulta que no tenia potestat per investigar el que estava investigant. ME-MO-RA-BLE! Marchandooo un Nobel de Justicia pal caballero.

O sigui, diguem-LI adéu amb la maneta a tot allò que diuen va passar el 20 de setembre a la conselleria d'Economia, inclòs l'informe policial sobre els Jordis. Acomiadem la famosa agenda moleskine d'en Josep Maria Jové. I fem-li una festa d'amics per sempre al festival generat per les conferències de l’exjutge Vidal.

Per la via 13 efectuarà la seva sortida definitiva amb destinació al més enllà de mai més l'últim argument que sostenia la ficció. Descansi en pau i donem-li la benvinguda a l'entrada per vagi a saber on de vagi a saber el què servirà per sostenir a partir d'ara la ficció.