S'ha acabat la centralitat. I amb ella, tota possibilitat de pactes d'Estat a curt termini. Encara que en depengui el funcionament de la Justícia i l'impacte sobre els ciutadans i l'estat de dret. El partit que diu defensar-lo ho fa incomplint un mandat Constitucional sobre un poder de l'Estat que ha de garantir. Tot un axioma de la política d'oposició. L'articulat de la Constitució no preveia que un partit de govern incomplís l'esperit del mandat. Hi ha un buit, una absència de mecanisme jurídic —com apunten sectors de la judicatura— per fer complir aquesta llei al PP. I ni les associacions judicials, ni els jutges o la societat civil no poden demanar empara al Constitucional perquè es garanteixi el normal funcionament i renovació del tercer poder que correspon a la societat.

Amb la voladura de l'acord, el PP ha arribat tard al seu propi relat. Hi ha dues frases de Cuca Gamarra que ho corroboren. Aquest dilluns a ABC: "Tenim marge per créixer, hi ha votants de Vox que es replantegen el seu vot". Sis dies abans, a Espejo Público: "Són dues qüestions on el PP té un paper diferent (reforma de la sedició i el Poder Judicial). Si el PP fos necessari per a una reforma del Codi Penal, el vot del PP impediria que es dugui a terme aquest atac a l'estat de dret i votarem No si aquest text arriba fins al Parlament".

Sobre què va passar en l'espai de temps entre ambdós titulars s'ha escrit molt. Va ser fonamental la pressió de Madrid, des del gabinet d'Isabel Díaz Ayuso, atiant Gènova a trencar el pacte o els vots del PP se n'anirien per les clavegueres de cara a les autonòmiques. Només va caldre una mica de pressió i Feijóo va tornar al lloc d'on va sortir Pablo Casado. El lideratge de centre a la recerca de la transferència de vots del PSOE ha tornat al rescat dels vots de VOX. La tendència de transferència de votants del PSOE —fins a 700.000— reflectida en el CIS des de maig ha deixat de ser fiable després de la frenada demoscòpica des de setembre. Feijóo prefereix intentar el frentisme abans d'arriscar-se que el desgast es consolidi. Això malgrat negar una tendència que les enquestes reflecteixen sense massa contundència.

Des del govern espanyol es lamenten per haver perdut l'interlocutor vàlid del PP, ara no saben qui és, diuen. I asseguren mantenir la porta oberta per pactar la renovació del CGPJ. Buscar fórmules des de la coalició més enllà del bloqueig no és fàcil. Des del PP, Esteban González Pons torna a la metàfora. Si abans era "l'última oportunitat de parella", ara "les portes estan tancades, però sense clau".

De fons, s'està assumint com a normalitat política que el PP vulneri la separació de poders. El fet que Feijóo condicioni la seva obligació Constitucional de renovar el CGPJ a demanar alguna cosa a canvi, en concret, un xantatge sobre l'agenda política del govern espanyol, per anar més enllà de la seva representació parlamentària. Feijóo està volent normalitzar que el seu paper com a garant de la renovació de la Justícia vagi unit a una negociació paral·lela. El PP, com va avisar Cuca Gamarra, pot votar en contra en el Congrés d'una reforma del Codi Penal que rebaixi la càrrega penal del delicte de sedició, però no segrestar la renovació per la seva estratègia política. El desgast en la qualitat democràtica d'Espanya que apunta el rànquing de The Economist també està relacionat amb com conceben alguns la seva intervenció en la Justícia.

Què pot sortir malament per al PP amb la ruptura? El balanç no és positiu. El PP trenca el pacte, comunicat mitjançant, i eximeix Pedro Sánchez de tota responsabilitat a Europa. Tampoc no evita que el delicte de sedició es reformi i Feijóo debilita la seva imatge de líder nacional en haver mentit sobre el seu compromís d'acord. Tampoc no esperava el PP la reacció contundent del mateix Felipe González: "És fàcil d'entendre, primer compleix la llei i després proposes que es canviï. Però no primer me la salto o la condiciono a no sé quina altra cosa. Això no serveix per millorar la democràcia, ni millorar la convivència". Com González, jutges conservadors estan ja en la mateixa línia.

Què pretén ara el PP? Utilitzar la reforma del delicte de sedició per intentar desgastar el PSOE en el territorial. A falta d'agenda política a Catalunya, se suma l'intent de debilitar el PSOE enfrontant els territoris, els barons, amb Pedro Sánchez. L'anunci del coordinador Elías Bendodo de presentar mocions en les Comunitats i ajuntaments socialistes contra la reforma de la sedició és un altre ús espuri de les institucions que, en aquest cas, han de servir a la política regional i no nacional.

Si les futures enquestes reforcen aquesta estratègia de replegament als temps de Pablo Casado, significa que no hi haurà cap possibilitat de polítiques d'Estat. No n'hi haurà cap en l'econòmic, on el PP torna a 'Espanya s'enfonsa' encara que les dades econòmiques aguantin i l'IPC nacional resisteixi davant l'eurozona. No n'hi haurà en el social, malgrat que el pacte de rendes o la Llei Trans necessitin un debat i aprovació transversal. I tampoc en el polític, on l'intent de polarització serà permanent.

De moment, amb enquestes o sense, s'ha acabat la il·lusió de grans pactes. I per si hi ha cap dubte de la ruptura dels consensos, el PP ni tan sols ha assistit a l'homenatge a les víctimes del franquisme. Ni Ayuso, ni Feijóo, ni Almeida. No han posat excuses d'agenda. En sortir del centre del tauler, no les necessiten.